No és Superman, però sí un superheroi

Ricky va sor­tir de la bom­bo­lla durant un dis­curs de 7:57 minuts. Un pas enda­vant que ha cos­tat que arribés, però un pas que ser­virà a molta gent, perquè el base va demos­trar un dia més que és un refe­rent dins i fora de la pista. Després va res­pon­dre a totes les pre­gun­tes. Va ser en l’acte de la seva pre­sen­tació com a base del Barça fins a final del curs. Un acte íntim, fugint de la mul­ti­tud, amb uns 30 fami­li­ars, amics i gent del club, i els peri­o­dis­tes acre­di­tats. Un acte no retransmès ni per tele­visió ni per stre­a­ming del club. L’única cosa dis­cu­ti­ble, perquè dis­cur­sos com els d’ahir són dels que hau­rien d’arri­bar a la gent i a les esco­les perquè els més petits tin­guin un refe­rent. Ricky volia demos­trar que és humà i va ser clar: “La clau és que es parli de salut men­tal i que es demani ajuda. Ningú és Super­man o Superwo­man i dema­nar ajuda és de valents.” Tot­hom té clar que Ricky no és Super­man, però sí un super­he­roi per molts. D’entrada el base, davant Joan Laporta, va expli­car què li va pas­sar per dei­xar el bàsquet: “Vaig patir un estrès crònic, el meu orga­nisme es va des­re­gu­lar, i neces­si­tava parar. Podem par­lar de salut men­tal, però mai hi he posat cap eti­queta. Va ser com una depressió o un tras­torn d’ansi­e­tat per dos fac­tors: un d’intern i un d’extern. Els meca­nis­mes interns no eren sos­te­ni­bles. Ara seré igual­ment exi­gent, però cui­daré més la per­sona. Espero dis­fru­tar del bàsquet. Pen­sava que el bàsquet s’havia aca­bat per sem­pre. He pas­sat por i he estat en la fos­cor, però amb l’ajuda necessària en pots sor­tir. El fac­tor extern té a veure amb la com­pe­tició.” També va recor­dar el moment en què va aban­do­nar la con­cen­tració de la selecció: “Em vaig sen­tir la per­sona més covarda del món, però veient-ho amb pers­pec­tiva veig que vaig ser molt valent. Va ser la decisió cor­recta. En el pri­mer moment vaig pen­sar a fin­gir una lesió.” Ricky elo­gia el ves­ti­dor del Barça: “M’han trac­tat com un més i això no sol pas­sar. Hi conei­xia molta gent i la vaig encer­tar venint.”