És molt difícil fre­nar l’eufòria, la il·lusió, l’ale­gria, l’ambició que havia gene­rat la Penya. Però a vega­des inten­tar córrer més del compte pot fer que la pata­cada sigui històrica. Com la que va pas­sar ahir. És cert que no s’havia per­dut cap par­tit a Bada­lona en tot el curs. Però el de vida o mort es va fallar. Segu­ra­ment s’havia par­lat en excés de tor­nar a gua­nyar un títol, de poder tor­nar a l’Euro­lliga, però la rea­li­tat és que pot­ser a l’equip encara li queda fer pas­sos per con­ti­nuar crei­xent. Els ingre­di­ents hi són però les pres­ses són dolen­tes i s’ha de cimen­tar dia a dia per arri­bar al moment en què s’hagi de fer el pas defi­ni­tiu quan la base sigui sòlida. I ahir, igual com va pas­sar en els quarts de final de la copa, va que­dar demos­trat que encara queda molt camp per córrer. La pressió va superar l’equip amb un per­cen­tatge de 7/35 tri­ples, molts dels quals lliu­rats. I ahir va coin­ci­dir que els pun­tals de l’equip no van estar bé. Tot al con­trari d’un Rati­op­harm Ulm basat en un joc orde­nat i ben diri­git per Lako­vic però sobre­tot amb un tri­dent nord-ame­ricà que va ano­tar 54 dels 79 punts entre Blos­som­game (21), Chris­ton (21) i Thornwell (12). La Penya va domi­nar durant mol­tes fases però sem­pre amb avan­tat­ges curts que no tenien con­tinuïtat perquè els ale­manys s’engan­xa­ven un i altre cop tallant la ins­pi­ració de la Penya. Es va arri­bar a un final igua­lat i allà el Joven­tut va ser víctima de la pressió amb la decepció majúscula dels quasi set mil afi­ci­o­nats d’un Palau Olímpic total­ment enfon­sat.