El Barça m’ha acompanyat gairebé com la família. Quan ets petit prens consciència de la mare, del pare, dels avis i prens consciència del Barça. Vinc d’una família molt culer. Vas a escola i la majoria de companys són del Barça i és l’equip que et va acompanyant. És aquella passió que és com la família. Sempre m’ha sobtat molt –i conec persones que ho han fet i ho respecto– quan algú ha canviat de club. Si se t’arrela bé i se’t fica al cor, se’m faria impossible.

És la definició perfecta. I més quan indagues i comences a estudiar la història del club i veus d’on venim i que el Barça, ja en la dècada del 1910, és el primer club que es manifesta per l’autonomia de Catalunya. L’any 1934, després dels fets del 6 d’octubre, quan el govern català, amb Companys, estan tots a la presó, hi ha una delegació del Barça que va a visitar-los. El Barça sempre ha sabut estar amb les necessitats del país.

És la gran vergonya de la directiva, una de les grans errades històriques del FC Barcelona com a institució. L’1 d’octubre el Barça s’hauria d’haver plantat, cosa que hauria estat el més lògic amb la línia històrica que ha mantingut el club.

Jo estudiava a La Salle Horta i allà l’esport era el bàsquet. Al meu barri, jo jugava a l’Horta quan era infantil. A la meva classe hi havia un nucli dur de companys que ens agradava el bàsquet. Llegíem la revista Nuevo Basket i el bàsquet era consubstancial a nosaltres. Pel que fa a la tele, curiosament, els primers records que tinc són de veure els partits en blanc i negre del Madrid a la copa d’Europa contra el Maccabi, l’Ignis de Varese... O el torneig de Nadal. Si algun any el Barça jugava la copa d’Europa, ja era festa grossa.

Entre d’altres coses, perquè el Barça li va regalar l’hegemonia amb la decisió del president Llaudet el 1961 de treure la secció de l’elit i fer-la amateur. El Barça juga a Catalana la temporada 1961/62, puja, i en la 1962/63 queda últim però se salva perquè la federació amplia. En la 1963/64 torna a jugar a primera i aleshores baixa. En la 1964/65 juga a segona i puja. El 1965 comença a estabilitzar-se. També desapareix l’Aismalíbar, renuncia l’Espanyol, desapareix l’Orillo Verde i només queda la Penya. Hi ha jugadors d’elit com Lluís o Emiliano que se’n van al Madrid. També s’ha de dir que el Madrid té un directiu que dona mil voltes als altres, Raimundo Saporta, implicat en la creació de la copa d’Europa.

Sí, però és que en condicions normals estaríem parlant potser de quatre o cinc. Sempre s’ha dit que si el Barça hagués guanyat la primera el 1984 contra el Banco di Roma, s’hauria deslliurat d’aquella pressió i n’haurien caigut més. A l’època de Norris, per exemple. La de Múnic hauria estat igualment complicada perquè es va trobar amb la gran Jugoplastika. Saragossa 90 i París 91 haurien d’haver estat per al Barça. El 2001, en la primera edició de l’Eurolliga com a tal, crec que si no li hagués agafat l’atac d’apèndix al Paul Gasol, l’hauria guanyat. En qualsevol altra realitat paral·lela n’hauria guanyat quatre o cinc. I tampoc no oblidem la del 1996 del tap de Vrankovic, que ens la van robar.

És injust comparar èpoques. A la dècada dels 30 Joan Carbonell era el millor defensor del país en un bàsquet en què les defenses eren mil vegades més dures que avui. Era allò de si no hi ha sang, no és falta. Potser avui seria el millor defensor del món. Als anys 30 el Barça tenia un tirador excels que es deia Joan Tomàs. Imaginem un jugador que podia fer 25 punts per partit de mitjana jugant en camps de terra i amb una pilota... Què no seria capaç de fer ara entrenant-se?

La majoria d’equips eren de Barcelona i també de l’Hospitalet. Però hi havia la Juventus de Sabadell, campiona de Catalunya el 1933, i l’Iluro de Mataró, campió el 1934. Però hi havia clubs que renunciaven a anar-hi a jugar. Hi ha un partit del Barça en què els jugadors estan tancats al vestidor amb la gent intentant entrar per les finestres.

Hauríem de dir el Pau Gasol.

Jo els separaria per períodes. Del 1926 al 1940, Joan Carbonell. Anys 40, Eduard Kucharski. Anys 50, Jordi Bonareu. Als anys 60, Javier Sanjuán. Del 70, Manolo Flores. Epi, dels 80; als anys 90 Norris. Del 2000 al 2018, Navarro. És una tria molt personal i sé que queden fora mites com Gasol, Solozábal, Jiménez, Dueñas, Sibilio, Joan Canals, Alfonso Martínez, Met Ferrando o Josep Tomàs.

N’esmentaré tres que, per mi, són els tres tècnics clau de la història del Barça. Joan Trigo, perquè és el gran desconegut. Entrena entre el 1929 i el 1931i el fan fora per la crisi econòmica del club del 1931. El segon és Fernando Font (1944-1955). És l’entrenador que posa el Barça en el bàsquet modern i ho guanya tot. I el tercer, Aíto García Reneses, que ha estat un visionari, no tan sols al Barça sinó des que estava al Cotonifici.

M’agrada i crec que és el típic cartell que guanyarà amb els anys. Sempre es diu que en una reunió de quatre catalans, hi ha cinc opinions. Els cartells que es van fer pel 25è aniversari i per les noces d’or també van rebre crítiques en la seva època i ara els veiem com obres d’art.

N’estic convençut. Als anys 50 qui remena les cireres és Saporta. És més, l’any 1949, amb motiu dels 25 anys de la federació catalana, la catalana i l’espanyola coediten un llibre en el qual, en el palmarès, surt reconeguda aquella lliga. La competició no es torna a jugar fins al 1956 i quan es va reiniciar va desaparèixer. En aquella lliga s’implanta el doble arbitratge i el Montgat és segon. El Barça, des de l’any passat, està en contacte amb l’espanyola per exigir la rectificació. No fa massa, la federació d’hoquei herba va reconèixer al Barça un títol dels anys 30.