Molts sabem que l’equip olímpic de bàsquet esta­tal va ser bri­llant­ment meda­lla de bronze als Jocs Olímpics de Rio 2016, amb juga­dors cata­lans com Pau Gasol, Ricky Rubio i Juan Car­los Navarro; èxit que es va repe­tint des de fa ja uns quants anys. Però pot­ser no tot­hom sap que l’equip espa­nyol de bàsquet en cadira de rodes va asso­lir la meda­lla de plata en els poste­ri­ors Jocs Paralímpics de Rio, amb gran con­tri­bució de juga­dors cata­lans emblemàtics com Jaume Llambí i Jordi Ruiz; i que també acu­mula ja uns anys de gran tra­jectòria inter­na­ci­o­nal tant en com­pe­ti­ci­ons de selecció com de clubs.

El bàsquet en cadira de rodes és una moda­li­tat d’esport adap­tat per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat física en què s’han adap­tat les regles a les par­ti­cu­la­ri­tats de les per­so­nes amb mobi­li­tat reduïda, usu­a­ris per la seva pràctica d’una cadira de rodes, har­mo­nit­zant també els diver­sos nivells de la dis­ca­pa­ci­tat dels juga­dors amb la garan­tia d’igual­tat d’opor­tu­ni­tat de tots ells. És un esport que compta amb un intens calen­dari, que inclou la presència en els Jocs Paralímpics i les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals con­ti­nen­tals de selec­ci­ons i de clubs. La lliga esta­tal és la de més alt nivell mun­dial i en la seva màxima cate­go­ria quasi del tot pro­fes­si­o­nal, amb la presència dels millors juga­dors del món. Això ens per­met gau­dir d’un dels esports adap­tats més espec­ta­cu­lar i con­si­de­rat, avui en dia, l’esport rei per als dis­ca­pa­ci­tats físics.

El bàsquet en cadira de rodes va ser desen­vo­lu­pat l’any 1946 per exju­ga­dors de bàsquet con­ven­ci­o­nal dels Estats Units d’Amèrica, que després de patir seqüeles de lesi­ons de guerra, van voler expe­ri­men­tar nova­ment el seu esport. Aquell any els Estats Units desen­vo­lupa i aplica un revo­lu­ci­o­nari pla inte­gral per a la reha­bi­li­tació de vete­rans amb dis­ca­pa­ci­tats, que incloïa esports adap­tats i la pro­moció del bàsquet va ser d’aquest equip, ano­me­nat Flying Whe­els –Rodes Vola­do­res–, que demos­tra­ren a la població el que podien fer per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat física amb una cadira de rodes. Ja des dels pri­mers Jocs Paralímpics de Roma 1960 el bàsquet és reco­ne­gut com a esport paralímpic d’estiu, tot i que des del 1952 ja se cele­bra­ven com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals a Angla­terra, en els anu­als Jocs de Stoke Man­de­vi­lle.

El 1969 és l’any en el qual la majo­ria dels experts, situen el nai­xe­ment d’aquesta dis­ci­plina espor­tiva a l’Estat espa­nyol, espe­ci­al­ment a la ciu­tat de Bar­ce­lona, com a com­ple­ment terapèutic als hos­pi­tals de l’Ins­ti­tut Gutt­mann i a l’Hos­pi­tal de Trau­ma­to­lo­gia de Vall d’Hebron.

També és poc cone­gut que les seves regles són sem­blants a les del bàsquet ordi­nari FIBA, encara que no ho sem­bli; pot­ser les més sig­ni­fi­ca­ti­ves és que la cadira forma part del juga­dor i marca la seva posició a les línies i al ter­reny. En espe­cial les rodes grans poste­ri­ors no es poden aixe­car de la cadira durant el joc, no exis­tei­xen les pas­ses, el juga­dor amb pos­sessió de la pilota no pot fer més de dues impul­si­ons a la cadira, enda­vant o enrere, sense botar o pas­sar –si no bota, l’àrbi­tre asse­nya­larà infracció–, el salt entre dos no està pre­vist i quan sigui d’apli­cació cada equip ser­virà del late­ral de manera alter­na­tiva. La resta, mides de la pista, distàncies al cer­cle, alçària del terra a l’ane­lla, pilota, etc. és igual que el bàsquet FIBA.

Sí que és també molt carac­terístic el seu grau d’inclusió i de res­pecte a la diver­si­tat, dis­se­nyat per al gaudi de per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat, prin­ci­pal­ment a les extre­mi­tats infe­ri­ors i tronc. Afa­vo­reix per igual la par­ti­ci­pació dels més afec­tats, com la dels menys afec­tats, així en el bàsquet en cadira de rodes s’aplica una pun­tu­ació fun­ci­o­nal a cada juga­dor de 1 a 4,5, en què 1 i 1,5 són els més afec­tats i els juga­dors de 4 o 4,5, els que tenen menys afec­tació.

El poten­cial fun­ci­o­nal dels equips es reflec­teix en el fet que el cinc en pista no pot ser supe­rior a 14,5 punts en elit i de 15 o més en altres cate­go­ries. Aquest sis­tema de pun­tu­ació té com a objec­tiu que no hi hagi un equip més des­com­pen­sat que l’altre i faci­lita la par­ti­ci­pació de tots els nivells fun­ci­o­nals dels dife­rents juga­dors.

Ara us con­vi­dem, des d’aquest arti­cle, a gau­dir d’aquest esport. Apro­fi­teu, doncs, els diver­sos par­tits que se cele­bren arreu de Cata­lu­nya cada cap de set­mana. És pos­si­ble que us hi engan­xeu i tot.