El record més impac­tant que tinc és el d’un pavelló ple de gom a gom, amb un gran caliu de públic i una atmos­fera que espe­ro­nava l’equip, espe­ci­al­ment en els moments clau quan les for­ces s’esgo­ta­ven. El cos deia que esta­ves al límit i, tot i això, ana­ves a totes. L’ambi­ent era acla­pa­ra­dor. No ho havia sen­tit mai d’aque­lla manera! Vèiem que el par­tit podia ser nos­tre perquè anàvem sos­te­nint el mar­ca­dor a favor i les cares del rival eren de tensió perquè veien que se’ls esca­pava el par­tit.

Tot el que va venir després va ser com estar en un núvol, tant sobre el par­quet el mateix dia per la res­posta efu­siva del públic, com en la cele­bració al balcó de l’ajun­ta­ment, i també, a la recepció per part del pre­si­dent al Palau de la Gene­ra­li­tat.

L’ascens era un objec­tiu que sem­blava fora de l’abast i que va ser pos­si­ble a base de tre­ball i esforç, mar­cant molt bé els objec­tius i amb els entre­na­dors Guifré Gol i Àngel Pomar apli­cant les tàcti­ques que es con­si­de­rava segons cada rival. En aquells temps els juga­dors estàvem a la pista 35 o 40 minuts, amb una gran exigència. Avui dia, amb el nivell físic i de con­tacte que hi ha, és molt difícil jugar tants minuts, s’ha de des­can­sar si es vol anar al cent per cent quan s’està al par­quet. Tot­hom a l’equip tenia el seu rol. La meva feina era molt defen­siva i sacri­fi­cada, com fan molts juga­dors, feina que no surt a les estadísti­ques. I l’exigència era alta perquè ja en aque­lla tem­po­rada havíem jugat con­tra equips de l’ACB. Final­ment, l’equip va acon­se­guir el més impor­tant, l’ascens a ACB! Per­so­nal­ment, l’únic que em va que­dar pen­dent és poder con­ti­nuar i dis­pu­tar la lliga següent.

Aquell ascens va repre­sen­tar el des­per­tar de la rea­li­tat de l’esport gironí a un altre nivell. Va mobi­lit­zar la ciu­tat i es va fer un tomb en matèria d’ins­tal·laci­ons. Fon­ta­jau encara és un pavelló magnífic, gai­rebé trenta anys després. I, soci­al­ment, molta gent que no era de bàsquet s’hi va afi­ci­o­nar amb motiu d’aque­lla fita. Encara trobo pel car­rer gent que recorda, amb il·lusió, la seva experiència en la fase d’ascens i, espe­ci­al­ment, les emo­ci­ons de l’últim par­tit. I ara tor­nen a estar engan­xats a aquesta opor­tu­ni­tat de recu­pe­rar l’ACB. Aquell ascens, amb molt d’esforç i auto­su­pe­ració, va crear una cul­tura espor­tiva per grans i petits, i m’agra­da­ria pen­sar que vam fer gau­dir la gent d’un espec­ta­cle de pri­mer nivell. És per aquest motiu que visc amb gran interès la final a qua­tre, on de nou un equip gironí,el Bas­quet Girona, lide­rat per Marc Gasol, pot llui­tar de nou per ser a la màxima cate­go­ria.