La dar­rera càpsula de vídeo de les ambai­xa­do­res de la Jor­nada de l’Esport Femení, la sisena edició de la qual es durà a terme aquest diu­menge, la pro­ta­go­nitza la juga­dora de l’USK Praga Marta Xar­gay (Girona, 1990). “L’esport ara mateix és la meva vida i la meva passió, visc pel bàsquet 24 hores al dia i set dies a la set­mana. I m’ha donat, com tot en la vida, molts moments bons i d’altres de dolents, però he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de conèixer cul­tu­res i països dife­rents”, diu l’escorta inter­na­ci­o­nal, que recorda els seus ini­cis, a l’escola: “Vaig començar quan tenia cinc anys amb els amics de la classe, al pati de l’escola. Era una cosa que volíem fer perquè així passàvem més temps junts i, la veri­tat, jo no ho vaig deci­dir. Sí que deia als meus pares que volia ser bas­quet­bo­lista, però bé, vas evo­lu­ci­o­nant i vas veient que et va bé i fins als 17 anys, que em truca Sala­manca i deci­deixo fer el pas: el bàsquet serà la meva pri­mera feina.” Xar­gay va jugar el seu pri­mer par­tit en la Lliga Feme­nina amb el Per­fu­merías Ave­nida, con­tra l’Uni Girona, a Sala­manca, con­tra l’equip amb qui havia pujat de cate­go­ria mesos abans a Bada­joz i, pre­ci­sa­ment, el seu últim par­tit en la lliga va ser a Fon­ta­jau el Sant Jordi del 2015, quan l’Spar City­lift va gua­nyar la final con­tra l’equip de Marta Xar­gay sis tem­po­ra­des.

“La diferència de gènere sem­pre ha estat un fac­tor afe­git. Hem anat evo­lu­ci­o­nant i el crei­xe­ment és i ha estat lent, però bé: de mica en mica estem arri­bant al punt que no hi hagi tanta diferència. També hi ha molt tre­ball per fer i per arri­bar a la igual­tat. Siguis home o dona, tots llui­tem pel mateix: acon­se­guir títols, estar al més amunt pos­si­ble, i no som homes i dones sinó espor­tis­tes en gene­ral”, afirma la giro­nina sobre la situ­ació de l’esport pro­fes­si­o­nal d’alt nivell, en el qual apre­cia una diferència molt impor­tant quan arriba el final: “Les dones, en el món del bàsquet, ens hem de seguir for­mant i pen­sar com serà quan s’acabi la nos­tra car­rera espor­tiva després de 10 o 15 anys jugant. No podrem viure del bàsquet i aquesta és la petita diferència que ens tro­bem amb els homes.” “Sem­pre és un tema de superació: no donar res per per­dut. És una cosa que m’han incul­cat els meus pares, m’han ense­nyat a llui­tar i a no ren­dir-me mai, sobre­tot perquè al final si estàs un temps que ho pas­ses mala­ment i acon­se­guei­xes superar-ho crec que val molt més que aquest pati­ment”, hi afe­geix Xar­gay sobre els valors que ha après.