FEB

ALFRED JULBE

ENTRENADOR DE L’SPAR GIRONA

“L’esport femení es reivindica”

“Em falta –i se m’ha de donar una mica de temps– assolir un coneixement global de bàsquet femení”

“L’Uni sempre ha estat una opció. M’agrada el que fan, tinc molt ben valorat que una ciutat petita estigui entre les quinze millors d’Europa”

El xandall
“La meva feina m’agrada molt. I no cap enfora, aquesta pregunta la respons tu sol a casa. M’he de llevar i posar-me el xandall –ostres, que malament que m’hi veig en aquesta edat–. No em pesa, m’agrada i en gaudeixo”, diuJulbe sobre la possibilitat d’estar molt temps a l’Uni. “No hi penso: no estic en el mercat espanyol. Normalment tinc ofertes de lluny, en què no m’hi veig des del punt de vista personal o familiar”, exposa.
Patrocini
El primer impacte s’ha de digerir. El grup és molt maco en l’aspecte personal. Ha reaccionat molt bé

Alfred Julbe (Bar­ce­lona, 1960) és des de l’1 de novem­bre el tècnic de l’Spar Girona. Aquell diu­menge l’Uni va des­ti­tuir Èric Surís, l’endemà de gua­nyar a la Seu. El dia 2 l’exen­tre­na­dor del Joven­tut, Valvi (1989-1993), Sara­gossa, Càceres, Andorra, Mèxic, Barça B (i un par­tit amb el pri­mer equip) i Lle­mot­ges era pre­sen­tat abans de mar­xar a Bem­bi­bre, on va diri­gir el pri­mer dels dos par­tits que duu. “No puc tenir una opinió sobre aquest tema”, espe­ci­fica sobre la decisió del club i el moment en què va ser presa.

Deu dies al càrrec. Com va?
Molt bé, millor que qual­se­vol idea prèvia que pogués tenir. Tot i la difi­cul­tat que un canvi d’entre­na­dor a mitja tem­po­rada sol tenir una lògica asso­ci­ada a mol­tes der­ro­tes. Quan és per un tema de matís com han expli­cat els diri­gents, en què es busca una millora però sense aquests mals resul­tats, el pri­mer impacte s’ha de dige­rir. I així va pas­sar, per la seva com­ple­xi­tat. El dia següent viatjàvem, hi havia par­tit i el grup és molt maco en l’aspecte per­so­nal. Ha reac­ci­o­nat molt bé.
La cro­no­lo­gia és mil·limètrica: des­ti­tució, pre­sen­tació i par­tit. En quin moment rep la tru­cada? Sense el seu sí és impos­si­ble el relleu a la ban­queta.
Tot­hom sap que vaig tre­ba­llar per a l’Uni fa uns anys por­tant la tècnica del pri­mer equip durant un parell de tem­po­ra­des. Duia el júnior pre­fe­rent, cada equip de la casa un dia a la set­mana pas­sava per les meves mans i, en aquests anys que no tre­ba­llo, l’Uni és una opció. M’agrada el que fan, tinc molt ben valo­rat que una ciu­tat petita esti­gui entre les quinze millors d’Europa, des­taca les per­so­nes que ho por­ten. Estem en con­tacte: quan he vin­gut a veure un par­tit hem comen­tat com va. Però soc poc de per­se­guir la gent. I en algun moment previ a aquesta situ­ació, no sé dir-te quin dia, se’m va pre­gun­tar si hi esta­ria dis­po­sat. Ens vam posar d’acord.
Par­lem del 2010 i 2011. El club ha can­viat molt des de lla­vors.
Hi ha molt més poten­cial i, per tant, també més exigència. Allò eren els ini­cis, però el grup que el por­tava ja es veia que tenia cri­teri i molta mesura. I, alhora, molta ambició.
En des­taca la qua­li­tat humana, de la plan­ti­lla. Com la troba, en un moment de tanta càrrega emo­ci­o­nal? Amb qui parla pri­mer? Vostè aquest procés el deu saber ges­ti­o­nar com ningú.
Són molts anys d’entre­nar, que no és només plan­te­jar unes tècni­ques i unes tàcti­ques. Té a veure amb aquesta gestió de recur­sos humans i mol­tes situ­a­ci­ons sem­blants a altres que has vis­cut. Això va tenir una gestió en el pri­mer entre­na­ment: es tracta de mesu­rar bé l’impacte. Per a mi, no pas­sar-se sinó reco­llir què s’està fent i veure qui­nes pin­ze­lla­des, a par­tir de qua­tre o cinc par­tits que havia vist en per­sona i altres en vídeos, tenir més o menys pre­pa­rada la incidència con­cep­tual o coses que no reque­ris­sin entre­na­ment. Sobre­tot no pas­sar-se dema­nat coses per a les quals no hi havia ni temps ni situ­ació humana. I el que fa la diferència és la qua­li­tat que tenen, de bàsquet. Si a una per­sona a cantó con­trari li dius que estan amb els braços avall i el que vols és que els tin­guin este­sos i oscil·lant, i no ho han fet mai, reque­rirà deu entre­na­ments. Si ara no ho fa però ho ha fet i això ho assi­mila a èxit, és més fàcil que, com es va veure, tot­hom ho faci.
L’Euro­lliga parla de la pare­lla de bases, Palau i Gray, com una de les millors de la com­pe­tició.
Magnífic. Em falta –i se m’ha de donar una mica de temps– asso­lir un conei­xe­ment glo­bal de bàsquet femení. No enga­nyo: segueixo molt l’Euro­lliga mas­cu­lina i aprenc del Zal­gi­ris o del Fener­bahçe, d’aquest entre­na­dor o de l’altre. Neces­sito una immersió que he començat pri­mer amb nosal­tres matei­xos, després amb els equips con­tra els quals anàvem a jugar. I ara vaig fent, a poc a poc: veure el Sala­manca, què són capaços de fer. Aquest, l’altre. Encara que soni fatal, la rea­li­tat és que no en soc un conei­xe­dor. Al cap de l’any veia vuit o deu par­tits de l’Uni, comp­tant la part final, tres o qua­tre. En dues set­ma­nes no en seré un expert però més o menys me’n sor­tiré.
Se’l con­si­dera un entre­na­dor de for­mació. Aques­tes set­ma­nes que tre­ba­lla amb vin­cu­la­des, com veu el camí de la juga­dora giro­nina fins al pri­mer nivell? Tenim la Júlia Soler ara.
Ho he fet sem­pre. La meva escola tot­hom sap que és la de Bada­lona. Allà les dues coses van asso­ci­a­des: treure el màxim ren­di­ment d’un grup i, alhora, empènyer la següent gene­ració. A vega­des hi ha un tap perquè quan tens Jofresa i Villa­campa els matei­xos juga­dors no ho veuen. No sé entre­nar d’una altra manera i l’altra vegada que vaig entre­nar a Girona van sor­tir qua­tre o cinc juga­dors de la casa. És molt bo per al club. I després hi ha els límits de la mateixa per­sona, gai­rebé sem­pre físics. O psi­cològics. Si hi ha bones juga­do­res poten­ci­als, no pas­saré de llarg sinó que m’hi estaré hores, com aquesta set­mana. Perquè a mi m’agrada.
Fa un parell o tres d’anys que la lliga va pujant de nivell. Com l’ha seguit, aquesta evo­lució?
D’unes audiències i assistències a pave­llons molt bai­xes, abans de la pandèmia, s’havia arri­bat a uns rècords que gene­ren ressò mediàtic i una valo­ració més gran d’allò que es fa, que també esti­mula la juga­dora a donar el millor de si mateixa. Estem donant, i glo­bal­ment, importància a la dona en l’àmbit pro­fes­si­o­nal. La dona hi ha de posar la seva part perquè l’espec­ta­cle sigui vistós: a cada par­tit –que ja les he mirat de convèncer en aquests dos–, si estàs pres­si­o­nant a línia de pas­sada, ras­cant boles... El canvi de cinc que vaig fer al ter­cer quart és perquè s’havien mort. Pres­si­o­nant tres minuts i mig i canvi. Això també és espec­ta­cle. Si són més igua­la­des serà un altre par­tit, però quan aquest tipus de par­tit el jugues més obert, amb menys tensió, sem­bla que has defen­sat perquè s’acaba 60 a 57. Però no, aquí és a màxims. I és quan l’esport femení es rei­vin­dica.
D’aquí a un mes tenen la visita a la pista de l’Ave­nida, creu que ja podrem veure l’Uni que vol?
Bé, abans tenim aquesta bom­bo­lla de l’Euro­lliga i al final tot és un pack. Jo he d’aca­bar de deci­dir què resta, què es manté del que es feia, com un sis­tema d’atac. I què es trans­forma, sigui en opi­ni­ons con­cep­tu­als i peti­tes modi­fi­ca­ci­ons o bé direc­ta­ment amb una modi­fi­cació com­pleta. Això va per l’atac, la defensa, sis­te­mes de fons... La gent ja veu que hi ha canvi i els feia broma al pri­mer par­tit de cara al segon que jugàvem dos cincs, dos qua­tres, les tres altes, les joves, la que surt d’una lesió quan t’estàs dis­pu­tant el par­tit...
Se’l veu engres­cat en això...
Perquè en un entre­na­ment no ho podré fer: poden jugar dues cincs, però con­tra dues qua­tres i, nor­mal­ment, si ho faig és perquè l’altre equip ho fa o no sé què els vull can­viar. Faig ser­vir el par­tit perquè quan la Gie­dre i la Julia ho facin no ho vegin com un invent sinó que ja ho hagin fet abans. Serà aquest procés i la capa­ci­tat de selec­ci­o­nar on faig més incidència o quins dels meus recur­sos ser­vei­xen en femení... A tot això encara hi estic posant creus i cer­cles.
Sense públic... Quan n’hi hagi, què n’espera? Els últims anys els par­tits a casa de l’Uni no eren els millors, però la gent feia l’onada men­tre un rival infe­rior remun­tava al ter­cer quart...
Quan hi ha un canvi hi ha una pre­dis­po­sició a veure com van les coses. Si ho hem acon­se­guit, sense aquest premi a una recu­pe­ració de pilota, amb estímul, només pot ser una cosa posi­tiva. I només per fer par­tits de 80 punts més que de 60 són 10, 12 o 15 acci­ons més vis­to­ses, agra­da­bles, perquè la gent les comenti. O es passi el mun­tatge de minut i mig. Són acci­ons gua­pes que la gent recull. O fer jugar la jove al pri­mer quart, a la gent això li agrada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.