Més que això, és que la responsabilitat al Barça, al gabinet de presidència, no em deixa massa temps. Són moltes hores al dia. Algun dia hi tornaré, perquè m’apassiona escriure la història i en concret la del Barça.

Sí. Tampoc voldria ara revelar els objectius, però sí. Quan escrius llibres, i he tingut la sort de fer-ho amb companys, vas pensant “això ens donaria per fer un altre llibre”. Els 125 anys de la història del Barça donen per fer moltes coses. I segurament dels primers anys, fins al 36 especialment, encara hi ha temes per aprofundir. I encara ens caldria la biografia definitiva i completa del fundador, de Joan Gamper.

El relat de la història del Barça és d’alguna manera un relat molt lligat a la història de Catalunya. La de Barcelona, la de l’esport, la del futbol, però va molt lligada a la història del país, no només per la qüestió pròpiament esportiva, per entendre’ns, sinó sobretot perquè és una radiografia perfecta de l’evolució de la societat, la política i del país, en definitiva.

Ho visc amb molt d’orgull. El Barça és el club de la meva vida. Suposo que de petit tots somiem a jugar amb el Barça. Però ja veus, de petit, que hi ha coses que no podràs fer. I un dels somnis era poder ajudar, col·laborar, al club. I si a més a més coincideix amb una efemèride tan important i simbòlica com el 125è aniversari, i s’aprofita per fer un repàs de la història del club, per explicar qui som, d’on venim i cap on anem, és emocionant. És un orgull i una responsabilitat enorme.

En tots moments veus que la complexitat de la gestió del club és alta, que necessita grans dosis d’esforç i coratge. Jo vaig entrar el 2021, de la mà de Joan Laporta, en un moment complicat per al club, des del punt de vista econòmic, institucional i esportiu, i en un context de transformació de la indústria de l’esport, del futbol. Amb nous rivals que no tenien la potència d’ara, derivada de clubs estat, de privatitzacions...I t’adones que un dels reptes importants és que el Barça continuï estant, com estem, a dalt de tot, sense perdre la identitat ni les seves essències fundacionals, ni el seu model de propietat, que és el que treballem dia a dia. Ho ha explicat molt el president. No és incompatible poder aspirar a tot mantenint les essències del Barça, que és el que som. Un club de socis, de sòcies, lluny de privatització, de mans alienes, i a més a més, estretament i simbòlicament lligats al país.

Algunes persones vaticinaven que, segurament després de la mort de Franco, el més que un club, tot el que significa, es podia arribar a perdre, perquè sobretot durant els anys de falta de democràcia, el Barça ocupa aquest paper de representant de la catalanitat, i que després amb democràcia això quedaria més difús. Jo penso que no és així. Que Catalunya és un país que no és un estat, i per tant, d’alguna manera el Barça representa un territori on evidentment tothom té la llibertat de pensament, política i identitària, només faltaria, però que representa un país que no és un estat. I això fa que el Barça continuï tenint aquest pes, a dins i de portes enfora, de representació d’un país. El Barça no ha de substituir ni la Generalitat, ni les institucions polítiques del país, però sí que té una responsabilitat, com a ambaixador al món, que ajuda molt a entendre la catalanitat. Jo ho diria d’una altra manera, no hi ha cap altra entitat pública ni privada del país que pugui explicar tan bé què és i on és Catalunya, i què significa Catalunya, que el Barça.

Jo penso que el Barça, més enllà del més que un club i del seu arrelament amb el país, ja té uns trets identificatius molt clars, i un és el seu estil de joc, que s’ha mantingut, no diria que inalterable els 125 anys, però sí que hi ha hagut aquesta voluntat. M’imagino que té a veure també amb la posició on estem, al món mediterrani, al sud d’Europa, tenim una manera d’entendre el futbol i que en alguns moments ha estat més evident que en d’altres. Aquest joc combinatiu, col·lectiu, aquest futbol assembleari, per dir-ho d’alguna manera, on els lideratges són compartits, on hi ha un gust per veure jugar l’equip, tant sigui el masculí com el femení, i que això s’aprèn de les bases, des de la Masia. I penso que això és un orgull. Com més identificats amb aquest sistema de joc combinatiu, millor ens hem explicat esportivament i segurament més ràpid han arribat els èxits esportius.

Estem molt contents, i ja no parlo com a persona implicada en el dia a dia del club sinó com a soci, que la Masia torna a ser l’eix principal del projecte esportiu del club. Això és un orgull. Jugant un partit de Champions amb vuit o nou jugadors fets a casa, o que han tingut un impacte en categories inferiors. Aquella fornada de futbolistes, de Messi, Xavi i Iniesta amb la Pilota d’Or, ara ho recuperem amb l’eclosió de jugadors del planter, cas de Lamine Yamal, Casadó, Gavi, Balde, Fermín, Cubarsí... i també amb les futbolistes. Aitana, Alèxia, Messi...que ja han rebut la Pilota d’Or és una història d’èxit. L’aposta per la Masia no és una qüestió que s’ha de fer només perquè agrada el futbol base, sinó que realment, la història ens demostra que quan hi ha hagut una aposta clara pel futbol base, per la Masia, més enllà d’una qüestió que ajuda el club des del punt de vista de sostenibilitat econòmica, és orgull pels culers i acostuma a ser la via més ràpida per arribar a l’èxit.

Sí. Ens fa molta il·lusió, jo penso que serà un motiu d’alegria del barcelonisme de tornar a casa. Se n’ha parlat molt, de si les obres que s’havien d’haver fet fa 5, 10 o 15 anys. Ha arribat ara, en un moment que el club estava en una situació econòmica molt complicada, però que a la vegada vèiem la necessitat de fer un pas endavant.

És que la situació era molt complicada. Molt. I Déu-n’hi-do, ja sé que el Barça és un generador de notícies d’impactes ja no a diari, sinó hora a hora. Fa la sensació que tot plegat ha anat lent, i jo penso que ha anat més ràpid del que ens imaginàvem. En quatre anys s’ha fet molta feina. No em correspon parlar de temes econòmics, però la perspectiva dels propers anys, especialment amb la tornada del Spotify Camp Nou, més aquesta gestió esportiva, que es basa en el talent de la Masia, penso que donarà per fi l’estabilitat econòmica, que sempre ajuda i molt a tenir estabilitat institucional i que acompanya també els èxits esportius.

Em va sorprendre que diversos grups apareguessin gairebé al mateix temps quan hi va haver el tema de les inscripcions d’Olmo i Pau Víctor i a més vinguéssim d’alguna ensopegada esportiva a la Lliga, però cada soci té dret a expressar el que pensa, només faltaria. Dit això, les eleccions seran a l’estiu del 2026. I jo penso que ara és el moment que hi hagi la màxima unitat del barcelonisme. I si el 2026, diversos grups o socis tenen plantejaments alternatius a l’actual, que ho manifestin. Jo sí que he trobat a faltar, si no un punt d’agraïment, sí de comprensió amb el president i la junta directiva. D’on estàvem, on estem i el que s’ha fet. I tornant al principi de la pregunta, i coneixent la història del club, normalment aquest tipus de moviments solen aparèixer quan les perspectives de futur són bones. Quan hi ha més problemes i complicacions, trobes a faltar més gent. Però no seré jo qui em posi a criticar ara aquí les accions de diversos socis.

El president cerca sempre la màxima unitat del barcelonisme i penso que les coses estan acompanyant. La discrepància en un club com el Barça és benvinguda, però el president té molta força. Venim d’on venim, la situació era molt complicada, i tot i els pals a les rodes, alguns de dins i molts de fora, ha costat molt arribar aquí. Hi ha molta feina, i tot té els seus fruits. El president Laporta es va presentar a les eleccions amb l’objectiu de retornar l’alegria al barcelonisme, i crec que en això estem.

No tinc la percepció d’empresa familiar en el sentit que alguns li han volgut donar. Estant en contacte amb diversos departaments del club, puc dir que la competència professional és molt alta i el compromís amb el club, també. Comentaris amb un to despectiu, a mi em dolen, perquè hi ha molta gent que està fent una feina excepcional. Potser hauríem de fer un programa d’una setmana amb càmeres a dins del club, per veure com es treballa i la professionalitat del club, que és molt alta, començant pel president.