Gian Piero Gas­pe­rini (Gru­gli­asco, Itàlia, 1958) és la ban­dera de l’Ata­lanta. I és que la dea és un equip d’autor, que porta la seva firma i al qual va trans­for­mar des que va ater­rar-hi l’estiu del 2016. El grup nero­az­zurro va pas­sar de ser un equip de mitja taula, que ento­mava com un èxit aca­bar les lli­gues en terra de ningú, sense haver de ser­rar les dents per no des­cen­dir a la Serie B, a ser una referència a Europa. Gas­pe­rini ha creat un con­junt amb iden­ti­tat pròpia, recognos­ci­ble i que suma gai­rebé una dècada en el mapa fut­bolístic con­ti­nen­tal, ja no només pels seus resul­tats, sinó també pel seu joc.

Sota la seva direcció, orga­nit­zant l’equip en un genuí 3-4-3, que a vega­des muta a 3-4-1-2 o 3-4-2-1, juga sem­pre ofen­siu, mirant cap a enda­vant, ataca amb molta gent i fa molts gols –suma 72 gols en aquesta tem­po­rada–. És el sis­tema, aquest 3-4-3, un dels segells del pre­pa­ra­dor pie­montès, al qual s’ha afer­rat a tot arreu on ha entre­nat i que ara està un altre cop a l’ordre del dia, però que no fa tant no era una orga­nit­zació tan uti­lit­zada. De fet, a l’Inter, una espina per ell, ja que només va durar-hi 5 par­tits (2011/12), no li va fun­ci­o­nar i un dels punts de la crítica que va rebre ales­ho­res va ser el fet d’apos­tar per aquesta for­mació.

Però el fut­bol sol donar sego­nes opor­tu­ni­tats. I Gas­pe­rini i el seu 3-4-3 van aca­bar a Bèrgam per trans­cen­dir. Així, a través d’un fut­bol esti­mu­lant, basat sem­pre en el col·lec­tiu, ja que ha anat veient amb el pas dels anys com diver­sos refe­rents li han anat mar­xant sense notar-ho pràcti­ca­ment, els èxits s’han succeït: grans actu­a­ci­ons en la lliga amb assídues clas­si­fi­ca­ci­ons per a la Cham­pi­ons Lea­gue, acce­dint en l’edició 2019/20 als quarts de final; tres finals de copa, i un títol, el curs pas­sat (2023/24), el premi a tot ple­gat, l’Europa Lea­gue. Amb el tri­omf (3-0) con­tra el Bayer Leverku­sen, va aixe­car el pri­mer títol euro­peu en la història del club, el segon en total, ja que la dea només havia cele­brat una copa d’Itàlia, el 1963.

Avui, l’entre­na­dor de 67 anys se les haurà per pri­mera vegada amb el Barça, un con­junt que, és clar, li agrada. “Sem­pre treu talents increïbles; ara mateix, és un dels millors equips per la seva manera de jugar”, va dir ahir en la prèvia Gas­pe­rini, que ben segur que no can­viarà el lli­bret. “Serà un par­tit que ens ser­virà per saber com de com­pe­ti­tius som i si amb la nos­tra manera de jugar podem fer mal a un con­junt tan bo.”