Cada dia més a prop, tot i que encara lluny. Segon títol en joc del Barça de Roger Gri­mau i nou èxit del Madrid. Però la sen­sació és que ja no hi ha aque­lla distància que hi havia. Els blancs, ja no és notícia, van tor­nar a exhi­bir el seu segell com­pe­ti­tiu, saber jugar com­pe­ti­ci­ons i par­tits així tot i arri­bar en el seu pit­jor moment de la tem­po­rada. Estan edu­cats per afron­tar rep­tes com aquests. Un minut i mig de des­con­cert, setze rebots ofen­sius del Madrid amb Poi­rier fent-se d’or davant la poca duresa inte­rior del Barça, amb Vesely eli­mi­nat, van mar­car la diferència. Gri­mau va foca­lit­zar en Cam­pazzo la crítica arbi­tral –Anto­nio Conde, Rafael Ser­rano i Arnau Padrós–. Però hi ha una cosa que crec que no és nove­tat: el que va fer ahir Cam­pazzo ho ha fet en cada par­tit que ha jugat con­tra el Barça i con­tra qui sigui. És un gua­nya­dor nat i té un caràcter gua­nya­dor que el fa dife­ren­cial. És un paio que fa ràbia i dels que sem­pre vols tenir al teu equip en lloc de com a rival. Però també pas­sarà segur ara quan apa­re­gui Ricky, que tindrà més per­mis­si­vi­tat –gua­nyada– que no pas Joku­bai­tis, per exem­ple. El del Mas­nou podria tor­nar con­tra el Mònaco el dia 1 de març. Ganes de veure un duel entre Ricky i Cam­pazzo.

La final, amb Laporta i Flo­ren­tino Pérez a la llotja, va ser igua­lada, amb mínimes diferències i amb actors prin­ci­pals que no van aparèixer, com Kali­nic (1/8 tirs). Les alter­na­ti­ves van ser una tònica habi­tual fins al dar­rer quart, quan tres tri­ples seguits van fer que l’avan­tatge es dis­parés (77-68) i, a par­tir de lla­vors, els blau­grana ja van anar a remolc. I anar a remolc d’un Madrid enva­len­tit és un mal negoci.