Molt bo. Jo no volia entre­nar i, al final, em van convèncer. Pere Puig li va dir al meu agent que em veia pas­se­jant el gos cada matí [riu]. I Nicolás San José em va dir que em podia anar bé: un bon equip, estava ben entre­nat i una mica els ho devia, perquè són bona gent, i que l’equip amb mi podria fer alguna cosa impor­tant. És un club fami­liar i em podia ser­vir per començar de nou i fer el que m’agrada.

Ho vaig con­sul­tar amb el meu fill –juga­dor del pri­mer equip del Girona FC– i em va dir: “Posa’t a entre­nar, pare. Demà. És el que t’agrada.”

No. És una cosa més per a vosal­tres. I un dia entre­naré a Espa­nya, perdré un par­tit i s’haurà aca­bat: hi donaré la mateixa importància que ara. Són coin­cidències i casu­a­li­tats.

El que hi havia era un tema emo­ci­o­nal, que vaig mirar de can­viar. I intro­duir-hi allò que pen­sava que pot­ser hi fal­tava una mica. El bàsquet que s’estava fent era molt bo i s’havia aga­fat una dinàmica pit­jor. Es trac­tava de can­viar-la: era més intel·ligent això que matar-les a entre­nar. L’equip ja ho feia i ho vaig dir a la Noemí. De fet, molts cops he fet ser­vir la manera de jugar que teníem. M’agrada treure coses de cada any, apren­dre’n.

No, amb totes i una per una. Evi­dent­ment, vaig par­lar amb ella perquè estava dis­gus­tada. Tenia un rol de juga­dora experta, jugant era molt llesta i tenia un paper molt impor­tant. Por­tar un equip en què és ella tenia una part molt bona: sabia lle­gir molt bé què s’havia de fer.

L’únic que vaig comen­tar en les reu­ni­ons amb l’equip és que no volia excu­ses. Ho dic a tots els meus equips. Les odio. I, a par­tir d’aquí, mirar de con­nec­tar amb totes, d’una en una. Cadas­cuna és un món i quan ho vols fer ha de ser d’aquesta manera, una a una. I és molt fàcil.

La pri­mera per­sona que em va dir que si aga­fava l’equip podíem gua­nyar la lliga va ser en Nico. Me’n recordo que encara no havia sig­nat i jo li deia: “Sala­manca és Sala­manca i serà cap de sèrie, el fac­tor pista...” Ell estava con­vençut que amb mi l’equip ho podria fer i això també em va donar con­fiança. Ell era molt opti­mista i m’agra­dava molt la seva manera de ser. I t’ho enco­ma­nava.

Sin­ce­ra­ment, recordo molt aque­lla copa, que vaig veure en directe i en el par­tit con­tra el Con­quero [der­rota 69-70 a Tor­re­jon, en la pròrroga]; em va agra­dar molt com jugava. Em donava molta con­fiança saber que aquell equip jugava bé. Li fal­tava alguna cosa al dar­rere i pot­ser una mica d’inten­si­tat en algun moment, pot­ser allò tàctic pri­o­rit­zava sobre el tècnic en defensa... Eren detalls. Sobre­tot en atac, juga­ven molt bé: els espais m’agra­da­ven. I veia que podien fer mal al Sala­manca.

Els ho vaig dir: “El que feu bé no ho toca­rem.” Seria ser estúpid, perquè feien coses molt bé i hi havien de seguir cre­ient. A l’equip li va cos­tar, evi­dent­ment, arren­car. La sor­tida de l’ante­rior entre­na­dor va ser un xoc i quan vam aga­far l’embran­zida i vam començar a creure en allò que fèiem, sí que vam ser cons­ci­ents que ho podíem fer. I sabíem que el pri­mer par­tit a Sala­manca era molt impor­tant. També havíem tin­gut, abans, un play-off molt dur amb el Con­quero i hi va haver par­tits difícils en la lliga que ens van ser­vir per arri­bar bé.

Sí, però al final ja has vist de tot. L’únic que els vaig dir era que el pavelló seria ple i que no ens deixéssim por­tar per les emo­ci­ons. L’únic que havíem de fer és la nos­tra feina. Foca­lit­zar-nos en el que estàvem fent bé, el que havíem de cui­dar i les coses que pensàvem que el Sala­manca podria can­viar res­pecte del pri­mer par­tit, que no ens sor­pren­gues­sin. I estar cen­trats en allò.

El que molta gent no sap és que aquell dia la Noemí va jugar amb febre. Gai­rebé no podia res­pi­rar i no me’n va dir res. Jo notava que no estava nor­mal, vaig pen­sar que podia estar una mica cons­ti­pada, però després del par­tit, par­lant... No va voler dir res i cen­trar-se només a jugar. Ho va fer, molt i molt limi­tada. I vam dur el par­tit molt bé, no ens vam des­cen­trar i les coses van anar bé, sí.

Va ser una decisió que vaig pren­dre quan va pas­sar un temps, aca­bada la lliga. I van sor­tir diver­ses ofer­tes. La d’Oren­burg a Rússia era molt bona. Sobre­tot espor­ti­va­ment, era una bona opció i un altre repte que en aquell moment em venia de gust. I vam fer dos anys molt macos i molt impor­tants.

Crec que ha anat decrei­xent, que va començar amb una inten­si­tat i una ener­gia, cre­ient molt en el que feien i no sé per què –no en tinc les dades i no puc jut­jar-ho– l’equip es va desin­flar una mica. Penso que aque­lla recons­trucció que va tenir va ser dura;: costa fer-ho durant l’any. Pot sor­tir bé a vega­des, però crec que mai no va arri­bar a ser el mateix equip que va començar l’any, que jugava a un ritme alt i difícil de seguir.

No en tinc les dades. Sí que tinc una opinió que he mani­fes­tat des de fa set­ma­nes quan me l’han dema­nada i fins i tot al meu compte de Twit­ter –en què a vega­des m’expresso i que em ser­veix com a via d’esca­pa­ment–, però no en tinc ni idea. El que penso és que hau­ria d’estar can­cel·lada des de fa temps.