Lluís Costa (Sant Just Des­vern, 27/2/1993) s’ha con­ver­tit en el millor base esta­tal estadístic del segle XXI. El favo­rit de la super­ma­na­ger. El base del Gra­nada i de la selecció cata­lana està fent una cosa molt difícil de veure avui en dia, quan les rota­ci­ons són molt habi­tu­als: juga una mit­jana de 28:43 minuts per par­tit. En els últims 8 anys no hi ha hagut cap espa­nyol que ho hagi fet des d’ Àlex Mumbrú, el curs 2015/16 a Bil­bao. En els últims 15 anys només hi ha hagut 5 juga­dors esta­tals que han tin­gut una mit­jana de minuts com Costa: Mumbrú a Bil­bao, Vidal a Sant Sebastià i a Bada­lona, Nacho Martín a Valla­do­lid, David Doblas al Guipúscoa i San Eme­te­rio al Basko­nia. Una de les males sorts que té Costa és que aquest any no hi ha fines­tres FIBA, quan juga­ven fases de clas­si­fi­cació espa­nyola, on hau­ria anat segur. Veu­rem si manté el nivell fins al febrer, quan hi ha con­vo­catòria de Ser­gio Sca­ri­olo. Costa mira enrere amb satis­facció per haver asso­lit un repte per­so­nal amb molta feina al dar­rere: “La veri­tat és que cada any hi havia una excusa perquè els clubs apos­tes­sin per bases d’aquí. A mi m’han dit que no defen­sava, també que no llançava, després que no era prou alt per a l’ACB... i al final pen­ses que pot­ser és veri­tat. A Man­resa em van donar l’opor­tu­ni­tat i quan vaig arri­bar a Gra­nada i el tècnic Pablo Pin m’ha donat con­fiança m’estic sor­pre­nent a mi mateix.” Lluís Costa es va for­mar al plan­ter del Barça i recorda com hi va arri­bar: “Era pre­mini i jugava amb el Sant Just, érem del poble i de l’entorn. Vam anar a jugar amb la Penya, on hi havia Ven­tura i Bas­sas en aque­lla gene­ració, i, tot i que tenien un any més que nosal­tres, vam gua­nyar. Després jugava el Cor­nellà, que era com el filial del Barça. Ens van veure i ens van fit­xar.” Costa recor­dava amb iro­nia al pro­grama Tirando a fallar un dels seus punts forts: un caràcter gua­nya­dor: “Sem­pre he estat molt com­pe­ti­tiu. De fet amb la meva xicota, en una de les pri­me­res cites, vam anar a jugar con­tra una altra pare­lla. Va fallar el tir clau i la vaig esbron­car. Encara m’ho recorda.”