Els reptes continuen
Mundial femení 2018. Espanya, amb cinc catalanes, busca la sisena medalla seguida en un gran campionat, a Tenerife. Els EUA és l’únic favorit per a l’or, però el podi té força pretendents
Fins abans-d’ahir no es va fer pública la llista definitiva de la selecció espanyola amb vista al mundial que arrencarà avui a Tenerife. És un símptoma dels maldecaps que han tingut Lucas Mondelo i el seu cos tècnic durant el període de preparació. Moltes molèsties físiques, i de jugadores de pes –Torrens només ha jugat dos amistosos i Sílvia Domínguez, cap–, que havien creat incertesa i van obligar a ajornar els dos últims talls fins al límit. Al final, les tocades s’han recuperat a temps i Leo Rodríguez i María Conde van quedar fora de la cita quan ja l’assaborien.
Amb l’esquelet dels darrers grans èxits i un vernís molt català –hi ha cinc jugadores del país en l’equip, a més del seleccionador–, Espanya anhela prolongar més el seu moment dolç en les grans cites. Ja són cinc grans campionats seguits pujant al podi (dos ors i un bronze europeus, i les plates mundial i olímpica), fita sense precedents en tota la seva història. “El campionat, i més jugant a casa, és un homenatge, una manera de disfrutar aquest grup de jugadores que han assolit una cosa que difícilment es repetirà”, subratllava Mondelo.
Tot i els imponderables, el full de serveis en la preparació és impol·lut (8-0). Això, però, no garanteix res, i menys en un mundial exprés, de només nou dies i que requereix atenció des del primer dia. No badar té premi, ja que, des de l’última edició, els primers de cada grup passen directament a quarts i s’estalvien un partit incòmode de caixa o faixa a vuitens. No serà bufar i fer ampolles obtenir-lo, ja que al grup A es trobarà amb el Japó, campió d’Àsia, i Bèlgica, bronze en l’últim europeu i amb una parella interior formada per Wesserman i Wauters.
La jerarquia
A hores d’ara, ningú s’imagina un desenllaç al mundial amb l’or en mans d’algú que no sigui els Estats Units. Hi falta l’MVP en el 2014 (Moore), però tenen Bird, Taurasi, Delle Donne, Griner o Stewart, triada MVP en l’WNBA enguany. Qualitat i experiència per triar i remenar. De fet, des del 2008 ho han guanyat tot, en els mundials i en els jocs olímpics.
La lluita per la resta del podi és més oberta. Espanya és un candidat, i més jugant a casa. Però també sap que si acaba primer de grup –l’objectiu en la primera fase– quedaria en el costat del quadre dels Estats Units i se’l podria trobar en semifinals. Austràlia, bronze fa quatre anys, sempre té actius i ara també disposa de Liz Cambage, una pivot poderosíssima. I cal veure també la resposta de França, sense Dumerc però amb físic i talent per posar fi a 65 anys (des del 1953) sense pujar al podi en un mundial, o de seleccions com les del Japó i Bèlgica i també el Canadà, que arriben a les Canàries lliures de pressió.