Fa una dècada que l’Uni Girona no només juga a la Lliga Femenina, competició en què ha remat contra vent i marea per aixecar dos títols, sinó que també ho fa en un altre terreny de joc, el de la solidaritat intercontinental, sovint amb una visibilitat mínima tot i l’esforç personal que molta gent vinculada al club hi ha posat durant tot aquest temps.

La relació de l’Uni amb el Senegal, concretament amb la capital (Dakar), va començar a través de dues jugadores del país que van jugar a Fontajau, Astou Traoré i Oumoul Sarr. Els primers enviaments de material, sobretot de vambes, pilotes i samarretes, es van fer gràcies a les seves gestions però el club va entendre que seria molt més efectiu arribar-hi directament amb un acord amb alguna escola de Dakar. I així ho va fer. Des de llavors el Centre Fabrica Basket de la capital africana rep cada any no només material indispensable per mantenir la seva activitat, sovint recollida entre els mateixos aficionats que entren a Fontajau, sinó la visita d’entrenadors del club o del mateix director esportiu, Pere Puig, que col·laboren en la millora en tots els aspectes de tecnificació.

El pas següent, i el més rellevant, ha estat el de portar cada any a Girona algunes de les jugadores d’entre 13 i 17 anys que més destaquen perquè continuïn el seu aprenentatge en les categories de base del club mentre van a un institut també de la ciutat. Lògicament la majoria tornen, quan s’acaba el curs, al seu país havent viscut una experiència inoblidable, però d’altres no renuncien al somni de ser professionals. Els casos més rellevants són els de Thiama Kamara, que ja ha debutat a la Lliga Femenina (Gran Canària i València); Fatou Ndiaye, que juga a la lliga francesa, o Fatou Cissé, que ha pujat a Lliga Femenina amb l’Snatt’s Sant Adrià després de ser subcampiona d’Espanya júnior amb el GEiEG. Portar una jugadora a Girona –totes volen venir– no és senzill. Cal fer un DNI inexistent al Senegal, el passaport i un visat d’estudiant, i fer el salt al professionalisme vol dir més burocràcia encara.

Moltes d’aquestes jugadores han estat acollides per famílies gironines i per persones del club durant aquests anys, com ara el mateix Pere Puig, que en aquests anys ha descobert algunes necessitats inesperades. “El que no tenien, sobretot, eren xarxes perquè les muntaven ells mateixos d’una forma molt rudimentària, o xiulets per a àrbitres, coses com aquestes.” En aquesta dècada Dakar i el Senegal no han deixat d’evolucionar també tecnològicament. “El bàsquet ja és un dels grans esports del país i tothom va amb el mòbil pel carrer”, hi afegeix.