No, gens. Els he escrit perquè hi ha un rere­fons històric. La història del Barça és espe­ci­al­ment sig­ni­fi­ca­tiva sobre com fun­ci­ona la soci­e­tat cata­lana, espe­ci­al­ment durant el segle XX.

El paral·lelisme cons­tant entre les direc­ti­ves i les elits de la soci­e­tat cata­lana, que sem­pre hi estan ben repre­sen­ta­des. La història del Barça comença amb gent comer­ci­ant tant de la bur­ge­sia cata­lana com de gent que ve de fora i con­si­dera que Bar­ce­lona és una plaça impor­tant de comerç. Tot ple­gat va evo­lu­ci­o­nant fins que aques­tes per­so­nes aca­ben sent advo­cats i finan­cers, com són el cas de Joan Laporta i San­dro Rosell. El Barça, en això, és para­digmàtic. Una evo­lució molt simi­lar es pot veure en la massa social.

La iden­ti­tat actual del Barça no és exac­ta­ment la mateixa que la del 1899. Ha can­viat. En els ini­cis, es plan­teja un club que repre­senti la gent a qui li agrada jugar al fut­bol, vin­gui d’on vin­gui. Aquest és un con­cepte clau, perquè farà que des del pri­mer moment hi hagi gent repre­sen­tant de dre­tes i d’esquer­res, més cata­la­nista i menys, estran­gers, espa­nyols, i no hi haurà mai cap pro­blema. Poste­ri­or­ment, a par­tir del 1908, és un club lli­gat de manera molt cons­ci­ent a la cata­la­ni­tat. S’implica clara­ment en un con­cepte de país. L’arri­bada de la dic­ta­dura de Primo de Rivera, el 1923, ataca clara­ment tots els símbols de cata­la­ni­tat a nivells ja abso­lu­ta­ment exa­ge­rats. Una manera sub­sidiària d’iden­ti­fi­car-se com a català és iden­ti­fi­car-se, entre altres coses, amb el Barça. Durant la República tot el fut­bol queda des­di­bui­xat i en la post­guerra la gent tindrà clar que dir que ets del Barça és una manera d’opo­sar-se al règim espa­nyol. El club no ho fomenta, però és el sen­ti­ment popu­lar. Aquesta iden­ti­fi­cació amb el cata­la­nisme, l’opo­sició, l’anti­fran­quisme, entre altres, farà que el Barça sigui una cosa molt més entra­nya­ble que no pas el tarannà espor­tiu que li dema­na­rien.

Total­ment. No és un cas estrany, suc­ce­eix a tot arreu. Per exem­ple, el Madrid neix el 1902 ins­pi­rant-se en la idea del Barça, que tro­ben inno­va­dora. En lloc de ser un club iden­ti­fi­cat amb un tipus de gent deter­mi­nada, fan un club trans­ver­sal. Per això la relació ini­cial que man­te­nen el Barça i el Madrid és molt bona, perquè com­par­tei­xen la mateixa idea de club. Durant la República ja començarà a haver-hi una certa riva­li­tat, que anirà més enllà. El Madrid es con­ver­tirà en l’equip del règim a par­tir del 1941, i això ho can­via tot. Actu­al­ment, qui repre­senta millor el sis­tema cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol és el Madrid, sens dubte. No és estrany que qual­se­vol opo­si­tor a tot aquest règim no se senti iden­ti­fi­cat amb el club blanc.

Ni s’ho ima­gi­na­ven ni s’ho plan­te­ja­ven. Ales­ho­res, el fut­bol no era tan popu­lar ni es pen­sa­ven que podia arri­bar a ser-ho perquè era un esport massa com­pli­cat. La gran sor­presa és que inter­na­ci­o­nal­ment es va con­ver­tir en l’esport repre­sen­ta­tiu de la soci­e­tat de la segona revo­lució indus­trial. Es va con­ver­tir en un esport de mas­ses, amb una iden­ti­fi­cació egoística molt intensa en una època en què l’estat nació pesava molt i, per tant, les iden­ti­tats eren molt inten­ses. La gent s’iden­ti­fica amb un club i, així, el fut­bol s’acaba fent molt popu­lar.

Hi hau­ria coses que li agra­da­rien i d’altres que no. Per exem­ple, ell odi­ava haver de pagar els juga­dors. Pen­sava que eren ells els que havien de ser socis del club i pagar. No hi hau­ria cap juga­dor del Barça que no fos soci. Sí que li agra­da­ria que el club hagués arri­bat a una dimensió tan gran i també l’hau­ria fas­ci­nat l’estil de joc de l’època de Guar­di­ola. Gam­per va ser molt inno­va­dor en la manera de jugar i també en la d’entre­nar, intro­duint els entre­na­ments amb pilota. Abans només s’exer­ci­ta­ven al gimnàs.

Sunyol i Gam­per són les dues bèsties negres del fran­quisme. Pro­hi­bei­xen par­lar d’ells. A Sunyol el redes­co­brei­xen una sèrie d’his­to­ri­a­dors del Barça que s’ado­nen de la seva importància. Una de les acu­sa­ci­ons que es fa molt sovint per car­re­gar-se Sunyol per part de l’extrema dreta és que quan va ser afu­se­llat ja no era pre­si­dent del Barça, i no és així. Volia ple­gar, però encara ho era. Sunyol va ser pro­hi­bit i esbor­rat, i final­ment va ser rei­vin­di­cat, igual que Joan Gam­per. El Camp Nou havia de dir-se Estadi Joan Gam­per, però el fran­quisme ho va pro­hi­bir. Són els dos noms maleïts de la història del Barça.

És un per­so­natge clau en la història del Barça, espe­ci­al­ment en els anys de la Guerra Civil. Jun­ta­ment amb Àngel Mur, quan comença la guerra, es van empes­car la idea de col·lec­ti­vit­zar el club per part dels tre­ba­lla­dors per tal de sal­var l’enti­tat. També va ser l’encar­re­gat de pre­pa­rar la gira per Mèxic i els Estats Units el 1937, que va ser deci­siva per tor­nar a sal­var el club. El Barça estava a punt de des­a­parèixer perquè tenia un deute molt gran. Amb els bene­fi­cis obtin­guts van poder pagar-lo.

No espe­ci­al­ment, perquè les cir­cumstàncies que narro són molt dife­rents de les d’ara. El nai­xe­ment del club és un moment molt eufòric i la guerra, un moment tràgic. Que el Barça se salvés va ser un petit mira­cle. Però, per­fec­ta­ment, podia no haver-se sal­vat, i no hau­ria can­viat res: la gent hau­ria tro­bat una altra via per expres­sar els seus sen­ti­ments cata­la­nis­tes.