Al març es va haver de sus­pen­dre per l’epi­sodi con­ti­nuat de plu­ges i, vist en pers­pec­tiva, millor, perquè final­ment la Marxa Culer ahir entre la ciu­tat espor­tiva Joan Gam­per i Mont­ser­rat –una ini­ci­a­tiva del Barça i la Fede­ració d’Enti­tats Excur­si­o­nis­tes de Cata­lu­nya (FEEC) amb motiu del 125è ani­ver­sari del club– va per­me­tre recu­pe­rar, gràcies al retard de tres mesos, la bonica tra­dició de pere­gri­nar en massa fins a un dels símbols del país per ofe­rir els títols d’una tem­po­rada excel·lent. I és que als culers ens agrada patir fins i tot en la cele­bració de les victòries; si no, que ho pre­gun­tin als més de 1.200 par­ti­ci­pants de la cami­nada, i sobre­tot als més de 300 de la marxa llarga de gai­rebé 47 quilòmetres, ja que la resta feia la curta, que sor­tia al matí i cobria tot just els encara no set de la pujada final al san­tu­ari. “Us ha ofert una pos­si­bi­li­tat de créixer física­ment i també en espe­rit”, con­so­lava d’aque­lla manera, un cop a dalt, el pare abat, Manel Gasch, men­tre la majo­ria, exte­nu­ada i amb cames i peus ado­lo­rits, amb prou fei­nes podia pujar els gra­ons des del con­trol final fins al petit esce­nari a l’ombra on es feien els dis­cur­sos de ben­vin­guda.

El tret de sor­tida de la pere­gri­nació culer l’havia donat a les deu de la nit de diven­dres el pre­si­dent Joan Laporta, que dema­nava “força i paciència” per arri­bar, ele­ments que cer­ta­ment resul­ta­rien molt neces­sa­ris. Compte enrere, himne a mit­ges i apa, a cami­nar, ban­de­res en mà, en un pri­mer tram pla­ner de poc més de 7 quilòmetres fins a Molins de Rei que encapçala­ria ell mateix. És clar que és a par­tir d’allà, quan les càmeres des­a­pa­rei­xien i les revo­lu­ci­ons del dia bai­xa­ven amb la mati­nada, que comença la veri­ta­ble aven­tura. Sem­pre vore­jant el Llo­bre­gat, i ama­rats de fos­cor, uns par­ti­ci­pants cada vegada més espa­iats ana­ven fent camí entre nusos via­ris i fer­ro­vi­a­ris i grans polígons indus­tri­als, enmig dels quals a poc a poc s’anava obrint pas el fres­seig del riu, els oce­llets i els grills, que con­tras­ta­ven amb algu­nes fes­tes noc­tur­nes als nuclis urbans tra­ves­sats i fins i tot alguna rave en masies allu­nya­des. Així les coses, i pas­sats els pri­mers camps con­re­ats vora la llera, l’arri­bada a Mar­to­rell resul­tava un pri­mer bàlsam, per sota l’espec­ta­cu­lar via­ducte de l’auto­pista i per sobre el preciós i històric Pont del Dia­ble, il·lumi­nat i ahir enga­la­nat amb tot de ban­de­re­tes blau­grana.

Reple­ga­ment aquí al segon dels sis avi­tu­a­lla­ments, pre­pa­rats a base de plàtans, taron­ges, fruits secs, lla­mi­na­du­res i begu­des isotòniques, a més d’entre­pans –després a Sant Esteve Ses­ro­vi­res hi van afe­gir coca de pinyons i tot–, i a con­ti­nuar, tot i els pri­mers aban­do­na­ments. Amb alguns par­ti­ci­pants encara prou d’humor per ento­nar càntics i vis­ques al Barça enmig dels camps ara ja de vinya i cereal, per un iti­ne­rari tren­ca­ca­mes que incloïa un tram per la riera de Pie­rola on algun des­pis­tat va arri­bar a ficar-se, la marxa arri­bava a Espar­re­guera, on molts sí que vivien ja la seva par­ti­cu­lar passió. I això que no era fins aquí que el camí començava a empi­nar-se fins a Coll­bató, i que fal­tava encara el tram més dur, l’espe­tec final fins al san­tu­ari pel sen­der de les Bate­ries. Això sí, entre vis­tes deli­ci­o­ses al Mont­ser­ratí i un ambi­ent de cele­bració blau­grana reno­vat en la tres­cada per la fres­cor que apor­ta­ven els par­ti­ci­pants units en la marxa curta. Ja a la meta, Laporta cloïa la jor­nada capi­cua amb fer­vents al·lusi­ons a la cata­la­ni­tat de Mont­ser­rat i el Barça, “dos refe­rents essen­ci­als” que con­tri­bu­ei­xen a sus­ten­tar la iden­ti­tat del país i coin­ci­dei­xen en la “recerca de la feli­ci­tat”, labor que enguany per part del club ha estat prou reei­xida. “Les copes ja han tro­bat el camí, a veure si tor­nen –el mati­sava el pare abat–, i la que no l’ha tro­bat, que també vin­gui.” Amén.