El Barça m’ha acom­pa­nyat gai­rebé com la família. Quan ets petit prens consciència de la mare, del pare, dels avis i prens consciència del Barça. Vinc d’una família molt culer. Vas a escola i la majo­ria de com­panys són del Barça i és l’equip que et va acom­pa­nyant. És aque­lla passió que és com la família. Sem­pre m’ha sob­tat molt –i conec per­so­nes que ho han fet i ho res­pecto– quan algú ha can­viat de club. Si se t’arrela bé i se’t fica al cor, se’m faria impos­si­ble.

És la defi­nició per­fecta. I més quan inda­gues i comen­ces a estu­diar la història del club i veus d’on venim i que el Barça, ja en la dècada del 1910, és el pri­mer club que es mani­festa per l’auto­no­mia de Cata­lu­nya. L’any 1934, després dels fets del 6 d’octu­bre, quan el govern català, amb Com­panys, estan tots a la presó, hi ha una dele­gació del Barça que va a visi­tar-los. El Barça sem­pre ha sabut estar amb les neces­si­tats del país.

És la gran ver­go­nya de la direc­tiva, una de les grans erra­des històriques del FC Bar­ce­lona com a ins­ti­tució. L’1 d’octu­bre el Barça s’hau­ria d’haver plan­tat, cosa que hau­ria estat el més lògic amb la línia històrica que ha man­tin­gut el club.

Jo estu­di­ava a La Salle Horta i allà l’esport era el bàsquet. Al meu barri, jo jugava a l’Horta quan era infan­til. A la meva classe hi havia un nucli dur de com­panys que ens agra­dava el bàsquet. Llegíem la revista Nuevo Basket i el bàsquet era con­subs­tan­cial a nosal­tres. Pel que fa a la tele, curi­o­sa­ment, els pri­mers records que tinc són de veure els par­tits en blanc i negre del Madrid a la copa d’Europa con­tra el Mac­cabi, l’Ignis de Varese... O el tor­neig de Nadal. Si algun any el Barça jugava la copa d’Europa, ja era festa grossa.

Entre d’altres coses, perquè el Barça li va rega­lar l’hege­mo­nia amb la decisió del pre­si­dent Llau­det el 1961 de treure la secció de l’elit i fer-la ama­teur. El Barça juga a Cata­lana la tem­po­rada 1961/62, puja, i en la 1962/63 queda últim però se salva perquè la fede­ració amplia. En la 1963/64 torna a jugar a pri­mera i ales­ho­res baixa. En la 1964/65 juga a segona i puja. El 1965 comença a esta­bi­lit­zar-se. També des­a­pa­reix l’Ais­malíbar, renun­cia l’Espa­nyol, des­a­pa­reix l’Ori­llo Verde i només queda la Penya. Hi ha juga­dors d’elit com Lluís o Emi­li­ano que se’n van al Madrid. També s’ha de dir que el Madrid té un direc­tiu que dona mil vol­tes als altres, Rai­mundo Saporta, impli­cat en la cre­ació de la copa d’Europa.

Sí, però és que en con­di­ci­ons nor­mals estaríem par­lant pot­ser de qua­tre o cinc. Sem­pre s’ha dit que si el Barça hagués gua­nyat la pri­mera el 1984 con­tra el Banco di Roma, s’hau­ria des­lliu­rat d’aque­lla pressió i n’hau­rien cai­gut més. A l’època de Nor­ris, per exem­ple. La de Múnic hau­ria estat igual­ment com­pli­cada perquè es va tro­bar amb la gran Jugo­plas­tika. Sara­gossa 90 i París 91 hau­rien d’haver estat per al Barça. El 2001, en la pri­mera edició de l’Euro­lliga com a tal, crec que si no li hagués aga­fat l’atac d’apèndix al Paul Gasol, l’hau­ria gua­nyat. En qual­se­vol altra rea­li­tat paral·lela n’hau­ria gua­nyat qua­tre o cinc. I tam­poc no obli­dem la del 1996 del tap de Vranko­vic, que ens la van robar.

És injust com­pa­rar èpoques. A la dècada dels 30 Joan Car­bo­nell era el millor defen­sor del país en un bàsquet en què les defen­ses eren mil vega­des més dures que avui. Era allò de si no hi ha sang, no és falta. Pot­ser avui seria el millor defen­sor del món. Als anys 30 el Barça tenia un tira­dor excels que es deia Joan Tomàs. Ima­gi­nem un juga­dor que podia fer 25 punts per par­tit de mit­jana jugant en camps de terra i amb una pilota... Què no seria capaç de fer ara entre­nant-se?

La majo­ria d’equips eren de Bar­ce­lona i també de l’Hos­pi­ta­let. Però hi havia la Juven­tus de Saba­dell, cam­pi­ona de Cata­lu­nya el 1933, i l’Iluro de Mataró, campió el 1934. Però hi havia clubs que renun­ci­a­ven a anar-hi a jugar. Hi ha un par­tit del Barça en què els juga­dors estan tan­cats al ves­ti­dor amb la gent inten­tant entrar per les fines­tres.

Hauríem de dir el Pau Gasol.

Jo els sepa­ra­ria per períodes. Del 1926 al 1940, Joan Car­bo­nell. Anys 40, Edu­ard Kuc­harski. Anys 50, Jordi Bona­reu. Als anys 60, Javier Sanjuán. Del 70, Manolo Flo­res. Epi, dels 80; als anys 90 Nor­ris. Del 2000 al 2018, Navarro. És una tria molt per­so­nal i sé que que­den fora mites com Gasol, Solozábal, Jiménez, Dueñas, Sibi­lio, Joan Canals, Alfonso Martínez, Met Fer­rando o Josep Tomàs.

N’esmen­taré tres que, per mi, són els tres tècnics clau de la història del Barça. Joan Trigo, perquè és el gran des­co­ne­gut. Entrena entre el 1929 i el 1931i el fan fora per la crisi econòmica del club del 1931. El segon és Fer­nando Font (1944-1955). És l’entre­na­dor que posa el Barça en el bàsquet modern i ho gua­nya tot. I el ter­cer, Aíto García Rene­ses, que ha estat un visi­o­nari, no tan sols al Barça sinó des que estava al Coto­ni­fici.

M’agrada i crec que és el típic car­tell que gua­nyarà amb els anys. Sem­pre es diu que en una reunió de qua­tre cata­lans, hi ha cinc opi­ni­ons. Els car­tells que es van fer pel 25è ani­ver­sari i per les noces d’or també van rebre crítiques en la seva època i ara els veiem com obres d’art.

N’estic con­vençut. Als anys 50 qui remena les cire­res és Saporta. És més, l’any 1949, amb motiu dels 25 anys de la fede­ració cata­lana, la cata­lana i l’espa­nyola coe­di­ten un lli­bre en el qual, en el pal­marès, surt reco­ne­guda aque­lla lliga. La com­pe­tició no es torna a jugar fins al 1956 i quan es va rei­ni­ciar va des­a­parèixer. En aque­lla lliga s’implanta el doble arbi­tratge i el Mont­gat és segon. El Barça, des de l’any pas­sat, està en con­tacte amb l’espa­nyola per exi­gir la rec­ti­fi­cació. No fa massa, la fede­ració d’hoquei herba va reconèixer al Barça un títol dels anys 30.