“Al Japó he complert un somni”

Un dels meus som­nis des de fa molts anys era poder dedi­car-me de manera pro­fes­si­o­nal a entre­nar, con­ver­tir la meva passió en la meva pro­fessió, i l’experiència que estic podent gau­dir aquests anys a Àsia és, fins avui, una de les millors deci­si­ons que he pres en la meva vida.

Fa dos anys, els Toyota Ante­lo­pes van voler fit­xar el Lucas Mon­delo com a entre­na­dor per al seu pro­jecte, però tenia con­tracte amb el Kursk i no era via­ble l’ope­ració. El seu repre­sen­tant, que era el mateix que el meu [Lluís Túnez, de Rege­ne­ra­com Sports], va ofe­rir-me i van deci­dir fit­xar-me.

Crec que el col·lec­tiu d’entre­na­dors cata­lans està pre­pa­rat per a qual­se­vol repte pro­fes­si­o­nal que se li pugui plan­te­jar a l’estran­ger. L’excel·lència pro­fes­si­o­nal és un procés d’apre­nen­tatge cons­tant i crec que som molts dins del col·lec­tiu els que dia a dia tre­ba­llem apas­si­o­na­da­ment per acon­se­guir-la.

Va ser una ale­gria per­so­nal i pro­fes­si­o­nal. Pri­mer per amis­tat i després per la pos­si­bi­li­tat de poder tre­ba­llar amb un dels millors entre­na­dors d’alt ren­di­ment en actiu. Soc afor­tu­nat i li estic agraït pel que ha fet per mi. Toyota va ser honest amb tots abans de començar el pri­mer any i ens va infor­mar que la tem­po­rada següent volien el Lucas com a pri­mer entre­na­dor, sem­pre que fos pos­si­ble. Des del pri­mer moment van ser clars.

Per un tema soci­o­cul­tu­ral, el Japó ha estat i és un país molt jeràrquic en la seva vida i els seus cos­tums. El res­pecte pels entre­na­dors, fins i tot entre les matei­xes juga­do­res, és molt alt. El deno­mi­na­dor comú és el tre­ball i la dedi­cació horària a totes les coses que envol­ten la seva vida. Cal tenir pre­sent, per exem­ple, que les juga­do­res en edats com­pre­ses entre 14 i 18 anys s’entre­nen un mínim de 25 hores set­ma­nals, cosa que per a nosal­tres és sor­pre­nent però per a ells és nor­mal. És una soci­e­tat dis­creta i res­pon­sa­ble.

Hi ha dues rea­li­tats dife­rents: la feme­nina i la mas­cu­lina. La feme­nina porta anys acon­se­guint èxits a Àsia: qua­tre vega­des con­se­cu­ti­ves han gua­nyat l’Àsia Cup, el que seria l’Euro­peu, i pos­se­eix la millor gene­ració de la seva història per dis­pu­tar els Jocs Olímpics de Tòquio 2021. Neces­si­ten un èxit en una gran com­pe­tició per asso­lir un canvi de tendència. És un bàsquet basat en la velo­ci­tat, tant en el ritme com en l’exe­cució de les acci­ons, i amb el tir exte­rior com a eina més impor­tant en el seu joc. La mas­cu­lina, en canvi, tot i comp­tar amb juga­dors en òrbita NBA com Rui Hac­hi­mura, Yuta Wata­nabe i Yudai Bava, no pos­se­eix en l’actu­a­li­tat prou nivell per poder com­pe­tir amb garan­ties inter­na­ci­o­nal­ment.

Hi ha pre­o­cu­pació amb la pandèmia i les seves con­seqüències i hi ha la desil·lusió de no poder cele­brar els Jocs aquest estiu. Ara estem en estat d’emergència fins al 31 de maig, però aquí és una “reco­ma­nació” no sor­tir al car­rer, no una obli­gació, per tant es con­fia en la res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual de cada per­sona. La soci­e­tat japo­nesa és pru­dent i limita les acti­vi­tats que no siguin impres­cin­di­bles al car­rer.

Hi vaig estar nou tem­po­ra­des, una de les millors eta­pes de la meva vida a tots els nivells. Ho recordo com si fos ahir, entrar al des­patx del Xavi Rodríguez amb el Ricard Daura i sor­tir il·lusi­o­nat per tan afor­tu­nat que em sen­tia de poder for­mar part del pro­grama. Vivències fantàsti­ques al cos­tat del Ramon Jor­dana, i després com a direc­tor amb fantàsti­ques juga­do­res i les seves famílies. Sem­pre que torno a casa passo per la Blume. Man­tinc el con­tacte i l’amis­tat amb el Javi Tor­ralba i l’Isaac Pujol, però intento man­te­nir con­tacte amb la resta de l’staff. I per des­comp­tat amb el Xavi Rodríguez, que va con­fiar en el meu tre­ball des del res­pecte, amb con­fiança per­so­nal i pro­fes­si­o­nal.