Han passat 34 anys i...

Veníem de segona divisió i la pri­mera B ja era pro­fes­si­o­nal. Aquest era un món des­co­ne­gut per a mi. Per això, al Valvi Girona teníem en Guifré Gol, un home amb experiència. Ens va cos­tar que con­tinués la segona tem­po­rada, però es va por­tar com un senyor i va renun­ciar a entre­nar l’Espa­nyol a l’ACB. Vam reforçar el joc inte­rior i ens va saber greu haver de pres­cin­dir d’algun juga­dor, però ell manava en l’àrea espor­tiva. De cara al play-off tot­hom volia evi­tar el Caja­ma­drid perquè era un equip pen­sat per pujar, però ens va tocar a nosal­tres. Vam per­dre el pri­mer par­tit i al club ho vèiem molt coll amunt, però s’havia de jugar. A Alcalá de Hena­res, el sol fet d’entrar al pavelló ja ens va impres­si­o­nar. La llotja estava plena d’auto­ri­tats i de con­vi­dats de Caja­ma­drid, tots a punt per cele­brar l’ascens. Però el par­tit avançava i vèiem que podíem gua­nyar. A la llotja, amb en Paco Faure i en Joan Juvan­teny, no ens dèiem res... Vam gua­nyar i vam sor­tir d’allà amb una ale­gria immensa. I en el ter­cer vam fer la crida que tocava i la gent, que vingués o no als par­tits ja havia cap­tat que el bàsquet era un feno­men, va omplir Palau fins a dalt, pas­sa­dis­sos inclo­sos. Durant el par­tit vam patir sem­pre, però el públic va estar molt a sobre. A la mitja part vaig anar al ves­ti­dor i vaig veure Sims ple de cotons i fils com si l’hagues­sin pun­xat, i amb faixa. Vaig témer que ja no juga­ria més i que perdríem. Però va jugar, Gui­fre Gol va fer el que havia de fer perquè era un mes­tre, i vam gua­nyar de tres punts.

El que va pas­sar aquell dia es pot inten­tar expli­car, però s’ha de viure. Les emo­ci­ons per­so­nals sí que són difícils d’expli­car, però la meva va ser molt gran, molt. És que tanco els ulls i encara ho veig. Aquell moment em va mar­car molt però també d’altres, sobre­tot els play-off de per­manència. Qui no ho ha vis­cut no pot enten­dre què repre­senta el risc de per­dre la cate­go­ria. En el cinquè par­tit con­tra el Breogán, el 1995, vam posar 7.000 segui­dors a Fon­ta­jau. Igual com els 3.000 de l’ascens a Palau, feien molta pat­xoca. També em va mar­car quan vam pas­sar a semi­fi­nals de la Korac del 2000 gua­nyant el Roma a la seva pista. Després ens va tocar el Lle­mot­ges. Allà ens vam espan­tar, una hora abans del par­tit i aque­lla cridòria, aque­lles ban­de­res...

L’ascens del 1988 va arri­bar en una època de difi­cul­tats per a l’equip de fut­bol del Girona, que jugava a segona B i a final d’aque­lla tem­po­rada va bai­xar a ter­cera divisió. Amb l’ascens, el bàsquet va pas­sar a ocu­par un espai en el món espor­tiu. Van ser vint tem­po­ra­des a l’ACB, de les quals jo n’hi vaig estar quinze. Vam fer les coses tan bé com vam saber, amb errors i encerts, però amb humi­li­tat. Per a una ciu­tat petita, tenir aquest actiu durant tant de temps és un ele­ment dife­ren­cial, com també ho és l’esforç que està fent tants anys l’Uni Girona, un club que és d’admi­rar perquè no ha dei­xat de tre­ba­llar fins i tot en els moments que ha pas­sat penúries, un club que m’estimo molt.

34 anys després, la pos­si­bi­li­tat que Girona torni a ser a l’ACB em motiva i em genera sobre­tot il·lusió. N’han pas­sat 14 de la des­a­pa­rició d’Akas­vayu, un fet que em va saber un greu difícil d’ima­gi­nar. És molt impor­tant que ara tin­guem un altre equip a les por­tes d’acon­se­guir un ascens per la via espor­tiva, i que sigui el club que Marc Gasol i tota la seva gent s’ha esforçat a fer créixer durant vuit anys. Això que estan fent és tan impor­tant que no sé si n’aca­ben de ser cons­ci­ents. I ara, també amb l’escola de bàsquet base femení en col·labo­ració amb l’Uni Girona i Laia Palau. És insòlit que un juga­dor que ha estat campió de l’NBA mani­festi aquest agraïment a una ciu­tat, que amb visió de futur es posi a tre­ba­llar vuit anys per un pro­jecte, que hi hagi posat tot el que hi ha posat i que fins i tot s’hi impli­qui com a juga­dor a LEB Or. Aquest és un cas com no n’hi ha. Els desitjo tota la sort, i que diu­menge vagi com tots espe­rem.