Les empremtes de la copa

Per­dre sem­pre és fotut, i com ho va fer l'Spar City­lift Girona encara més. És indis­cu­ti­ble que els títols fan créixer un pro­jecte. De fet, Girona ja fa temps que se'l creu, l'Uni, i que diu­menge hi hagués 4.200 giro­nins a la grada –després d'haver pas­sat per taqui­lla, a diferència d'altres cites–, és un estímul per con­ti­nuar. Però la constància de ser a les finals i la capa­ci­tat d'aixe­car-se i de con­ti­nuar crei­xent després de les der­ro­tes dei­xen un pòsit i doten d'una soli­desa sin­gu­lar, que són difícils d'assi­mi­lar l'endemà, però que cobren tota la seva dimensió amb la pers­pec­tiva del temps.

Aquesta tem­po­rada, l'equip de l'Uni ha per­dut dos cops con­tra l'Ave­nida, però l'únic punt en comú és que en tots dos l'Ave­nida va remun­tar 15 punts. Al novem­bre, l'Uni era un equip que depe­nia molt de la tran­sició, del tri­ple i del rebot d'atac, i que va patir quan l'Ave­nida el va por­tar al cinc con­tra cinc. Aquell dia el van atro­pe­llar. Diu­menge, si algú va posar bàsquet a la pista –entès com la capa­ci­tat de gene­rar avan­tat­ges a par­tir de la pas­sada, del blo­queig, del joc sense pilota– va ser l'Uni, molt per sobre del seu rival en aquest aspecte. Per des­comp­tat, la tran­sició, el tri­ple (dèficit clar en aquesta copa) i el rebot d'atac (poten­ciat amb Cou­li­baly) con­ti­nuen sent argu­ments, però ara també ho és el cinc con­tra cinc.

I en aquesta tes­si­tura, per què va per­dre la final l'Uni? Perquè l'Ave­nida és en el bàsquet el mateix que Rafa Nadal en el ten­nis, un com­pe­ti­dor genuí, de raça gua­nya­dora, un equip al qual no s'acaba de tenir mai prou gro­gui, que té una capa­ci­tat innata per aixe­car-se de la lona i, a la des­es­pe­rada, recórrer al con­tacte físic en un ter­cer quart –sem­pre el ter­cer quart– en el qual el cri­teri arbi­tral es relaxa per no aca­bar el par­tit amb qua­tre eli­mi­na­des per equip. I en vista d'això no s'hi val a fer un pas enrere. Diu­menge va ser un pas­set, però sufi­ci­ent per ali­men­tar la bèstia. L'Uni no està fet per pegar, per mos­se­gar, però si vol gua­nyar els títols FEB ja sap con­tra qui se'ls haurà de jugar, qui l'entrena, com juga i com burxa les feble­ses giro­ni­nes.

Per­dre la pri­mera final de copa no és cap desori, i menys amb el nivell de bàsquet ofert. El pro­blema (si és que se'n pot dir així) és que l'Uni havia gua­nyat la pri­mera final de lliga que va dis­pu­tar, un llistó molt alt. Sílvia Domínguez ha neces­si­tat vuit par­ti­ci­pa­ci­ons per aixe­car el pri­mer títol, tot i haver jugat amb els millors equips de la LLF (Ave­nida i Ros Casa­res). Per cert, qui li va pro­nos­ti­car durant la seva etapa de for­mació que no seria mai juga­dora d'elit pel seu 1,66 m d'alçada val més que es dedi­qui a pes­car.

D'altra banda, el resul­tat glo­bal de la copa ha donat la raó a qui va pen­sar que por­tar-la a Girona valia la pena, tot i les reticències d'una part del món polític sobi­ra­nista, que no aca­bava d'enten­dre que el tro­feu que porta el cognom de la reina d'Espa­nya hagués de pas­sar de mans d'un inde­pen­den­tista al campió. L'esport és una eina política, i tant que sí, però també res­pon a unes dinàmiques par­ti­cu­lars. Que mem­bres no cata­lans de la FEB s'hagin decla­rat gra­ta­ment sor­pre­sos per l'aco­llida i la col·labo­ració que han tin­gut en l'aspecte ins­ti­tu­ci­o­nal i espor­tiu il·lus­tra el grau de des­co­nei­xe­ment i/o into­xi­cació que, Ebre enllà, es difon de la rea­li­tat d'un país i una ciu­ta­da­nia que l'únic que vol fer és deci­dir què vol ser sense renun­ciar a cap dels seus refe­rents, també els espor­tius.

Era un esde­ve­ni­ment espor­tiu, i de bàsquet. D'este­la­des, les jus­tes. De crits recla­mant la inde­pendència, abans i després de la final. Què menys es podia espe­rar, a Girona? Fins i tot el dele­gat del govern espa­nyol, Enric Millo, va sen­tir l'impuls irre­fre­na­ble de des­co­brir la llotja de Fon­ta­jau, però no va forçar les coses per fer valer la seva con­dició de màxima auto­ri­tat de Cata­lu­nya pre­sent en la final.

Al cap­da­vall, la poli­tit­zació més evi­dent va ser la insi­nu­ació d'auto­cen­sura en la pan­carta de suport als refu­gi­ats –Casa nos­tra, casa vos­tra, el lema– que no es va exhi­bir abans de l'Araski-Spar dis­sabte. Sorprèn perquè l'Estat espa­nyol ha fir­mat el con­veni per aco­llir refu­gi­ats, tot i que se'l passa per l'arc de tri­omf.

Fer la copa a Girona valia la pena per dues raons. La pri­mera, d'ordre espor­tiu: per pri­mera vegada en cinc par­ti­ci­pa­ci­ons l'Uni podria jugar-la sense sen­tir-se forà. L'altra era la volun­tat del club d'enllus­trar una com­pe­tició que, fos pel vell for­mat de qua­tre equips, fos per l'elecció de seus sense estruc­tura per orga­nit­zar-la, o sense estímuls per fer-la (o tots dues coses), o sense públic poten­cial mínim, o bus­ca­des amb calçador per encalçar-hi com a local un equip sense mèrits espor­tius, tenia poca prestància.

En aquest aspecte, èxit rotund. Hi ha poques ciu­tats de la Lliga Feme­nina que reu­nei­xin tots els requi­sits de Girona: pavelló de pri­mera, afició poten­cial nom­brosa i engan­xada pel nivell com­pe­ti­tiu de l'equip, infra­es­truc­tura hote­lera gene­rosa i club estruc­tu­rat amb capa­ci­tat orga­nit­za­tiva. Afe­gim-hi la magnífica idea de la Mini­copa. Sem­pre hi ha detalls per polir, però amb aquest plec de con­di­ci­ons satis­fe­tes, a la FEB li ha de ser més fàcil atreure tele­visió i patro­ci­na­dors. El nivell ha que­dat alt.