LA CRÒNICA DE LA MARXA CULER A MONTSERRAT
Els culers som patidors
Al març es va haver de suspendre per l’episodi continuat de pluges i, vist en perspectiva, millor, perquè finalment la Marxa Culer ahir entre la ciutat esportiva Joan Gamper i Montserrat –una iniciativa del Barça i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) amb motiu del 125è aniversari del club– va permetre recuperar, gràcies al retard de tres mesos, la bonica tradició de peregrinar en massa fins a un dels símbols del país per oferir els títols d’una temporada excel·lent. I és que als culers ens agrada patir fins i tot en la celebració de les victòries; si no, que ho preguntin als més de 1.200 participants de la caminada, i sobretot als més de 300 de la marxa llarga de gairebé 47 quilòmetres, ja que la resta feia la curta, que sortia al matí i cobria tot just els encara no set de la pujada final al santuari. “Us ha ofert una possibilitat de créixer físicament i també en esperit”, consolava d’aquella manera, un cop a dalt, el pare abat, Manel Gasch, mentre la majoria, extenuada i amb cames i peus adolorits, amb prou feines podia pujar els graons des del control final fins al petit escenari a l’ombra on es feien els discursos de benvinguda.
El tret de sortida de la peregrinació culer l’havia donat a les deu de la nit de divendres el president Joan Laporta, que demanava “força i paciència” per arribar, elements que certament resultarien molt necessaris. Compte enrere, himne a mitges i apa, a caminar, banderes en mà, en un primer tram planer de poc més de 7 quilòmetres fins a Molins de Rei que encapçalaria ell mateix. És clar que és a partir d’allà, quan les càmeres desapareixien i les revolucions del dia baixaven amb la matinada, que comença la veritable aventura. Sempre vorejant el Llobregat, i amarats de foscor, uns participants cada vegada més espaiats anaven fent camí entre nusos viaris i ferroviaris i grans polígons industrials, enmig dels quals a poc a poc s’anava obrint pas el fresseig del riu, els ocellets i els grills, que contrastaven amb algunes festes nocturnes als nuclis urbans travessats i fins i tot alguna rave en masies allunyades. Així les coses, i passats els primers camps conreats vora la llera, l’arribada a Martorell resultava un primer bàlsam, per sota l’espectacular viaducte de l’autopista i per sobre el preciós i històric Pont del Diable, il·luminat i ahir engalanat amb tot de banderetes blaugrana.
Replegament aquí al segon dels sis avituallaments, preparats a base de plàtans, taronges, fruits secs, llaminadures i begudes isotòniques, a més d’entrepans –després a Sant Esteve Sesrovires hi van afegir coca de pinyons i tot–, i a continuar, tot i els primers abandonaments. Amb alguns participants encara prou d’humor per entonar càntics i visques al Barça enmig dels camps ara ja de vinya i cereal, per un itinerari trencacames que incloïa un tram per la riera de Pierola on algun despistat va arribar a ficar-se, la marxa arribava a Esparreguera, on molts sí que vivien ja la seva particular passió. I això que no era fins aquí que el camí començava a empinar-se fins a Collbató, i que faltava encara el tram més dur, l’espetec final fins al santuari pel sender de les Bateries. Això sí, entre vistes delicioses al Montserratí i un ambient de celebració blaugrana renovat en la trescada per la frescor que aportaven els participants units en la marxa curta. Ja a la meta, Laporta cloïa la jornada capicua amb fervents al·lusions a la catalanitat de Montserrat i el Barça, “dos referents essencials” que contribueixen a sustentar la identitat del país i coincideixen en la “recerca de la felicitat”, labor que enguany per part del club ha estat prou reeixida. “Les copes ja han trobat el camí, a veure si tornen –el matisava el pare abat–, i la que no l’ha trobat, que també vingui.” Amén.