A tot drap

Se sabia que, amb poca rotació, els balcànics bus­ca­rien un ritme de par­tit tra­vat, lent. Ini­ci­al­ment, amb Rice encara fresc i moti­vat per assu­mir joc, li va sor­tir prou bé (5-8, 3’), però ben aviat es va veure que l’argu­men­tari no donava per a més. En gran part, per una defensa espa­nyola que collava moltíssim, sobre­tot a la pri­mera línia, en què la feina de Ricky i Rodríguez era eficaç (8 pilo­tes recu­pe­ra­des entre tots dos a la mitja part). Això per­me­tia córrer, tro­bar punts fàcils, per bé que en l’estàtic, els inte­ri­ors feien i des­fe­ien a la zona. I tant era qui hi havia a pista, perquè els suplents –menció espe­cial a Willy, des­di­bui­xant Vuce­vic– no abai­xa­ven el llistó. A l’equa­dor, el resul­tat feia visi­ble la diferència entre tots dos (51-29).

Es podia pen­sar que Espa­nya podia aixe­car el peu de l’acce­le­ra­dor a la tor­nada de ves­ti­dors. Però, res més lluny de la rea­li­tat. Els de Sca­ri­olo, movent cons­tant­ment la ban­queta, man­te­nien la vora­ci­tat i el rival no veia manera pos­si­ble ni de maqui­llar el resul­tat. Així, la diferència es va anar ampli­ant fins a arri­bar a diferències impen­sa­bles després que a Mon­te­ne­gro li xiu­les­sin tècni­ques, fruit de la seva frus­tració i impotència. Un reci­tal per alçar la veu i ate­mo­rir, d’entrada, a tot­hom.