“L’esport femení es reivindica”

Molt bé, millor que qual­se­vol idea prèvia que pogués tenir. Tot i la difi­cul­tat que un canvi d’entre­na­dor a mitja tem­po­rada sol tenir una lògica asso­ci­ada a mol­tes der­ro­tes. Quan és per un tema de matís com han expli­cat els diri­gents, en què es busca una millora però sense aquests mals resul­tats, el pri­mer impacte s’ha de dige­rir. I així va pas­sar, per la seva com­ple­xi­tat. El dia següent viatjàvem, hi havia par­tit i el grup és molt maco en l’aspecte per­so­nal. Ha reac­ci­o­nat molt bé.

Tot­hom sap que vaig tre­ba­llar per a l’Uni fa uns anys por­tant la tècnica del pri­mer equip durant un parell de tem­po­ra­des. Duia el júnior pre­fe­rent, cada equip de la casa un dia a la set­mana pas­sava per les meves mans i, en aquests anys que no tre­ba­llo, l’Uni és una opció. M’agrada el que fan, tinc molt ben valo­rat que una ciu­tat petita esti­gui entre les quinze millors d’Europa, des­taca les per­so­nes que ho por­ten. Estem en con­tacte: quan he vin­gut a veure un par­tit hem comen­tat com va. Però soc poc de per­se­guir la gent. I en algun moment previ a aquesta situ­ació, no sé dir-te quin dia, se’m va pre­gun­tar si hi esta­ria dis­po­sat. Ens vam posar d’acord.

Hi ha molt més poten­cial i, per tant, també més exigència. Allò eren els ini­cis, però el grup que el por­tava ja es veia que tenia cri­teri i molta mesura. I, alhora, molta ambició.

Són molts anys d’entre­nar, que no és només plan­te­jar unes tècni­ques i unes tàcti­ques. Té a veure amb aquesta gestió de recur­sos humans i mol­tes situ­a­ci­ons sem­blants a altres que has vis­cut. Això va tenir una gestió en el pri­mer entre­na­ment: es tracta de mesu­rar bé l’impacte. Per a mi, no pas­sar-se sinó reco­llir què s’està fent i veure qui­nes pin­ze­lla­des, a par­tir de qua­tre o cinc par­tits que havia vist en per­sona i altres en vídeos, tenir més o menys pre­pa­rada la incidència con­cep­tual o coses que no reque­ris­sin entre­na­ment. Sobre­tot no pas­sar-se dema­nat coses per a les quals no hi havia ni temps ni situ­ació humana. I el que fa la diferència és la qua­li­tat que tenen, de bàsquet. Si a una per­sona a cantó con­trari li dius que estan amb els braços avall i el que vols és que els tin­guin este­sos i oscil·lant, i no ho han fet mai, reque­rirà deu entre­na­ments. Si ara no ho fa però ho ha fet i això ho assi­mila a èxit, és més fàcil que, com es va veure, tot­hom ho faci.

Magnífic. Em falta –i se m’ha de donar una mica de temps– asso­lir un conei­xe­ment glo­bal de bàsquet femení. No enga­nyo: segueixo molt l’Euro­lliga mas­cu­lina i aprenc del Zal­gi­ris o del Fener­bahçe, d’aquest entre­na­dor o de l’altre. Neces­sito una immersió que he començat pri­mer amb nosal­tres matei­xos, després amb els equips con­tra els quals anàvem a jugar. I ara vaig fent, a poc a poc: veure el Sala­manca, què són capaços de fer. Aquest, l’altre. Encara que soni fatal, la rea­li­tat és que no en soc un conei­xe­dor. Al cap de l’any veia vuit o deu par­tits de l’Uni, comp­tant la part final, tres o qua­tre. En dues set­ma­nes no en seré un expert però més o menys me’n sor­tiré.

Ho he fet sem­pre. La meva escola tot­hom sap que és la de Bada­lona. Allà les dues coses van asso­ci­a­des: treure el màxim ren­di­ment d’un grup i, alhora, empènyer la següent gene­ració. A vega­des hi ha un tap perquè quan tens Jofresa i Villa­campa els matei­xos juga­dors no ho veuen. No sé entre­nar d’una altra manera i l’altra vegada que vaig entre­nar a Girona van sor­tir qua­tre o cinc juga­dors de la casa. És molt bo per al club. I després hi ha els límits de la mateixa per­sona, gai­rebé sem­pre físics. O psi­cològics. Si hi ha bones juga­do­res poten­ci­als, no pas­saré de llarg sinó que m’hi estaré hores, com aquesta set­mana. Perquè a mi m’agrada.

D’unes audiències i assistències a pave­llons molt bai­xes, abans de la pandèmia, s’havia arri­bat a uns rècords que gene­ren ressò mediàtic i una valo­ració més gran d’allò que es fa, que també esti­mula la juga­dora a donar el millor de si mateixa. Estem donant, i glo­bal­ment, importància a la dona en l’àmbit pro­fes­si­o­nal. La dona hi ha de posar la seva part perquè l’espec­ta­cle sigui vistós: a cada par­tit –que ja les he mirat de convèncer en aquests dos–, si estàs pres­si­o­nant a línia de pas­sada, ras­cant boles... El canvi de cinc que vaig fer al ter­cer quart és perquè s’havien mort. Pres­si­o­nant tres minuts i mig i canvi. Això també és espec­ta­cle. Si són més igua­la­des serà un altre par­tit, però quan aquest tipus de par­tit el jugues més obert, amb menys tensió, sem­bla que has defen­sat perquè s’acaba 60 a 57. Però no, aquí és a màxims. I és quan l’esport femení es rei­vin­dica.

Bé, abans tenim aquesta bom­bo­lla de l’Euro­lliga i al final tot és un pack. Jo he d’aca­bar de deci­dir què resta, què es manté del que es feia, com un sis­tema d’atac. I què es trans­forma, sigui en opi­ni­ons con­cep­tu­als i peti­tes modi­fi­ca­ci­ons o bé direc­ta­ment amb una modi­fi­cació com­pleta. Això va per l’atac, la defensa, sis­te­mes de fons... La gent ja veu que hi ha canvi i els feia broma al pri­mer par­tit de cara al segon que jugàvem dos cincs, dos qua­tres, les tres altes, les joves, la que surt d’una lesió quan t’estàs dis­pu­tant el par­tit...

Perquè en un entre­na­ment no ho podré fer: poden jugar dues cincs, però con­tra dues qua­tres i, nor­mal­ment, si ho faig és perquè l’altre equip ho fa o no sé què els vull can­viar. Faig ser­vir el par­tit perquè quan la Gie­dre i la Julia ho facin no ho vegin com un invent sinó que ja ho hagin fet abans. Serà aquest procés i la capa­ci­tat de selec­ci­o­nar on faig més incidència o quins dels meus recur­sos ser­vei­xen en femení... A tot això encara hi estic posant creus i cer­cles.

Quan hi ha un canvi hi ha una pre­dis­po­sició a veure com van les coses. Si ho hem acon­se­guit, sense aquest premi a una recu­pe­ració de pilota, amb estímul, només pot ser una cosa posi­tiva. I només per fer par­tits de 80 punts més que de 60 són 10, 12 o 15 acci­ons més vis­to­ses, agra­da­bles, perquè la gent les comenti. O es passi el mun­tatge de minut i mig. Són acci­ons gua­pes que la gent recull. O fer jugar la jove al pri­mer quart, a la gent això li agrada.