‘Fucking’ futbol
El Barça i el Reial Madrid són clubs top i s’assemblen en algunes coses, però en altres no tenen res a veure i una és la seva relació amb el poder. El club blanc aprofita la capil·laritat del madridisme sociològic a la villa y corte i a les estructures del futbol per beneficiar-se’n tant com pot i el club blaugrana fa molt si aconsegueix no sortir-ne escaldat. El Reial ha controlat la competició i l’arbitratge durant dècades i quan se li descorda algun fil mou cel i terra fins que el torna a lligar. Medina Cantalejo (CTA) i Clos Gómez (Var) no són seus i el canvi a la FEF és l’ocasió. “Vamos a llevarnos bien”, li va dir Louzán, el nou president, al seu admirat Florentino Pérez, i Medina i Clos ja són història. Té la seva lògica. El que no en té i no es pot assumir és la postveritat que el Madrid i els seus altaveus intenten imposar, penjant-los la llufa d’estructura corrupta que ha perjudicat deliberadament el Reial Madrid, quan els fets demostren que és de llarg l’equip més ben tractat pel sistema.
Caps de cavall
No pot ser que els criteris i el fil argumental que s’imposin els dicti RealmadridTV. No s’ha d’acceptar que les trepitjades a Vinicius siguin penal i les que fa Camavinga no ho siguin; que les entrades violentes siguin expulsió si la víctima és Mbappé, però no si són Pedri o Lamine Yamal; que Bellingham i Vinicius tinguin butlla per dir a l’àrbitre “tros de merda”, engegar-lo a fer punyetes o cridar-li a la cara sense sanció i Lewandowski no es pugui tocar el nas i Flick aixecar el braç sense que els caigui tot el pes del reglament; o que un possible penal no xiulat a Vinicius sigui corrupció arbitral i els penals no xiulats a Olmo (Vallecas), Cubarsi i Pau Victor (Las Palmas) i Kounde (Getafe) siguin victimisme culer. I encara més, no es pot tolerar el terror, ni la coacció institucionalitzada. Que cada àrbitre que castiga el Madrid amb el mateix reglament que val per a la resta rebi un cap de cavall en forma de nevera, recusació encoberta, descens de categoria o dossier filtrat a la premsa mirant de corrompre la imatge o la credibilitat del col·legiat de torn, que és el que han fet amb Munuera Montero. Els àrbitres han alçat la veu, per fi, però el que comptarà és l’elecció de la nova direcció arbitral i Florentino Pérez ja s’ha ocupat de fer circular els noms dels millors candidats. Al loro!.
Dragon Barça
El que no és un fake és el Barça de Flick, el del 0-4 al Bernabéu i el 5-2 a la supercopa; el del segon lloc a la Champions que li ha estalviat l’eliminatòria de repesca; el dels 109 gols en 36 partits; el que torna a liderar la Lliga, malgrat la pitjor ratxa de resultats dels darrers 50 anys (6 punts de 24); el que ha engegat aquest any com un tret, amb 10 victòries i 2 empats. L’equip barcelonista arriba a la fase decisiva de la temporada amb els deures fets, amb totes les possibilitats de títol intactes i amb un equip més bregat i més ben armat que el que va iniciar la temporada, gràcies a la recuperació de Gavi, De Jong, Araujo, Eric i Ferran, que han sumat efectius, energia i alternatives a l’equip. La bona notícia és que el Barça hi arriba depenent només d’ell, immers en una dinàmica molt positiva i convertit en un dels equips més atractius i competitius del futbol europeu. El repte serà mantenir el ritme ara que la competició s’endurirà una mica més amb les semifinals de la copa (Atlético de Madrid), els vuitens de final de Champions (Benfica o PSG) i un llarg esprint final de la lliga colze a colze amb el Reial Madrid i l’Atlético.
