He estat en tres franquícies diferents fent tasques diferents i ara han apostat per mi i he de respondre. Mike Brown confia en mi i jo, molt en ell. Fa 16 anys que els Kings no entren al play-off i és el nostre repte en una conferència com l’oest, que és molt dura. Em podria haver quedat als Nuggets, on feia sis anys que hi era. Però m’han ofert un càrrec més alt i és un nou repte. Per sort, fins ara, sempre he pogut decidir.

La direcció tècnica ho ha fet molt bé. Han portat dos escortes, i un pot jugar de tres. Un té molts punts i l’altre també pot jugar al bloqueig i continuació. La plantilla ha millorat molt i amb el número 4 del draft Keegan Murray, que va ser l’MVP de la lliga d’estiu. Joventut, talent, i amb Sabonis, Fox i Harrison Barnes és una plantilla competitiva i a l’Oest, tot i ser dur, hi confiem perquè la gent de l’staff sabem el que és competir i guanyar. El que hem de fer és competir molt. Més enllà de guanyar o perdre, és mantenir la mentalitat de competir.

Amb el naixement dels meus dos fills i com les prioritats et canvien. En principi era la feina, després va ser la família. Tinc la sort que faig el què m’agrada. Tot i que vaig començar molt avall, ara la persona que em va portar fa 13 anys és qui em demana estar amb ella. Això és el que em fa il·lusió. Si no tingués il·lusió viuria a Badalona, on també hi hauria reptes i bon bàsquet. Però estar a la millor lliga del món i amb la responsabilitat que tinc és impagable. El dia que no tingui il·lusió, tornaré. Hi ha oportunitats per a tothom. A l’NBA miren enfora i només cal veure els entrenadors i els jugadors europeus que hi ha a la lliga. Inverteixen molt perquè hi ha recursos grans. Però a vegades no tot es tradueix en diners sinó en voluntat i idees. S’ha de tenir la ment oberta i veure com treballen els altres. Jo copio coses que em criden l’atenció, m’han agradat, les he fet, m’han sortit bé i me les he fet meves. Els tinc molt respecte.

Una persona molt respectada, tècnic de l’NBA molts anys, que ha arribat a finals, ha guanyat quatre anells de campió com a ajudant i té una personalitat i lideratge que el fan molt atractiu. Té el respecte dels equips, però sobretot dels jugadors. Té experiència i faré al màxim i més per fer-li la vida millor. Som 12-14 entrenadors i hem de ser lleials a ell per fer un equip competitiu.

Seria un molt bon jugador, allà. Però també ho haurien estat Papaloukas o Diamantidis. Però és una decisió personal. Els jugadors aquí també guanyen diners. Hi ha gent que està més o menys còmoda a casa. I no és fàcil tenir un estatus d’estrella i, si no ets jove, anar cap allà a tornar a començar per ser una estrella.

En Ricky als Cavs, que va ser una de les revelacions, és una de les claus. Tenien molt talent sobretot en el cinc ideal, però realment en Ricky sortint de la banqueta els organitzava, acabava els partits i els feia guanyar. Tenia lideratge i va fer que Kevin Love tornés a ser un gran jugador. La meva dona és de Cleveland i sé que allà se l’estimen molt. És difícil no fer-ho perquè, després de la marxa de LeBron James, en Ricky va ajudar a tornar a il·lusionar. S’ho mereix i han fet molt bé de renovar-lo si volen guanyar i competir.

Sobretot en la manera de treballar. Vaig començar a treballar amb 15 anys. Dels 26 als 39 he estat als Estats Units. Veus com de competitiva és la feina i el sacrifici que has de fer per fer-te un lloc. Només hi ha 30 entrenadors NBA i de la meva posició n’hi ha 30 a tot el món. És un privilegi.

Primer ho feia de solter; després, amb la meva dona i ara, amb fills. Tretze anys donen per a molt. Em ve molt de gust veure-la meva àvia, la meva germana i els meus pares, i sobretot fer-ho amb els meus fills. Anar a la platja i que vegin com em vaig criar. Per mi la cultura catalana és clau. La vida em passa ràpid i venir aquí m’ajuda a descomprimir. Als Estats Units de casa a la feina escolto RAC1 i Catalunya Ràdio, i a la tele tinc el 3/24 i mirem Les tres bessones i en Mic. Ens ajuda a connectar-nos. Segueixo des de la copa Catalunya fins a l’ACB.

Em sorprèn en una ciutat de bàsquet. Cal arreglar-la. Aquí hi han jugat els millors jugadors de Badalona i de fora de la ciutat. Si hi ha un pla per posar-la en condicions seré el primer d’ajudar. No es pot perdre el bàsquet al carrer a Badalona, és el que la fa diferent de la resta de ciutats. I ara, amb la copa del Rei, s’ha d’explotar encara més. I desitjo molt una solució per a un històric com el Sant Josep.