El campió imposa respecte

La diferència

Sigui com sigui i en aquest punt de la pel·lícula, quan s’han de repar­tir eti­que­tes de favo­rits en una cita con­ti­nen­tal, tot­hom té clar on s’ha de mirar. I més encara si hi és Pau Gasol. L’efecte domi­nant que el català exer­ceix en el bàsquet FIBA és devas­ta­dor per als rivals, i ni el pas dels anys l’ha mini­mit­zat. Sense anar més lluny, en l’edició del 2015, va fir­mar xifres d’escàndol (25,6 punts, 8,8 rebots i 2,3 taps en 30 minuts), a més de la semi­fi­nal memo­ra­ble con­tra França.

És obvi, ell tot sol no pot gua­nyar i al dar­rere hi ha un bloc granític que Ser­gio Sca­ri­olo ha sabut anar reno­vant sense que se’n res­sentís l’essència i el seu espe­rit com­pe­ti­tiu, quan s’hi juguen les gar­ro­fes. La tra­jectòria de la selecció espa­nyola genera molt res­pecte –tres títols i un bronze en els dar­rers qua­tre euro­peus, èxits tan sols equi­pa­ra­bles als de les ja extin­gi­des URSS i Iugoslàvia– i, a més, tenen un altre cop un argu­men­tari de pes. La nova gene­ració empeny amb força (Willy i Juancho, sobre­tot), Marc Gasol torna a l’equip després de dos estius absent i l’últim ball de Navarro, el capità, esti­mula espe­ci­al­ment la recerca d’un altre or.

Ave­sat a anar de menys a més, a créixer durant els cam­pi­o­nats, el sor­teig li va donar un bon cop de mà. I és que el seu grup, el C, és més que asse­qui­ble, amb Croàcia –amb Saric i Bog­da­no­vic de pals de paller, aspi­ren a fer el salt de qua­li­tat que sem­pre s’intu­eix i mai es con­creta, en aquesta cita– com a únic en dis­po­sició de fer-li pes­si­go­lles per la pri­mer plaça. Però, no es pot ador­mir tam­poc, ja que els encre­ua­ments dels vui­tens, amb el D, poden ser molt i molt veri­no­sos si no es pot asse­gu­rar aquest pri­mer lloc.

Al dar­rere, tam­poc hi ha secrets en quant als aspi­rants a robar-li el cep­tre euro­peu, i els noms de Sèrbia i França es fan noto­ris. Ni els uns ni els altres dis­po­sen del seu líder natu­ral (Teo­do­sic i Parker, res­pec­ti­va­ment), però hi ha ele­ments més que capa­ci­tats per assu­mir els galons (Bog­da­no­vic i De Colo) i juga­dors amb fam, moti­vats per dei­xar-se veure un cop se’ls ha obert la porta, com es va apre­ciar en la pre­pa­ració. Sub­campió mun­dial i olímpic, l’equip serbi té el repte de tor­nar al podi euro­peu. I, amb una mit­jana d’edat de 26,9 anys, Djord­je­vic ha creat un bloc com­ple­men­tari i amb rols molt nítids. Aquest últim valor, posi­tiu en aquest tipus de cam­pi­o­nats, també el té França –tres podis seguits, amb l’or del 2013–, si bé ha per­dut aquell punt d’exu­berància física i inti­mi­dació a la pin­tura. A Vin­cent Collet, les molèsties d’alguns ele­ments van fer que viatgés a Hèlsinki amb tretze i no anunciés el des­car­tat defi­ni­tiu fins ahir. Final­ment, l’esco­llit va ser Kim Tillie.

No es pot menys­te­nir la qua­li­tat litu­ana, sub­cam­pi­ona en les dues últi­mes edi­ci­ons. Ara bé, la baixa de Leka­vi­cius al lloc de base i una rotació inte­rior més escassa que de cos­tum la con­di­ci­o­nen a l’hora de pen­sar en grans fites. També té limi­ta­ci­ons Grècia que, sense Gian­nis Ante­tokounmpo, ha per­dut l’eix sobre el qual s’havia de traçar la nova etapa, amb Kos­tas Mis­sas a la ban­queta. Fins ara, ha evi­den­ciat pro­ble­mes per ano­tar, sobre­tot des de l’exte­rior.

Expec­tació

El fee­ling en els amis­to­sos transmès per Geòrgia –joc vistós i un poten­cial inte­rior difícil­ment millo­ra­ble– la situa com a can­di­data a eri­gir-se en reve­lació i superar l’onzè lloc de l’edició del 2011. Però, l’atenció aquí està foca­lit­zada en què serà capaç de fer Letònia. I no només per la presència per fi de Por­zin­gis, sinó d’un grup jove –sis peces entre el 1992 i el 1995– i tre­men­da­ment talentós. Això sí, la seva presència al grup D l’exi­girà des del pri­mer dia i s’haurà de veure si la seva inex­periència en grans cites l’ate­mo­reix en el moment de la veri­tat, o l’espe­rona. És igual­ment seduc­tora, si bé a pri­ori no tan ambi­ci­osa, la nova selecció eslo­vena. Amb un sac­seig con­si­de­ra­ble –tan sols repe­tei­xen tres peces de l’edició de fa dos anys–, arriba amb una plan­ti­lla de 25,5 anys de mit­jana i més capa­ci­tat cre­a­tiva arran de l’entrada de Don­cic. Ran­dolph apun­tala el joc inte­rior, però pos­si­ble­ment li falti intendència i fons d’armari.

Qua­li­ta­ti­va­ment, Tur­quia també és un rival a tenir en compte, tot i que els seus fra­cas­sos es van suc­ceint estiu rere estiu. Això sí, aquest cop actua d’amfi­trió, fet que està vist i demos­trat que els injecta un plus. Els dos últims cops que hi ha exer­cit, l’euro­peu del 2001 i mun­dial del 2010, s’ha pen­jat la plata. Compte, tot i la baixa final de Bobby Dixon.