Sí, és trist: ara venia el millor de la temporada. Queda un bon regust, però haver d’acabar així, marxant tan ràpid i no poder gaudir d’aquesta part final, que és el que més ens agrada...

Només el sopar amb l’equip, la directiva i les famílies el mateix diumenge. El dimecres marxàvem a Kursk, després ens van dir que suspenien els entrenaments des d’aquell dia, i poca cosa més. Vaig marxar divendres.

Penso que les coses s’han de jugar fins al final, però sent una situació tan extraordinària, que ni les bases de competició ho poden preveure... Són decisions que s’han de prendre i que el més sensat és donar per suspesa la competició i, el més just, dos equips a l’Eurolliga i quatre a l’Eurocopa l’any que ve.

Tenia molt clar, des del principi, que seria complicat. Perquè marxes després d’estar quatre anys en un club que és com casa teva. Metodologia nova, companyes noves, la pressió i què significa estar a Salamanca... No ha estat tan malament. Faig autocrítica, evidentment: podria haver estat millor a nivell físic i mental. Potser en els partits més importants no he pogut gaudir dels minuts que m’hauria agradat, però tot serveix per aprendre, seguir millorant.

És un club que lluita per tot i, tant si jugues bé com malament, gairebé sempre et criticaran. Busquen el màxim i el millor per al seu equip. L’afició sempre està molt a sobre i anima molt, però quan les coses van malament t’exigeixen més. És normal: van a buscar tots els títols i això suposa una pressió que has de saber portar.

Són jugadores de primer nivell, com ella o la Tiffany Hayes. Ja ho sabia, que seria complicat. La gent moltes vegades valora que juguis o no, el que mostris a la pista. Però hi ha un treball invisible durant l’any, i en aquest aspecte he crescut: estar tot l’any defensant aquestes jugadores et fa créixer. He fet una passa endavant en el dia a dia.

Tothom necessita temps, quan canvia de feina, per adaptar-se i conèixer la gent. I això ja ho tindré. A l’estiu em centro en millorar i tinc expectatives que les coses surtin millor, tant en grup com a títol personal, que siguem un equip més sòlid.

Tenia les ofertes però no havia pres cap decisió. Ho vaig fer de cor i no només pel que podia passar, sinó perquè havíem fet un any tan bonic com a club, afició, equip... Es mereixien que els donéssim les gràcies i va ser un moment difícil per mi: estava prenent la decisió de marxar com quan ho fas de casa. Van ser deu dies de molta emoció, portar-ho dins i no voler-ho dir perquè molta gent et truca i necessites escoltar què et diuen.