MARTA XARGAY
MEDALLA D’OR I MEMBRE DEL CINC IDEAL DE L’EUROPEU
“Tot és més fàcil quan tens confiança”
“Totes ens hi sentim molt a gust, a la selecció: hi ha molt bon rotllo i al final ens ho passem molt bé perquè quan hi arribem deixem el nostre ego aparcat”
“Quan em vaig classificar per a la ‘final four’, aquest any, no em va trucar ningú. Ara, és molt fàcil, quan guanyes, treure el titular i posar-te allà al costat”
Gairebé la meitat de la selecció juguem a fora i estem acostumades a treure les castanyes del foc
Laia Palau sap perfectament què necessita l’equip en cada moment. Em dona tranquil·litat: és immortal
No sé si la gent és conscient de qui és i qui ha estat Sonja Petrovic. Porta 12 finals d’Eurolliga i té només 30 anys
Porto deu anys fora i tinc il·lusió per tornar: jugar a la teva ciutat... Voldria jugar a la màxima categoria amb l’Uni
Tant de bo provessin de fer portades cada dia de dones esportistes, i no parlo només de bàsquet. És injust
De Girona sempre en parlo allà on vaig. I, com a ciutat, no he tingut cap reconeixement. Ningú m’ha trucat
Marta Xargay (Girona, 1990) va guanyar a Belgrad fa menys de quinze dies el seu tercer europeu (2013, 2017 i 2019). Un títol que afegeix a les plates en mundial (14) i Jocs (16) i els bronzes a l’europeu del 2015 o del mundial de fa menys d’un any. El palmarès cobra força per la seva actuació, amb rècord de punts en la primera jornada (31) i una brillant actuació en la final amb 23 i 5/8 triples, dos en el primer minut. Campiona de l’Eurolliga i amb experiència a la WNBA, la gironina va ser inclosa al cinc ideal del torneig, en què també hi havia la seva amiga Sonja Petrovic, el fitxatge estel·lar de l’Spar Citylift per al curs que ve. A l’Uni, el club amb què va créixer fins que fa deu anys, i després de l’ascens, va marxar per iniciar una carrera prometedora llavors i plena d’èxits a hores d’ara, hi vol tornar. “La nostra carrera és curta i l’he d’aprofitar”, assegura.
Revaliden el títol. Satisfacció?
Millor impossible, crec que ningú s’ho esperava, ni nosaltres mateixes, perquè amb la baixa de l’Alba [Torrens] i sense Sancho [Lyttle] l’equip era una mica diferent. Sempre vols fer medalla, no t’enganyaré. Però teníem com a objectiu Tòquio: quedar entre els sis primers i poder estar en el preolímpic. Ni parlàvem de medalles al principi, els equips s’han reforçat molt els últims anys i totes les plantilles tenen nord-americanes nacionalitzades. Els altres, i al teu tens baixes... Saps que pot ser difícil.
A títol personal, el seu primer partit i la final són els millors?
Sobretot en l’aspecte ofensiu, els altres dos següents del grup vaig estar més fluixa, però després, a partir de quarts, semis i final, vaig ser bastant regular. És clar que en l’últim veia l’anella com una piscina i a la roda d’escalfament no en ficava ni una.
Fa l’efecte que l’equip que senten seu sigui la selecció i que als seus clubs sigui diferent.
Totes ens hi sentim molt a gust, a la selecció. I és el que dius, que tenim ganes que arribi: hi ha molt bon rotllo i al final ens ho passem molt bé. També et dic que és només un mes i mig i que no sé com ens portaríem si haguéssim de conviure set mesos. Som conscients que és un mes i mig de passar-ho bé. Tothom té alts i baixos al llarg de la temporada i a la selecció hi vas a gaudir i a ajudar la que tens al costat.
A Lucas Mondelo l’ha tingut d’entrenador i seleccionador, com aquest any, que eren a Kursk. Què té d’especial?
Bé, a Kursk i a la selecció hi he tingut un rol molt diferent. A Rússia m’he passat molts partits sense jugar: hi ha un límit d’estrangeres i a la lliga només en poden jugar quatre, i érem sis... També hi estava de base, que al Lucas no li agrada que jugui de base, però no en teníem una altra... Hi ha hagut situacions en què no ens quedava cap altra opció, però portem deu anys junts i ens coneixem el bo i el dolent. S’hi ha de saber conviure, perquè tot es va fent més gran, sigui bo, sigui dolent, però al final he arribat a la selecció i he fet un bon campionat després d’un any, parlant malament, de merda. No he jugat i era difícil, però ell et dona la confiança plena i, com aquell qui diu, et dona l’equip i et fa sentir com una de les importants. Com a mi, la Cruz, la Laia, la Sílvia, la Nicki o l’Astou... Tot és més fàcil quan tens aquesta confiança.
I a Kursk, quan hi torni? Lucas Mondelo ja se’n va al Japó...
Sí, tenia signats dos anys i ell se’n va, però ve en Roberto Íñiguez, que era al Soprön. En teoria ja només serem quatre estrangeres i ja no s’hauran de fer rotacions. La plantilla és més curta i el pressupost de l’equip ha baixat bastant, crec que a la meitat. L’any passat vam fitxar la MVP de la WNBA i del mundial i aquest, de moment, tenim una americana.
La diferència al llarg del campionat, més que Astou Ndour, no la marca una segona unitat de nivell Eurolliga com Cristina Ouviña o Queralt Casas?
Més que els noms, la diferència és que totes ens sentim importants. Arribem a la selecció i deixem el nostre ego aparcat. Totes tenim papers importants en el nostre equip i hi som els referents. Arribes a la selecció i, per exemple, la Queralt, que potser era la desena jugadora o la novena, té un paper molt important: és el revulsiu i la seva feina és molt important. O Ouviña. Gairebé la meitat de la selecció juguem a fora i estem acostumades a treure les castanyes del foc. Com aquell qui diu, et fa créixer com a jugadora. I també, al final, el nostre grup fa molts anys que estem juntes i un nombre important portem set anys a la selecció. És molt important, portem anys jugant al mateix i ens coneixem molt bé en la part bona i en la dolenta.
Més enllà del que tots sabem, dotze medalles i la capitania, què ens pot dir de Laia Palau. Tenir-la els treu pressió?
Bé, personalment a mi em dona tranquil·litat: la Laia és immortal [riu]. Porta molts anys jugant a això i sap perfectament, en cada moment, què necessita l’equip. Què t’he de dir? A Girona ja l’heu tingut aquest any passat i han guanyat la lliga, gairebé es fiquen a la final de l’Eurocopa. És clar que no només és la tasca que fa ella, però té molta experiència, porta molts anys i coneix molt bé totes les jugadores que té al seu voltant.
Parlem de l’Spar Citylift. Sabem que vostè i la mateixa Laia van tenir un paper important en l’arribada de Sonja Petrovic. Quin record té de quan van coincidir les tres a Praga?
Els dos anys que vam estar juntes les tres vam anar a les dues finals de l’Eurolliga. És clar que millor, impossible. I el joc que fèiem en aquell moment era molt semblant: defensiu, agressives... Jugar amb la Sonja era un espectacle i ella en combinació amb la Laia encara més.
Pot marcar un abans i un després a l’Uni? Si em permet, fa dos estius que ve la Núria Martínez, hi ha una diferència. L’estiu passat amb la Laia Palau...
Crec que aquest equip va creixent de mica en mica, que és com sempre ha treballat el club. I un fitxatge com la Sonja Petrovic... És una jugadora top a Europa i no sé si la gent és conscient de qui és i ha estat, ella, però és clar que és un altre pas endavant, tant pel que fa a l’equip com també el club.
Pot ser que la seva arribada suposi un impacte major per a l’Spar Citylift que el mateix títol de lliga?
Sí, per descomptat. I no només a Europa sinó a escala mundial. Ha jugat la WNBA quatre o cinc anys. Té una trajectòria impressionant. L’altre dia em deia, quan érem a Kursk, que porta dotze anys jugant l’Eurolliga i que ha jugat dotze finals. Estem parlant d’una jugadora que amb només trenta anys té dotze finals d’Eurolliga.
N’hi haurà una tretzena, doncs, o les estadístiques es trenquen. Com veu l’equip per a la segona experiència a l’Eurolliga, vostè que coneix l’Uni i la competició?
Depèn molt, també, de quin grup et toqui. Normalment sempre n’hi ha un de la mort i, és clar, si et poses en aquest i pots quedar tercera o quarta, o segona i tercera, està bé, perquè després als emparellaments és molt més fàcil. És clar que, si ets quarta i t’has de creuar amb el Ieka, per exemple, és molt més difícil guanyar-los dos partits i més que res que el viatge mateix ja és molt dur: necessites gairebé dos dies per arribar-hi. L’Eurolliga se l’han de plantejar com ho han fet sempre: pas a pas i partit a partit. I encara que soni a tòpic, hi ha molts alts i baixos. Recordo, per exemple, el meu darrer any a Praga que vam començar molt bé i a partir de Nadal vam anar cap avall. És una competició molt llarga, els equips de baix o del mateix nivell han de guanyar sempre o mirar de fer-ho. I després n’hi ha alguns, Fenerbahçe o Iekaterinburg, que és impensable.
Al maig va fer deu anys de l’ascens, que va ser el seu darrer partit amb l’Uni. A la lliga femenina debuta amb l’Avenida, contra l’equip d’Anna Caula a Salamanca, i juga el seu últim partit a Fontajau en la primera lliga gironina, amb Roberto Íñiguez de local. La veurem algun cop jugant al màxim nivell a Girona? S’ho planteja o no hi pensa?
Sí i no. Sé que arribarà el dia que hauré de dir adeu. I sí que tinc il·lusió per tornar a casa. Al final, de jugar a la teva ciutat, d’estar al costat de la teva gent, quan porto deu anys fora, també en tinc ganes, no t’enganyaré. Però la nostra carrera esportiva és curta i sé que l’he d’aprofitar al màxim possible. Tornar a casa? Tant de bo. Vaig passar uns anys molt bons a Salamanca, per exemple, però voldria jugar a la màxima categoria amb l’Uni.
Mulli’s: la final va tenir dos milions d’espectadors a l’Estat, ara que s’ha parlat tant del mundial femení. Com ho viuen? És perquè és futbol, al final? O què en pensen de la celebració del títol que van fer als Estats Units i la seva repercussió?
Bé, primer, als Estats Units estan en un altre nivell. Ho he viscut en primera persona a l’NBA: no hi ha diferència de gènere allà. Jugues a bàsquet, ets esportista d’elit. Aquí, pel que fa a pressupost i instal·lacions, és una altra història. Es veu molt la diferència. I que es parli de l’esport femení és molt bo: nosaltres portem molt temps guanyant moltes medalles i sembla que ara comencem a guanyar-nos titulars.
Ho diu amb cert ressentiment.
Fa ràbia perquè jo, per exemple, durant l’any soc fora i ningú en sap res, de mi. Només em truquen quan hi ha alguna cosa bona i quan guanyes és molt fàcil ajuntar-te en això. I sempre ho dic: als que estan a l’NBA els segueixen tot l’any, i a nosaltres? Quan em vaig classificar per a la final four, aquest any, no em va trucar ningú. I fa ràbia perquè seguim treballant cada dia i és molt fàcil quan guanyes treure el titular i posar-te allà al costat. És molt fàcil i ho he dit moltes vegades: tant de bo provessin alguna vegada fer portades cada dia de dones esportistes. I no et parlo només de bàsquet, sinó de moltes dones que estan treballant i que al mateix temps competeixen. És injust, però ens hi seguim barallant.
Bé, li truco de seguida, doncs. Tot i que en aquest diari tampoc n’hi hauria per a tant, no?
Bé, aquí és diferent. Tot i que, a Girona, també t’he de dir que ningú em va trucar quan em vaig classificar per a la final four. I durant l’any no em truca ningú, i porto molts anys. I de Girona sempre en parlo allà on vaig i és una mica trist que, per exemple, de la ciutat no he tingut cap reconeixement. Sap greu guanyar medalles amb la selecció i que ningú m’hagi trucat. Aquest és el primer any que la federació a Girona m’ha trucat per anar a buscar un premi. I l’any passat vam fer terceres del món, a Espanya, i no n’he sabut res. I és el tercer cop que soc campiona d’Europa i no he tingut cap reconeixement. I veus companyes de selecció que... I no t’estic dient que posin el meu nom a un pavelló, però no sé quants esportistes a Girona han guanyat medalles olímpiques, o de nivell europeu i mundial. Em sap greu perquè sempre parlo molt de Girona...
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.