És dijous 3 d’agost del 1961 i el termòmetre marca 27 graus men­tre un grup de peri­o­dis­tes espera, a la seu del FC Bar­ce­lona, la com­pa­rei­xença del pre­si­dent Enric Llau­det. Els mit­jans de comu­ni­cació han estat con­vo­cats; encara no fa dos mesos que Llau­det és pre­si­dent i l’empre­sari del tèxtil està pre­nent les seves pri­me­res deci­si­ons al cap­da­vant d’una enti­tat sac­se­jada per la final de la copa d’Europa per­duda a Berna i el traspàs de Luis Suárez a l’Inter. Però quan el man­da­tari com­pa­reix a un quart de vuit del ves­pre acom­pa­nyat del direc­tiu en cap de les sec­ci­ons, Joan Piera, la sor­presa és gran: no parla de fut­bol.

El dia abans, la junta direc­tiva del Barça s’ha reu­nit i, en el decurs de la tro­bada, Piera ha pre­sen­tat la pro­posta de pres­su­post de les sec­ci­ons per a la tem­po­rada que comença: 990.000 pes­se­tes dins un pres­su­post glo­bal del club que puja a 134 mili­ons. Es tracta d’una pro­posta a la baixa res­pecte a les xifres de l’exer­cici que ha que­dat enrere, i el bàsquet se n’endú la part prin­ci­pal, 475.000 pes­se­tes, seguit per l’atle­tisme (200.000). Les sen­sa­ci­ons amb el bàsquet, però, no són bones: d’ençà del doblet del 1959, l’equip ha anat de baixa, i ha tan­cat l’última cam­pa­nya ter­cer en la lliga, der­ro­tat en la final de copa per 25 punts con­tra el Madrid, un par­tit jugat a Bil­bao en què el Barça va ser escla­fat.

Llau­det anun­cia a la premsa que, atesa la crisi econòmica del club, han deci­dit enre­ti­rar les sec­ci­ons de les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als. Ja des de l’estiu ante­rior, encara amb Fran­cesc Miró-Sans de pre­si­dent, hi havia rumors que el futur del bàsquet blau­grana podria peri­llar. De fet, aquell estiu del 1960, una de les estre­lles de l’equip, Bus­cató, deixa el Barça i marxa a l’Ais­ma­li­bar de Mont­cada, pot­ser pre­ve­ient el que s’acosta. Val a dir, però, que entre 1958 i 1959 Llau­det havia estat el direc­tiu res­pon­sa­ble de la secció i havia poten­ciat l’equip, con­fe­gint una plan­ti­lla que va repe­tir el doblet lliga-copa ja acon­se­guit el 1947. Llau­det, a més, és fill de Josep Llau­det, direc­tiu del Barça als anys vint i un dels assis­tents a la reunió de la junta direc­tiva culer que el 24 d’agost del 1926 havia apro­vat la cre­ació de la secció de bàsquet.

La notícia de la degra­dació del bàsquet és espe­ci­al­ment dolo­rosa per a Fran­cisco Cano, dele­gat fede­ra­tiu del club i pare del Raül Cano, juga­dor de l’equip. Cano havia assis­tit el 25 de juny a Madrid, a l’assem­blea de la Fede­ració Espa­nyola, i no en sabia res, de les inten­ci­ons de Llau­det. En aquesta assem­blea s’havia acor­dat crear un fons per cobrir les des­pe­ses de des­plaçament dels equips. Per a la fede­ració era bàsic tenir Barça i Real Madrid per tirar enda­vant aquest pro­jecte que ara que­dava tocat. L’adeu blau­grana, a més, dei­xava els altres equips sense una de les millors recap­ta­ci­ons de la tem­po­rada. La sor­presa de Cano esdevé enuig quan Joan Piera l’acusa d’haver anat a Madrid sense cap poder que l’acre­dités com a repre­sen­tant del FC Bar­ce­lona. Cano s’indigna per la desau­to­rit­zació, ja que havia estat el mateix Piera qui li va insis­tir d’anar a la capi­tal d’Espa­nya –en tren i en plena revet­lla de Sant Joan– a aque­lla assem­blea. De tor­nada, a més, havia fet l’habi­tual informe per a la nova direc­tiva sense que ningú li digués res.

Joan Piera temia que defe­nes­trar el bàsquet no fos una bona jugada: “A part del fut­bol, és l’esport més des­ta­cat i amb més reper­cussió, i en cas de supri­mir-se podria pro­vo­car situ­a­ci­ons des­fa­vo­ra­bles per al club”, mani­festa en la reunió de junta del 2 d’agost, però cal pagar el Camp Nou, encara no s’han venut els ter­renys de les Corts i la neces­si­tat econòmica esca­nya; aquell ves­pre el con­sell direc­tiu, tot i els números pre­sen­tats, tira pel dret pre­nent la decisió més dràstica.

En paral·lel a la com­pa­rei­xença de Llau­det davant els mit­jans, el club lliura una nota ofi­cial escrita en pri­mera per­sona per Piera en què es pot lle­gir: “Us prego que no em tin­gueu rancúnia per aquesta greu decisió que impo­sen greus cir­cumstàncies, ali­e­nes del tot a l’essència espor­tiva.” Llau­det jus­ti­fi­carà la decisió recor­dant que la duia en el seu pro­grama elec­to­ral i expressa la intenció de fun­dar un “club de sec­ci­o­nes depor­ti­vas del CF Bar­ce­lona” que englobi les sec­ci­ons, que seran ama­teurs, “per tal que el soci se’n senti orgullós. No com ara, que les ignora o li són indi­fe­rents.”

A prin­ci­pis de setem­bre, les fede­ra­ci­ons espa­nyola (FEB) i cata­lana es reu­nei­xen amb el pre­si­dent bar­ce­lo­nista. En la tro­bada, el vice­pre­si­dent de la FEB, Anselmo López, i el pre­si­dent de la cata­lana, Ernest Segura de Luna, miren de convèncer el diri­gent culer per fer marxa enrere en la decisió, però no se’n sur­ten, tot i que arri­bats a aquest punt ja se sap que la resta de sec­ci­ons del club han estat indul­ta­des i el bàsquet serà l’única que patirà les con­seqüències de la des­tra­lada. La tensió arriba al punt màxim quan López i Segura avi­sen Llau­det que l’espa­nyola podria expul­sar el FC Bar­ce­lona, amenaça que no es com­plirà, ja que, com decla­rarà uns dies més tard el gene­ral Jesús Que­re­jeta, pre­si­dent de la FEB, “[Llau­det] ha reco­ne­gut la pre­ci­pi­tació de la seva acció. El Barça farà tot el que pugui per repa­rar els per­ju­di­cis que s’ha cau­sat a si mateix i al bàsquet espa­nyol”. Tra­ducció: el Barça pagarà una indem­nit­zació a la resta de clubs de pri­mera. Que­re­jeta, a més, culpa els juga­dors blau­grana de tot ple­gat: “No han sabut estar a l’altura de les neces­si­tats del club. Amb una altra acti­tud per part d’ells no s’hau­ria produït una situ­ació tan deli­cada”, declara en òbvia referència a les xifres que cobra­ven en una època en què el bàsquet con­ti­nua sent ofi­ci­al­ment ama­teur. Així doncs, el Barça 61/62 com­pe­teix en cate­go­ria regi­o­nal en el Cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya, i ho fa amb dos juga­dors a la plan­ti­lla, Joan Canals i Andreu Val­bu­ena, que deci­dei­xen que­dar-se com a ama­teurs, decisió per la qual el FC Bar­ce­lona els con­ce­dirà la meda­lla d’argent del club al mèrit.

Després de l’entrada a escena de Que­re­jeta –el fran­quisme toca el crostó–, Llau­det can­via. El Barça vol tor­nar a l’elit, però no hi ha cap arti­cle que reguli aquesta situ­ació. Mal­grat això, als des­pat­xos de Madrid interessa que el club sigui a pri­mera i l’espa­nyola accepta. D’aquesta manera, el bàsquet culer jugarà la tem­po­rada 1962/63 un altre cop a la màxima cate­go­ria esta­tal. Llau­det, que arriba a dema­nar perdó a l’assem­blea de socis de juliol del 1962 per la decisió presa un any abans, deci­deix, però, fer l’equip sobre la base de l’ama­teur que ha com­pe­tit sense pena ni glòria a regi­o­nal (on ha que­dat quart). El nou Barça no tindrà cap nord-ame­ricà i els fit­xat­ges seran tots de casa, tret el porto-riqueny Cue­llo, que torna del Joven­tut. Això farà que en la cam­pa­nya del retorn a pri­mera l’equip acabi cuer i se salvi del des­cens per l’ampli­ació de la lliga. L’any següent, el con­junt, entre­nat per Josep Grau, caurà al pou de segona divisió, i fins al 1965, amb Edu­ard Por­tela a la ban­queta, no s’esta­bi­lit­zarà a pri­mera, tot i que els títols encara tri­ga­ran a arri­bar; no serà fins al 1978 que la nova for­nada d’uns joves Solozábal, Epi, Sibi­lio, De la Cruz i com­pa­nyia gua­nyi la copa del Rei a Sara­gossa superant el Madrid. Tanca, així, dinou anys de tra­ves­sia pel desert.

La pri­mera mei­tat de la dècada dels sei­xanta serà nefasta per al bàsquet català d’elit, ja que, a la renúncia del Barça l’any 1961, s’hi afe­girà, aquell mateix estiu, la des­a­pa­rició de l’Ori­llo Verde de Saba­dell. Un any més tard, l’Espa­nyol abai­xarà la per­si­ana després del des­cens del fut­bol blanc-i-blau a segona, i el 1964 serà l’Ais­ma­li­bar el que dirà adeu. Tot ple­gat per­metrà que el Real Madrid fona­menti una llarga hege­mo­nia a escala esta­tal i euro­pea. Però alerta: el 1963 el club blanc va arri­bar a apro­var en assem­blea dis­sol­dre la secció de bàsquet, cosa que final­ment no va suc­ceir. Aquesta, però, és una altra història.