“Soc una pencaire”

Indi­vi­du­al­ment, segur. Però col·lec­ti­va­ment en recordo alguns de play-off en què em vaig sen­tir impor­tant dins l’equip perquè eren a cara o creu. Para­do­xal­ment, en el des­cans no estava con­tenta. Després, vaig ano­tar tirs impor­tants, però van ser en bones situ­a­ci­ons que vaig poder apro­fi­tar. Sí que hi havia la pressió d’ano­tar-los perquè, si no, el par­tit es podia esca­par.

És molt aviat per dir-ho. Par­lem-ne, si vols, a final de tem­po­rada. Per començar, no puc dema­nar gaire res més, ni a mi mateixa ni a l’equip. Hem fet un grup molt bo, amb molt fee­ling entre nosal­tres, i això és vital.

Les juga­do­res d’aquí som les que hem de por­tar el timó. Conei­xem la lliga, les rivals, les pis­tes, i això fa que siguem la referència per a les que han vin­gut de fora. D’aquesta manera es poden inte­grar més fàcil­ment.

Sovint depèn del rival. Durant la set­mana tre­ba­llem on puc fer més ser­vei a l’equip. Abans sem­pre deia que m’agrada més jugar per fora, però ara també gau­deixo jugant de pivot. De fet, totes qua­tre juguem cada vegada més ober­tes, però he des­co­bert que m’agrada jugar amb l’espat­lla i apro­fi­tar la meva velo­ci­tat con­tra rivals que sovint són més len­tes. En els dos par­tits ja he jugat en els dos llocs i dependrà de com plan­te­gem els enfron­ta­ments.

Quan de més petita jugava a Navarra, vaig tenir la sort de tenir uns entre­na­dors mera­ve­llo­sos que van creure molt en les meves pos­si­bi­li­tats. Es van negar a enca­se­llar-me en algun lloc. Jugava de tot, des de pivot fins a base. Això em va enri­quir com a juga­dora, ja que era capaç de fer-ho tot: tir exte­rior, tir després de bot, jugar d’esquena, fer pujar la pilota, etc. Quan em vaig con­ver­tir en juga­dora pro­fes­si­o­nal a l’Araski, el nivell era un altre i em vaig espe­ci­a­lit­zar més en el joc sense pilota, en les pene­tra­ci­ons i a apro­fi­tar la meva força i velo­ci­tat. Amb el temps he anat recu­pe­rant i con­so­li­dant totes aque­lles coses que feia de petita. El tir exte­rior és una d’aques­tes coses. L’he tre­ba­llat molt. Soc una pen­caire i a l’estiu soc de les que no paren de tre­ba­llar. Aquesta feina està donant els seus fruits, i més que en donarà.

Sabem que el club aposta a mort per nosal­tres. La com­petència en certa manera és sana, perquè el Cadí vol demos­trar que ells també són aquí, i la feina que fan per tro­bar patro­ci­na­dors i fer un equip com aquest és extra­or­dinària. Fan tots els pos­si­bles per no que­dar enrere.

En el meu últim any de sub-20 vaig estar amb ell i vam gua­nyar l’euro­peu. Algun cop hem coin­ci­dit i hem par­lat i en guardo un gran record. En la selecció abso­luta, hi penso com un pos­si­ble premi que només arri­barà si tre­ba­llo. Tot es resu­meix en això: tre­ball.

Com a juga­dora i segui­dora també del bàsquet femení, soc una gran fan de l’Euro­lliga i intento empas­sar-me tots els par­tits que puc. És una com­pe­tició que m’apas­si­ona. Poder gau­dir d’una final a qua­tre com a juga­dora segu­ra­ment seria una cosa insu­pe­ra­ble. I gua­nyar-la, ni t’explico.