Una mica les dues coses. Feia temps que em plan­te­java la pos­si­bi­li­tat de sor­tir a fora, a altres països, i va aparèixer l’opció de tre­ba­llar amb el Dusko [Iva­no­vic]. Havia fit­xat feia poc pel Besik­tas i bus­cava un aju­dant. Els meus agents em van ofe­rir, vaig entre­vis­tar-me amb ell i hi va haver des del prin­cipi bona con­nexió. Tant és així que al cap de dos dies em deia que fes les male­tes i me n’anés cap a Istan­bul.

No. Jo havia estat amb entre­na­dors amb qui ell també havia tre­ba­llat, com Josep Maria Ber­ro­cal o Ibon Navarro. Aques­tes bones referències que tenia de mi va aju­dar a enten­dre’ns de seguida. Ell va creure que li podia apor­tar coses i, evi­dent­ment, jo puc apren­dre moltíssim d’ell.

Ell sabia que venia d’exer­cir com a pri­mer a Man­resa i volia saber la pre­dis­po­sició que tenia a tor­nar a fer d’aju­dant. Jo mai he donat una importància extrema al fet de ser pri­mer o segon. El que em mou són els pro­jec­tes esti­mu­lants. I anar amb el Dusko amb un equip com el Besik­tas ho és.

Prin­ci­pal­ment coses de país, d’inte­gració a la cul­tura turca, perquè el bàsquet tam­poc és tan dife­rent del d’aquí i, a més, el pots veure en vídeo. Sem­pre va bé que algú del teu país t’expli­qui la seva experiència allà. Tant l’Agustí, que em va aju­dar molt en ges­ti­ons a l’inici, com el Josep Maria em van expli­car la seva vivència. I això et per­met no anar-hi a cegues.

Pot­ser el tema idiomàtic. Hi ha gent que no parla gens d’anglès i, en certs moments, és difícil comu­ni­car-t’hi. Per sort, tot­hom és molt obert, i té ganes d’aju­dar i comu­ni­car-se. I això ho remarco espe­ci­al­ment en la gent del club.

El Besik­tas és un equip com­pe­ti­tiu, tra­di­ci­o­nal­ment de play-off, i aquest és l’objec­tiu. Sabem que hi ha equips amb grans pres­su­pos­tos com l’Efes o el Fener­bahçe i és difícil com­pe­tir-hi, però no hi renun­ciem. Volem estar entre els millors a Tur­quia i estem inten­tant crear un equip amb el segell d’exigència del Dusko [en l’equip hi ha l’exblau­grana Phil Pres­sey i Robin Ben­zing]. En la Cham­pi­ons Lea­gue, pre­te­nem igua­lar o si pot ser superar l’any pas­sat [eli­mi­nats a vui­tens con­tra el Medi Bay­reuth ale­many].

Diu­menge hi va haver elec­ci­ons en el club, i si bé es manté el mateix pre­si­dent, hi haurà can­vis en l’orga­ni­grama. De moment hi ha un ambi­ent de tre­ball molt còmode. Però ara és pre­tem­po­rada. Ja ho veu­rem quan tot es posi en marxa i arren­qui la com­pe­tició [riu].

La tem­po­rada pas­sada hi va haver equips que van dei­xar de pagar alguns mesos, i això ha pro­vo­cat que hi hagi juga­dors reti­cents a venir aquí ara. Pensa que han des­a­pa­re­gut equips que han dei­xat deu­tes a juga­dors i tècnics. Però en el Besik­tas tenim el fut­bol al dar­rere, i això ens ha permès man­te­nir el pres­su­post dels dar­rers anys. Però pel que fa a la lliga, ja ho veu­rem. Fins i tot hi pot haver algun altre equip que no com­pleixi els requi­sits i tam­poc surti.

Va ser una de les millors de la meva vida. Abans d’anar a Las Vegas vaig poder par­ti­ci­par en els entre­na­ments a San Anto­nio i, per mi, viure de dins una franquícia de l’NBA va ser molt interes­sant. Veure els mit­jans que tenen i com els uti­lit­zen; la quan­ti­tat de dades que fan ser­vir basa­des en el juga­dor per poten­ciar el seu crei­xe­ment indi­vi­dual, físic i tècnic. Por­ten l’anàlisi de vídeo fins a l’extrem. També és veri­tat que els recur­sos que tenen els poden tenir molt pocs equips a Europa. Però em va cri­dar l’atenció la filo­so­fia de fer créixer el juga­dor, i la seva sim­pli­fi­cació del joc en algu­nes coses és una reflexió a fer.

És un tema més filosòfic, de com enfo­quen el juga­dor. Aquí ens cen­trem més a millo­rar l’equip i allà tenen molt clar que la millora de l’equip passa per la millora del juga­dor. És un altre punt de vista. No et dic que he tor­nat amb la idea d’allà, però hi ha aspec­tes que podríem apli­car en la millora del juga­dor. Allà inver­tei­xen temps i diners en ells, i després això els dona molt retorn.

El que he vis­cut als Estats Units i ara aquí, a Tur­quia, em fa veure el pre­sent i el futur amb opti­misme i il·lusió. El que va pas­sar a Man­resa va ser un cop dur per a qual­se­vol entre­na­dor, i en el meu cas, a més, després de tants anys en el club. Però amb el pas de les set­ma­nes m’he esforçat a superar-ho i a extreure coses que m’aju­din a ser millor. Jo he fet la meva autocrítica i n’he extret con­clu­si­ons de cara al futur.

No és una de sola, n’hi ha mol­tes. Coses de bàsquet que podies haver fet millor, però aques­tes sem­pre les fas, gua­nyis, per­dis, seguei­xis en un club o t’aco­mi­a­din. Però hi ha altres aspec­tes en què soc cons­ci­ent que no hi vaig inver­tir prou temps a ges­ti­o­nar-les i són les coses que se’m van girar en con­tra. I són tant o més impor­tants que ges­ti­o­nar l’equip o saber de bàsquet. És la prin­ci­pal lliçó que en trec.