200, la fita Guinness

Que l’Uni és un club espe­cial és un fet. Ho era el dia de la seva fun­dació per mitjà d’aquells pio­ners el 2005, i ho és ara que com­pleix la majo­ria d’edat. Diuen que els pro­jec­tes –també els espor­tius– por­ten l’ànima i l’espe­rit de la gent que els inte­gren.

Per l’Uni han pas­sat direc­tius/ves, tre­ba­lla­dors/es, juga­do­res i tècnics/ques, i totes han apor­tat el seu gra­net de sorra perquè, amb una impli­cació que la major part de les vega­des supera amb escreix les con­tra­pres­ta­ci­ons emo­ci­o­nals o mate­ri­als, el club hagi arri­bat a ser el que és avui dia. I és que el secret de l’Uni es forja cada dia.

Ja ho va dir aque­lla juga­dora quan li van comen­tar la sort que tenia de fer tants punts: “Sí, efec­ti­va­ment, com més entreno més sort tinc.” Doncs a l’Uni tenim molta sort perquè des de fa anys comp­tem amb uns pilars molt ferms sobre els quals créixer: una direc­tiva entre­gada en cos i ànima amb el pre­si­dent Caye­tano Pérez al cap­da­vant, un públic fidel i cada vegada més nombrós, unes tre­ba­lla­do­res incan­sa­bles tant a l’ofi­cina com a la pista i també un grup de patro­ci­na­dors que con­fe­rei­xen al club un tarannà únic d’arre­la­ment al ter­ri­tori molt espe­cial. I és d’aquest últim punt del qual vull par­lar.

Avui al Com­plex Mas Solà a Santa Coloma de Far­ners se cele­brarà una tro­bada d’empre­ses col·labo­ra­do­res de l’Uni, amb la par­ti­cu­la­ri­tat que són els matei­xos patro­ci­na­dors del club els que lide­ren i orga­nit­zen un acte mul­ti­tu­di­nari (200 par­ti­ci­pants), en què es busca fide­lit­zar les empre­ses que ja en for­men part i donar a conèixer el pro­jecte Únika a altres empre­ses del nos­tre entorn que com­par­tei­xin la nos­tra sen­si­bi­li­tat per l’esport.

Aquest nom­bre, 200, és el que s’han mar­cat com a fita aquests entu­si­as­tes ambai­xa­dors del club: acon­se­guir que el club arribi a les 200 empre­ses col·labo­ra­do­res, fet que segu­ra­ment supo­sa­ria batre algun rècord Guin­ness en l’esport del nos­tre país i de molts altres.

Però, tot i així, això no és el més remar­ca­ble, al meu parer, sinó la forma amb què afron­tem aquest repte majúscul. Amb recur­sos limi­tats en comu­ni­cació i màrque­ting, sense gai­res eines tec­nològiques, com diria en Fran­cesc Bosch, pal de paller d’aquest col·lec­tiu d’empre­sa­ris: “Quan es tracta de l’Uni, les coses es fan a la giro­nina...”

Això es tra­du­eix en el fet d’enca­rar els rep­tes amb una sèrie de valors pot­ser pas­sats de moda per alguns però molt neces­sa­ris avui dia, com són: l’altru­isme, el tre­ball en xarxa, la con­fiança en l’altre, la humi­li­tat i la passió en el que es fa, més enllà dels èxits imme­di­ats.

No cal dir que tot aquest suport empre­sa­rial encapçalat per la família Vidal i Spar, unit al suport ins­ti­tu­ci­o­nal –Ajun­ta­ment, Dipu­tació i Gene­ra­li­tat– i al de la massa social de l’Spar Girona, fa que afron­tem el futur amb il·lusió i con­fiança en un pro­jecte que trans­cen­deix els resul­tats espor­tius i amb un gran com­po­nent social i rei­vin­di­ca­tiu. Per cert, fins ara no havia men­ci­o­nat que quan par­lem de l’Uni par­lem d’esport femení. Calia?

Tor­nem als patro­ci­na­dors. Algú dubta que amb l’ajuda d’aquests sup­por­ters acon­se­gui­rem arri­bar als 200?