L’emancipació frustrada

Sovint la història té epi­so­dis ama­gats, des­co­ne­guts o sim­ple­ment obli­dats, que sor­pre­nen quan són trets a la llum o redes­co­berts. Un d’aquests epi­so­dis en l’esport català és la decisió que va pren­dre la Fede­ració Cata­lana de Bàsquet (FCBQ) l’any 1934 de tren­car amb la Fede­ración Española (FEB).

L’his­to­rial de greu­ges arrenca a finals de la dècada dels vint, quan Cata­lu­nya era l’únic lloc de l’Estat on es jugava a bàsquet de forma orga­nit­zada i amb una fede­ració, la cata­lana, que des de 1925 ges­ti­o­nava el seu cam­pi­o­nat. A Bar­ce­lona tenia seu també la Fede­ración Naci­o­nal (que el 1933 pas­sa­ria a ser la FEB), un orga­nisme que, a falta de bàsquet de com­pe­tició orga­nit­zat a la resta de l’Estat, vege­tava gai­rebé buit de con­tin­gut. La pri­mera topada entre amb­dues ins­ti­tu­ci­ons va ser l’any 1928, quan, arran de la visita de l’Hindú Club de Bue­nos Aires a Bar­ce­lona, la FCBQ deci­deix moder­nit­zar el regla­ment amb un seguit de mesu­res com ara adop­tar el bàsquet amb cinc juga­dors per equip i aban­do­nar el bàsquet-7, una decisió que la Naci­o­nal va desau­to­rit­zar; la cata­lana, però, va tirar pel dret amb el suport dels clubs. Un altre con­flicte va ser el del 1933 en el pri­mer cam­pi­o­nat d’Espa­nya (l’actual copa). En semi­fi­nals, doble duel català-madri­leny: Iluro–Madrid i Juven­tus–Rayo Club. L’anada, a Mataró i Saba­dell, s’havia sal­dat amb sen­gles victòries cata­la­nes sense cap inci­dent; en canvi, la tor­nada a Madrid, a la pista de Goya –a l’aire lliure–, va ser moguda. Els dos par­tits es van jugar seguits en un ter­reny de joc que pre­sen­tava un estat defi­ci­ent (la història no es posa d’acord si el sòl era de terra, de sorra o cen­dra, hi ha diver­ses ver­si­ons al res­pecte). En el Madrid-Iluro –els blancs sense Real, car ens tro­bem a la Segona República– sem­bla que l’àrbi­tre Duplat va cele­brar alguna cis­te­lla local com un afi­ci­o­nat més, un fet que, afe­git a una actu­ació que ja venia sent poc impar­cial, va pro­vo­car que els mata­ro­nins es reti­res­sin a 9 minuts per al final quan per­dien per 9 punts (a casa havien gua­nyat de 4). Una estona després, el Juven­tus, que tenia una renda de 15 punts de l’anada, va caure per 17 con­tra el Rayo. La indig­nació en el bàsquet català pel que va suc­ceir a Madrid aquell 22 d’octu­bre va ser tal que els clubs de casa nos­tra es van negar a pren­dre part en el cam­pi­o­nat esta­tal de l’any següent, que no es dis­pu­ta­ria a causa d’aquest boi­cot.

Arri­bats a aquest punt, cal intro­duir una dada impor­tant per a l’esport català i per enten­dre el que pas­sa­ria més enda­vant: el 2 de gener del 1934, la Fede­ració Cata­lana de Rugbi, pre­si­dida per Joan Boix, era reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment i esde­ve­nia una de les fun­da­do­res de la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal, la FIRA. Cata­lu­nya jugava i era una més en el con­cert inter­na­ci­o­nal.

Tor­nant al bàsquet, el ter­cer capítol de les topa­des entre les fede­ra­ci­ons cata­lana i espa­nyola, i que va fer ves­sar el got, es va pro­duir arran de l’actu­ació de la FEB en l’afer Espa­nyol-Juven­tus. Aquest par­tit, dis­pu­tat el 28 de gener del 1934 i cor­res­po­nent a la pri­mera volta del cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya, va ser suspès en el des­cans per diver­sos inci­dents quan els visi­tants gua­nya­ven per un punt. Després que la cata­lana fes públi­ques les san­ci­ons, l’espa­nyola va entrar en escena esme­nant la decisió de la cata­lana i, a més, obli­gant que el par­tit de la segona volta es jugués a Mollet, una decisió que pro­vocà la ira del club saba­de­llenc, vigent campió en aquell moment, que va con­si­de­rar el vere­dicte de la FEB un abús de poder.

Amb tots aquests ante­ce­dents, ens situem a la pri­ma­vera del 1934. La FCBQ, pre­si­dida per l’arqui­tecte Àngel Truñó, con­voca assem­blea per al 10 de juny, una sessió que tindrà lloc a l’estatge de la Unió Cris­ti­ana de Joves al car­rer Casp de Bar­ce­lona. En l’ordre del dia no hi ha cap punt que faci pre­veure tem­pesta, tot i que el con­sell direc­tiu volia resol­dre d’una vegada la situ­ació cre­ada arran les deci­si­ons de la FEB en el cas Espa­nyol-Juven­tus.

Aquell diu­menge de juny, doncs, l’assem­blea comença i es va desen­vo­lu­pant seguint l’odre del dia, quan el repre­sen­tant de l’Iluro de Mataró, Jaume Mas, pro­posa un vot de cen­sura a la Fede­ración Española dema­nant la dimissió de la seva cúpula i, de retruc, que la FCBQ esde­vin­gui l’òrgan màxim d’apel·lació a casa nos­tra. El secre­tari de la FCBQ Àngel Gutiérrez, secun­dat pels repre­sen­tants de la Inten­den­cia (equip mili­tar) i de l’Espa­nyol, es mani­fes­ten en con­tra de la moció adduint que la cata­lana devia obediència a l’espa­nyola i havia d’aca­tar les deter­mi­na­ci­ons que aquesta prengués. El tema es debat i, por­tat a votació, la moció s’aprova per 13 a 6.

Segons el que es lle­geix en l’acta d’aque­lla sessió, l’assem­blea va fer tot seguit una pausa d’uns minuts, i és en repren­dre’s quan tot esclata. Ines­pe­ra­da­ment, deu clubs (l’acta no espe­ci­fica quins) pre­sen­ten una nova moció, en aquest cas, per tren­car amb la FEB. El text és el següent: “Els clubs a baix sig­nants, vista la pèssima orga­nit­zació del pri­mer cam­pi­o­nat penin­su­lar cele­brat l’any pas­sat, l’actu­ació en aque­set de la fede­ració encar­re­gada de por­tar-lo a cap, i espec­ta­dors de la ver­go­nyosa anti­es­por­ti­vi­tat demos­tra­des pel públic i fede­ra­tius cas­te­llans en els par­tits cele­brats en el pas­sat cam­pi­o­nat penin­su­lar a Madrid, dema­nen al con­sell direc­tiu que quedi avui nome­nat que faci les opor­tu­nes ges­ti­ons per des­lli­gar-se de l’esmen­tada Fede­ració Espa­nyola de Basket-ball i pro­ce­deixi en la forma que ja ha ini­ciat un altre con­sell regi­dor d’una branca espor­tiva de la nos­tra terra.” La dar­rera frase és una clara referència a la inde­pendència acon­se­guida pel rugbi català mesos abans. Sot­mesa al vot de l’assem­blea, aquesta moció s’aprova per 12 a 5, i minuts després la FCBQ escull vice­pre­si­dent Joan Boix, l’home que en aquell moment pre­si­dia la Fede­ració Cata­lana de Rugbi i que podria haver tin­gut un paper clau en la passa feta pels clubs durant aque­lla estona de pausa. Cal des­ta­car que, ja d’anys enrere, la cata­lana man­te­nia una certa acti­vi­tat inter­na­ci­o­nal, com ho demos­tra el fet que ja l’any 1926 visités Bar­ce­lona Louis Clau­sen Sch­ro­e­der, secre­tari del Comitè Mun­dial de l’YMCA –orga­nisme clau en la difusió del bàsquet al món abans de crear-se la FIBA–, els con­tac­tes amb la Fede­ració Argen­tina, els par­tits d’equips ita­li­ans i fran­ce­sos a Bar­ce­lona, els viat­ges del Patrie i del Club Femení i d’Esports a França i a Algèria res­pec­ti­va­ment, o que la FCBQ s’hagués adreçat al Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal dema­nant que el bàsquet fos inclòs als Jocs de 1936.

Dies després de l’assem­blea, la FCBQ redacta una nota de premsa que serà publi­cada el dijous 14 de juny pels dia­ris La Publi­ci­tat i La Veu de Cata­lu­nya, i on es pot lle­gir aquest frag­ment que comença fent referència a la FEB: “Fou seve­ra­ment cen­su­rada la inter­venció de l’esmen­tat orga­nisme, el qual envaí la juris­dicció de la cata­lana (...) aquesta pro­po­sició, enca­mi­nada a fer que el bàsquet català asso­leixi la cate­go­ria que li per­tany, és d’una gran importància, tota vegada que per­metrà que a la Fede­ració Cata­lana s’infil­tri aquell veri­ta­ble sen­ti­ment de cata­la­nisme que fins ara havia estat medi­a­tit­zat, i ensems que aquest esport pugui desen­vo­lu­par-se en un radi d’acció més efec­tiu.”

La FCBQ con­voca una nova assem­blea per al 14 d’octu­bre, però els fets del 6 d’octu­bre faran que Coman­dan­cia Mili­tar la sus­pen­gui i la sessió s’ajorni fins al 4 de novem­bre, en un ambi­ent (amb el pre­si­dent Com­panys i la majo­ria del govern català a la presó) on qual­se­vol intent de secessió sem­blava suïcida. De fet, en aquesta assem­blea del novem­bre, el pre­si­dent Truñó es limita a cons­ta­tar la bona pre­dis­po­sició de la FEB (pre­si­dida en aquell moment pel direc­tiu de l’Espa­nyol Damià Cañellas) i l’únic que es fa és crear una ponència que redacti uns esta­tuts de la FEB que s’ajus­tin “a les neces­si­tats de la Fede­ració Cata­lana”. Del tren­ca­ment acor­dat no se’n torna a par­lar i el que sem­blava el movi­ment eman­ci­pa­dor del bàsquet català va que­dar reduït, final­ment, a una comissió per modi­fi­car uns esta­tuts.