Estàvem sempre al carrer perquè mai havíem tingut ni videojocs ni mòbils. No teníem res i la nostra manera de passar el temps era jugar a les pistes públiques del carrer. Fèiem uns partits entre barris i vaig ser un dels destacats. Vaig tenir la sort que van venir els de la federació dominicana perquè buscaven gent per fer una selecció sub 17 i el 2013 em van convocar. Això em va obrir després les portes dels Estats Units amb una beca per estudiar després de jugar molt bé a Puerto Rico en un Centrobasket.

Soc molt creient, sempre amb totes les oportunitats que tinc dono gràcies a Déu. La meva vida no ha estat fàcil perquè vinc d’una zona del meu país on faltava de tot, hi havia molta pobresa i em sento un privilegiat. Molts dels meus companys no han tingut mai oportunitats i és molt dur perquè he perdut molts amics.

Sí. Des del 2018 la meva dona i jo recollim coses per poder donar als joves del meu país. Ni la meva dona ni jo teníem res quan érem petits. Ara no és que tinguem gaire cosa, però el que tenim ho volem compartir per regalar un somriure als nens i nenes. Tot el que ajudem es converteix després en una benedicció.

És una persona important en la meva vida. Des que vaig arribar em va donar la confiança que necessitava per jugar en un bàsquet diferent. No coneixia la LEB.

Vaig arribar amb l’únic objectiu d’aprendre i conscient que tenia davant meu dues bases top que m’ajudarien a créixer. I ho han fet a la pista i a fora. Tot i que estan lesionats m’ajuden. Per mi això és determinant i els ho vull agrair publicament. La Penya és com una família. Sempre em diuen que he de tenir paciència, que el salt de la LEB Plata a l’ACB és molt gran.

La meva intenció és continuar aquí a Badalona. No tinc pressa i m’agradaria fer el salt aquí al Joventut. L’any vinent em veig aquí. És la meva mentalitat.

És molt diferent aquí que al meu país. Amb la meva dona ja ho teníem clar fa més d’un any. Allà tothom és pare jove. Jo tinc quatre germanes i un germà i la meva dona, Lisa Wygal, que és de Kentucky, en té tres. Ens vam conèixer a la universitat. El meu fill és una motivació més per continuar treballant.

En l’etapa universitària vaig jugar molts partits amb 14.000 i 15.000 espectadors però el que vaig viure contra el Barça a l’Olímpic va ser diferent perquè és amb molt més nivell només cal veure que al davant tenia Calathes i Laprovittola, dos històrics.

No. Però no pel partit, sinó perquè em vaig quedar amb el meu fill perquè la meva dona necessitava descansar.