Des del 1971 que la UD Las Palmas no guanyava en partit oficial al camp del Barça. Feia 53 anys. Era aquell Las Palmas del carismàtic i mític Tonono. Mateix resultat: 1-2. El Barça no hauria pogut triar un dia tan inoportú per perpetrar el pitjor partit de l’era Flick, almenys a casa. La primera derrota a Montjuïc de la temporada com a gran taca en la celebració del 125è aniversari. Un desastre de festa. I el més preocupant és que la mala imatge d’ahir no és un fet aïllat, perquè el Barça ja fa dies que arrossega penes en la lliga. La golejada contra el Brest en la Champions va semblar sacsejar i reactivar l’equip, però la dura realitat és que el Barça ha llançat per la borda 8 dels últims 9 punts en el campionat de lliga. Si el Real Madrid guanya avui contra el Getafe i també el partit ajornat contra el València, passarà al davant. Resulta increïble que pugui ser així després de veure com va sortir el Barça del Bernabéu fa un mes. Flick té deures.

Tot estava preparat per a una gran festa a la muntanya màgica després de la gala celebrada el dia abans al Gran Teatre del Liceu, però el Barça va desafinar com mai. Sobre el tapís verd de Wimbledon el Barça no hauria pogut lluir una proposta tan arriscada com l’uniforme usat ahir, combinant sense complexos uns inusuals pantalons blancs amb l’habitual samarreta blaugrana, però sobre la gespa de Montjuïc el club sí que s’hi va atrevir. Era una picada d’ullet a les arrels, als orígens, un homenatge a aquell Barça embrionari de Gamper. Bon intent per part del club de tocar la fibra als presents, però el pèssim joc de l’equip va espatllar el dia. Tot va acabar sortint del revés. La nova mascota tampoc va exercir de talismà. CAT, el gat del 125è aniversari, va fer el servei d’honor sota la mirada i els aplaudiments del senyor Cordero Vega, però aquí acabaria tot l’instint animal d’un Barça que no va esgarrapar en tot el partit. Tarda de gats negres. Tot girat. El Barça molt ofuscat.

Gavi va fer un partit molt fluix. Es va notar el buit de Casadó. El Barça va jugar sense la seva àncora al pivot i va naufragar contra un Las Palmas que va saber rendibilitzar els gols de Sandro i Fábio Silva (49’ i 67’) i que va jugar més amb el rellotge que amb la pilota. A partir de l’1-2 ja no es va jugar res. El Barça tampoc va jugar a res. En l’última mitja hora de partit una imatge va repetir-se cíclicament una vegada i una altra: un jugador de la UD Las Palmas tombat a terra amb rampes a les cames, els metges entrant al camp i cronòmetre aturat. Tot amb la connivència de Cordero Vega. Es van afegir vuit minuts, sí, però se’n van perdre moltíssims més. El pla li va sortir bé, a Diego Martínez.

El Barça va jugar a un ritme molt baix i va estar molt imprecís en accions tècniques aparentment senzilles. La conversa tensa entre Raphinha, Lewandowski i Pablo Torre quan només havien transcorregut vint minuts de joc ja evidenciava que la cosa no fluïa. L’escena es va produir durant la substitució obligada de Balde, en el moment més delicat del partit, quan el lateral va haver d’abandonar el camp amb llitera després d’un fort cop al coll en un xoc amb Sandro. A Gavi se’l va veure molt incòmode en la nova posició i Pedri no va ser el del dia del Brest. Tampoc l’entrada de Lamine Yamal a la segona part va solucionar res. No jugava des de Belgrad i se’l va veure lluny de la seva millor versió. Només una fuetada de Raphinha (61’) va semblar despertar el Barça de la ressaca de la gala, però el portuguès Fábio Silva va tardar poc a tornar a posar el seu equip al davant, aprofitant un desajust de Cubarsí.

El triple canvi de Flick donant entrada a Fort, Frenkie i Ferran –reapareixia ahir després d’un mes i mig– tampoc va funcionar. Raphinha havia estavellat una pilota al travesser en la primera part i en el segon temps va ser Cillessen qui va sostenir el seu equip posant dues grans mans a xuts de Lamine Yamal i el mateix Raphinha. Bon partit del porter neerlandès, i el Barça, al racó de pensar.