“Mondelo sap què penso i com estic només mirant-me”

El desem­bre pas­sat. Era una pro­posta molt temp­ta­dora i real­ment com pots dir que no a un equip que aspira a tots els títols i a la pos­si­bi­li­tat de com­par­tir ves­ti­dor amb cracs de pri­mer nivell mun­dial? No m’hi vaig poder resis­tir. Vaig accep­tar-la i vaig obrir una nova etapa en la meva car­rera.

Tenia aquesta sen­sació, sí. Allà, hi he pas­sat tres anys magnífics, gua­nyant títols i arri­bant a dues finals a qua­tre, però tenia ganes de can­viar. A Praga, he evo­lu­ci­o­nat i cres­cut molt com a juga­dora i, per exem­ple, la tem­po­rada pas­sada ja vaig dis­po­sar de molts minuts i vaig tenir gran pes en l’equip.

Ens conei­xem moltíssim i això ho fa tot més fàcil. Pensa que hem tre­ba­llat junts quasi inin­ter­rom­pu­da­ment des que tenia 18 anys i ara en tinc 27. Sap les meves vir­tuts i com explo­tar-les al màxim. De fet, el Lucas [Mon­delo] sap què penso i com estic només mirant-me. No fa falta ni que em pre­gunti res. A més, ni ell ni jo supor­tem per­dre. Junts som un còctel Molo­tov [riu].

Segu­ra­ment, tot i que a Sala­manca, quan vam gua­nyar l’Euro­lliga [2010/11], també teníem un equipàs, amb Alba Tor­rens, Sílvia Domínguez, Belinda Snell, De Souza, Sancho Lyttle... Ara la situ­ació és dife­rent. Jo mateixa estic en un altre moment de la meva car­rera. He cres­cut molt en tots els sen­tits; soc més madura i cons­ci­ent del talent bru­tal del qual estaré rode­jada.

Em sem­bla que no m’hi tro­baré gaire res, a Kursk [riu]. La ciu­tat no té res d’espe­cial i el fred i la neu a l’hivern tam­poc hi aju­den. El més com­pli­cat són els viat­ges. Les con­ne­xi­ons són difícils i gai­rebé sem­pre s’ha d’anar en tren de Kursk a Mos­cou [la ciu­tat està situ­ada uns 450 quilòmetres al sud de la capi­tal russa] per aga­far els enllaços en avió. Aquest fet pro­voca que es passi molt de temps a Mos­cou, sobre­tot quan tor­nes de viatge d’Euro­lliga i has de jugar per Rússia el cap de set­mana.

Lògica­ment, una cosa és fer la plan­ti­lla i una altra, cons­truir un equip. Però estic con­vençuda que la cohesió no serà difícil. Som juga­do­res expe­ri­men­ta­des, versàtils, que ens adap­tem a dife­rents posi­ci­ons i segur que cadas­cuna posarà el seu talent al ser­vei de l’equip. Jo, per exem­ple, tinc clar que la meva apor­tació ano­ta­dora bai­xarà, però no tinc cap pro­blema a aju­dar en altres aspec­tes, sigui en defensa o assis­tint.

Soc cons­ci­ent que n’hi haurà perquè es tracta d’un equip que aspira a gua­nyar-ho tot. Però, al final, l’exigència te la poses tu mateixa. Jo sem­pre vull gua­nyar i vaig allà a gua­nyar. Sobre­tot, l’Euro­lliga. Crec que totes les que ani­rem allà enguany sabem que almenys s’ha d’arri­bar a la final. Després, això és esport i pot­ser no la gua­nyes. Però jo sem­pre dic que, si ho has donat tot, pot­ser la der­rota és menys dolo­rosa.

És un mun­dial com­pli­cat, pot­ser el més com­pli­cat dels últims anys perquè, a banda dels Estats Units, hi ha mol­tes selec­ci­ons capa­ci­ta­des per fer mal, amb argu­ments. És el cas d’Austràlia, el Japó, França o nosal­tres matei­xes, que podem donar algun ensurt fins i tot a les ame­ri­ca­nes.

És evi­dent que estan en un altre nivell, però també són huma­nes. Això sí, aquest cop tenen alguna baixa com Maya Moore o Fow­les, i això els resta un xic de poten­cial. Ara bé, totes les que hi ani­ran són juga­do­res top, amb recor­re­gut a la WNBA. Però els par­tits s’han de jugar i veu­rem si algú les pot sor­pren­dre.

Els nos­tres èxits con­ti­nu­ats poden fer pen­sar que gua­nyar meda­lles és fàcil, però costa molt, moltíssim. Reque­reix tre­ball i constància. Nosal­tres, com sem­pre hem fet, ho dona­rem tot en cada par­tit, començant pel del Japó de demà al ves­pre, però a vega­des no tot surt com t’agra­da­ria. Hi ha molts fac­tors. Tinc con­fiança que aquest cop tot tor­narà a anar bé.