Laia Palau (Bar­ce­lona, 1979) ja era una referència del bàsquet femení quan aquest diari veia la llum per pri­mer cop, ara fa vint anys. Una base d’1,80 m amb una visió de joc pri­vi­le­gi­ada que la con­ver­tia, ja ales­ho­res entre l’Uni­ver­si­tari i la UB Barça (el 1997 debuta a la màxima cate­go­ria i s’hi està fins al 2004), en una direc­tora de joc dife­rent de la resta. Esquer­rana i amb capa­ci­tat d’ano­tar, el 2004 empre­nia una aven­tura inter­na­ci­o­nal que la duria a França –Bour­ges, 2004-06 i 2018–, Espa­nya –Ros Casa­res, 2006-12–, Polònia –CCC Polkowice, 2012/13–, la República Txeca –USK Praga, 2013-17– i fins i tot Austràlia –Dan­de­nong, 2017/18–, en el que sem­blava l’inici d’una reti­rada que amb el fit­xatge per l’Uni Girona el 2018 i l’esclat de la pandèmia el 2020 ha anat ajor­nant, sobre­tot per la vigència del seu estil, que supura lide­ratge per allà on bota la pilota. La seva capi­ta­nia de la selecció espa­nyola, en l’època dau­rada del bàsquet femení esta­tal, aca­ba­ven de con­so­li­dar la figura de Palau, recent­ment reco­ne­guda pel govern esta­tal, que la set­mana pas­sada anun­ci­ava que li ator­garà la Gran Creu del Reial Orde del Mèrit Espor­tiu, el màxim reco­nei­xe­ment en aquest àmbit, que ja tenen Rafa Nadal, Arantxa Sánchez Vica­rio, Xavi, David Cal i Pau Gasol. Són 314 par­tits que la con­ver­tei­xen en la juga­dora de l’Estat amb més presències inter­na­ci­o­nals –per damunt de la dels homes– i dotze podis: tres ors en l’euro­peu, una plata olímpica i una en un mun­dial, una plata euro­pea, dos bron­zes mun­di­als i qua­tre con­ti­nen­tals en 19 anys.

Són 2 euro­lli­gues (Ros Casa­res i Praga), 14 lli­gues –7 lli­gues feme­ni­nes, 2 fran­ce­ses, 1 polo­nesa i 4 txe­ques– o 9 copes –5 a Espa­nya, la dar­rera de les quals el març de l’any pas­sat a València amb l’Uni, amb qui gua­nyava la seva dar­rera lliga el 2019 i anun­ci­ava just alçar el tro­feu que segui­ria a Fon­ta­jau un curs més (de moment ja n’hi van dos)– les que donen cos a un pal­marès que ni molt menys és el més des­ta­cat de la seva car­rera. Aque­lla era la seva cator­zena lliga, la dot­zena els tretze anys ante­ri­ors. El seu lide­ratge és impres­cin­di­ble per expli­car èxits col·lec­tius com el del faraònic Ros Casa­res de València, des­a­pa­re­gut el 2012 després de gua­nyar-ho tot i on la base havia esta­blert la seva residència abans d’arri­bar a Girona, una ciu­tat que li ha permès seguir jugant al màxim nivell la com­pe­tició que la venera, l’Euro­lliga. Mai va fer el salt als EUA, pri­o­rit­zant el des­cans que sol fer viat­jant amb la seva fur­go­neta, des­con­nec­tant durant set­ma­nes del bullici d’un món que va a una altra velo­ci­tat de la seva manera de fer.

“No estava pre­pa­rada per dei­xar de jugar i aban­do­nar aquest pro­jecte de l’Uni Girona. Tot i ser un any com­pli­cat, tinc mol­tes ganes de gau­dir d’un any amb públic i de certa nor­ma­li­tat. L’opció més intel·ligent era con­ti­nuar”, expo­sava el maig de l’any pas­sat en la seva dar­rera reno­vació. Quan ple­gui, seguirà lli­gada al bàsquet i, de moment amb la FEB, ha acor­dat ser la team manager de la selecció.