Fa 34 anys que Girona va pujar al tren de l’ACB. Aquell 7 de maig del 1988 van tre­mo­lar els vidres del pavelló de Palau-sacosta, inau­gu­rat vuit anys abans, quan l’alcalde Joa­quim Nadal tot just estre­nava càrrec. Qui era un nen ara pas­seja cri­a­tu­res, qui era jove ara és gran o molt gran i la impla­ca­ble llei de la vida s’ha endut la resta dels que van escla­tar amb aque­lla memo­ra­ble eli­mi­natòria con­tra el Caja­ma­drid que el Valvi va igua­lar pri­mer (80-83) i va remun­tar poste­ri­or­ment (83-80) després d’haver per­dut el pri­mer par­tit (65-77).

Al cap de 34 anys d’aque­lla nit ino­bli­da­ble a Palau en com­pa­nyia de Sims, Epi, Mon­tes, Pujols, Wright, Álva­rez o Guifré Gol, arriba la pri­mera opor­tu­ni­tat del segle a càrrec de Franch, Sàbat, Urta­sun, Jawara, Soro­lla, Èric Vila o Marc Gasol. Dels 12 juga­dors de la plan­ti­lla, Urta­sun, Sàbat i Gasol eren nens de par­vu­lari aquell 1988. La resta no havien ni nas­cut.

Aquest cap de set­mana es podria repa­rar i tan­car un cer­cle, el de Girona a l’ACB, un tra­jecte esquinçat dolo­ro­sa­ment el 20 de maig del 2008 en aquell ter­cer par­tit de quarts de final a Bada­lona, l’última apa­rició de Marc Gasol abans de mar­xar a l’NBA per ser-ne una estre­lla. El retorn de Marc Gasol per situar de nou Girona a l’ACB és un altre cer­cle, concèntric amb l’ante­rior, que el ja lle­gen­dari juga­dor català també aspira a tan­car.

Més de tres dècades fan extem­porànies segons qui­nes com­pa­ra­ci­ons. En aquell par­tit con­tra el Caja­ma­drid (83-80) l’entre­na­dor del Valvi només va uti­lit­zar sis juga­dors, tres dels quals van actuar 40 minuts. Es juga­ven dues parts, el tri­ple estava a 6,25 m i quan se n’ano­tava algun era festa grossa. Hi ha, però, un ele­ment comú entre aquell Valvi i aquest Bàsquet Girona. Totes dues són empre­ses d’èxit gràcies a la per­sistència d’una ini­ci­a­tiva amb noms i cognoms, Joa­quim Vidal el 1988 i Marc Gasol. En comú tenen la cre­di­bi­li­tat que dona fer pas­ses fer­mes però medi­ta­des i l’arre­la­ment social impres­cin­di­ble perquè aquests pro­jec­tes no se sen­tin arti­fi­ci­als.

Els 20 anys a l’ACB i els 14 pul·lulant per les cate­go­ries FEB donen pers­pec­tiva a l’anàlisi. Si bé ha que­dat enrere el temps que els pro­jec­tes espor­tius se sus­ten­ta­ven en el diner públic, tenir la con­fiança de les ins­ti­tu­ci­ons s’ha reve­lat impres­cin­di­ble. Li va cos­tar obte­nir-la al pro­jecte Valvi i la va des­truir tota, i per força temps, aquell gegant amb peus de fang de nom Akas­vayu.

Aquesta última dècada i mitja també ha ser­vit per fer veure que hi ha més vida que la que havíem cone­gut. Que Girona es que­da­ria sense bàsquet d’elit va ser un pronòstic tan apo­calíptic com fals. Un any més tard d’aquell cata­clisme, l’Uni Girona –nas­cut el 2005– pujava a la Lliga Feme­nina i el 2015 gua­nyava la pri­mera de les dues lli­gues que té a la vitrina al cos­tat de dues super­co­pes i una copa. Amb la marca de l’esforç gironí més genuí, el club que també patro­cina Joa­quim Vidal s’ha fet un lloc entre els millors d’Europa amb unes mane­res sos­te­ni­bles que tot nou pro­jecte espor­tiu de la ciu­tat ha de tenir pre­sent.

Són nous temps i la suma de recur­sos i d’idees que resulta del pro­jecte con­junt dels dos grans clubs (Bàsquet Girona i Uni Girona), que comença a cami­nar en el bàsquet for­ma­tiu, pot ser l’impuls defi­ni­tiu cap a una nova rea­li­tat del bàsquet gironí. Tenir Marc Gasol i Laia Palau tre­ba­llant junts en un pro­jecte espor­tiu de ter­ri­tori és un actiu tan valuós que Girona l’ha de saber cui­dar, ara que la història li ha con­ce­dit una segona opor­tu­ni­tat.