Eurolliga

I al final, la bogeria

Una festa. La victòria se celebra a la pista i a les grades com un dels grans títols de la història del club, que és a tocar d’una gesta que fa poc semblava inimaginable

Mai l’Uni havia estat tan a prop d’una final a 4 de l’Euro­lliga. L’equip és a 40 minuts (si no hi ha més pròrro­gues) de fer el seu Eve­rest par­ti­cu­lar. Així ho van enten­dre les juga­do­res, el cos tècnic i l’afició, que va cele­brar la victòria com si del pri­mer gran títol de la tem­po­rada es tractés. Íñiguez, en la roda de premsa, ho va dir amb admi­ració. “El públic ha estat extra­or­di­nari.”

Va ser una cerimònia de comunió que serà difícil d’obli­dar. No que­den gaire lluny encara els temps de silenci a Fon­ta­jau. L’eufòria es va des­fer­mar després que la tensió arribés al límit en els minuts finals, sobre­tot en la polèmica doble falta de Laia Palau, que ningú va enten­dre.

Els 4.000 segui­dors van girar full i van aca­bar fent l’onada abans de la pròrroga, quan més calent estava el par­tit. Els crits per la victòria es van escol­tar fins a Montjuïc. El públic hau­ria ova­ci­o­nat igual­ment l’equip en cas de der­rota davant la lliçó de coratge i esforç con­tra un rival que, no ho obli­dem, és l’actual sub­campió euro­peu i que, mal­grat els laments del seu entre­na­dor per les lesi­ons, té un pres­su­post que dona unes quan­tes vol­tes al de l’equip gironí.

Pocs d’aquests segui­dors –mol­tes famílies sen­ce­res– es per­dran dis­sabte, engan­xats a la pan­ta­lla, la que sigui, el ter­cer i temut escaló que con­du­eix al cim. És el par­tit més relle­vant de la història del club. Ni més ni menys.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.