Més bàsquet

JÚLIA SOLER

AMBAIXADORA DE LA 8A JORNADA DE L’ESPORT FEMENÍ

“Queda molta feina per fer”

“S’han fet moltes passes endavant i el bàsquet femení, en relació amb altres esports, està millor, però encara hi ha molt camí per recórrer”

“M’agradaria arribar-hi, algun dia, però sé que és un procés llarg”

Especial
“Poder debutar a l’Eurolliga va ser molt especial, sí. Juntament amb la temporada que estem fent amb l’equip de Lliga Femenina 2, que tampoc ens ho esperàvem”, diu sobre els millors moments que ha viscut fins ara aquest curs, el primer com a sènior. “Som totes d’aquí i algunes hi pujàvem l’any passat. Però no tenim res a perdre i potser sense tanta tensió hi vas millor”, afirma sobre el Citylift GEiEG Uni, que l’any del debut a la Lliga Femenina 2 ha superat les expectatives i ha arribat a flirtejar amb els llocs que donen accés a la fase d’ascens.
Patrocini
Alguna vegada quan una nena em ve a demanar un autògraf potser em fa més il·lusió a mi que a ella

Júlia Soler (Banyo­les, 2001) és una de les juga­do­res vin­cu­la­des que té l’Spar City­lift i la ter­cera de les qua­tre ambai­xa­do­res que tindrà la Jor­nada de l’Esport Femení el 8 de març, jun­ta­ment amb la pati­na­dora Dèlia Valentí i la gim­nasta Laura Bech­dejú. L’alera (1,81 m) va debu­tar a l’Euro­lliga en l’últim par­tit de l’Uni en la com­pe­tició con­ti­nen­tal a Fon­ta­jau i, en la seva pri­mera tem­po­rada sènior, és una de les més fer­mes pro­me­ses del bàsquet català i inter­na­ci­o­nal men­tre estu­dia el doble grau d’ADE i eco­no­mia a la UdG.

S’entrena amb dos equips, el de Lliga Feme­nina i el seu de LF2 i estu­dia alhora. Com ho porta? S’ho va haver de pen­sar molt si mar­xar als Estats Units?
Un parell o tres de matins anem amb elles, depe­nent del seu horari de viat­ges, i a la tarda, amb el nos­tre equip de Lliga Feme­nina 2. Aquests dies que m’entreno amb el pri­mer equip no hi puc anar i l’any pas­sat de fer el procés va durar molt, uns quants mesos, i al final a l’hora de deci­dir-me vaig voler anar-hi i veure-ho i, lla­vors, pren­dre la decisió, però vaig tor­nar igual d’inde­cisa i per dese­qui­li­brar la balança va pesar més poder-me entre­nar amb la Núria, la Laia i totes les del pri­mer equip.
El seu dia a dia, amb un peu a cada equip... S’hi veu al pri­mer?
Sí que m’agra­da­ria arri­bar-hi algun dia, però sé que és un procés llarg i que no és una cosa d’aquest any o si podrà ser. Però sí que poder-hi anar i par­ti­ci­par tant com puguem és una cosa que hem d’apro­fi­tar i apren­dre’n i, al mateix temps, fer una bona feina al nos­tre equip.
Com van ser els seus ini­cis? A Banyo­les mateix, suposo.
Sí, vaig començar a l’esco­leta amb cinc anys; de fet, la meva mare era l’entre­na­dora i per això vaig començar. I a par­tir d’aquí vaig anar fent al Banyo­les fins a la cate­go­ria infan­til, en què vam acon­se­guir, amb les d’un any més, anar al cam­pi­o­nat inter­ter­ri­to­rial. I l’any següent ja vaig venir al cadet de l’Uni Girona. I fins ara.
En quin moment veu que li va bé, que s’hi pot dedi­car?
Bé, no és que m’ho plan­tegés, sí que recordo que un dia vaig entrar al ves­ti­dor de les grans quan era cadet i el meu entre­na­dor em va dema­nar si m’agra­da­ria, algun dia, arri­bar-hi. I vaig res­pon­dre que sí, però vaig anar fent i seguint i ara m’hi he tro­bat, que sí que m’agra­da­ria inten­tar-ho.
No deu ser d’un dia per l’altre. Pot­ser quan comença a anar a les selec­ci­ons FEB?
Sí, però em va arri­bar tot de nou perquè va ser la selecció cata­lana cadet i al mateix estiu la sub-16 espa­nyola. Però és que gai­rebé no en conei­xia l’existència i, lla­vors, sí que ho veus i vas seguint el que et toca fer.
El curs pas­sat va ser el de la seva pre­sen­tació al gran públic, amb l’esta­tal júnior, en què que­den sub­cam­pi­o­nes, pot­ser?
Va ser un molt bon any; pel que fa a l’equip, vam fer una molt bona tem­po­rada, i des del punt de vista indi­vi­dual, els resul­tats de l’equip hi van acom­pa­nyar.
No sé si li han comen­tat gai­res cops i li agrada, però Marta Xar­gay també va ser sub­cam­pi­ona júnior i MVP com vostè...
M’ho han comen­tat alguna vegada i per des­comp­tat que és una refe­rent. Entre­nar al seu cos­tat és un pri­vi­legi i qui no vol­dria seguir els seus pas­sos?
És que entre­nar amb aque­lla plan­ti­lla, ara mateix... Deu fer anys i panys que deu saber qui són Laia Palau o Sonja Petro­vic.
La veri­tat és que jo en esports d’elit així en gene­ral han estat els últims anys que m’hi he posat una mica. Però és cert que quan et diuen que vindrà la Sonja que­des parada. I entre­nar-te amb ella és un gran honor.
Quan l’Uni va pujar Marta Xar­gay mar­xava a Sala­manca per començar la car­rera pro­fes­si­o­nal. S’ho plan­teja? Hi pensa?
No miro gaire més enllà d’aquesta tem­po­rada. Vam pujar de cate­go­ria l’any pas­sat i poder estar amb el GEiEG Uni a la Lliga Feme­nina 2 ja no em fa mirar gaire més enllà. Estar en la segona màxima com­pe­tició i, a més, entre­nar-me amb elles...
De pro­fes­si­o­nals ho deuen ser les ame­ri­ca­nes i encara, a Lliga 2.
És una bar­reja estra­nya. Hi ha equips pro­fes­si­o­nals que hi han inver­tits diners per pujar i que ho volen fer bé i altres equips com nosal­tres, que som les que hem pujat i som d’aquí i volem com­pe­tir fins on es pugui.
L’hem vist en un gra­pat de des­plaçaments amb el pri­mer equip a l’Euro­lliga, a Kursk mateix. També deu ser un apre­nen­tatge que li ser­virà algun dia.
Sí, i tant. I veure com por­ten el can­sa­ment acu­mu­lat i arri­bes i has de jugar i després tor­nar i seguir-te entre­nant perquè tens par­tit al cap de dos dies; el ritme que por­ten. Fins que no ho vius no n’ets gaire cons­ci­ent. És un ritme bes­tial i admi­ra­ble.
Ara que vostè encara es mira les com­pa­nyes del pri­mer equip amb admi­ració, ja deu ser al mateix temps una referència per a mol­tes nenes que comen­cen...
Em fa una mica de gràcia i tot, em sobta molt. Alguna vegada quan al final d’un par­tit una nena em ve a dema­nar un autògraf pot­ser em fa més il·lusió a mi que a ella [riu]. Agrada i fa gràcia, però també soc cons­ci­ent que hi ha molt a fer encara.
També queda molt camí per recórrer soci­al­ment, no troba?
Sí que s’han fet mol­tes pas­ses enda­vant, i el bàsquet femení, en relació amb altres esports, està millor. Que la selecció espa­nyola gua­nyi molt sovint i que es doni visi­bi­li­tat hi ajuda, però crec que encara hi ha molt camí per recórrer, mol­tes diferències i molta feina per fer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)