No, gens. Jo aquest any repre­sento el Girona i n’estic molt con­tent. Ho estic gau­dint molt.

Con­ti­nuen sent un equip molt fort. Ja ho eren abans, i amb un reforç com el seu, que els aporta experiència i una mica més d’intel·ligència, pot­ser pre­nen millors deci­si­ons. Ens pre­pa­rem per fre­nar-los tots els juga­dors, tenen molt de talent.

Con­ti­nuem par­lant i hi ha una de les per­so­nes de l’equip que n’està pen­dent i que mira o ens ve a veure en alguns par­tits. Aquí també hi ha en Sergi [Martínez] i en Mic­hael [Cai­cedo], i estan pen­dents de la nos­tra evo­lució.

Molt con­tent, em van obrir les por­tes de l’ACB i de fet la ciu­tat m’agrada molt. Sem­pre vaig créixer en llocs més aviat petits i m’agrada l’ambi­ent d’una ciu­tat tran­quil·la, que és maca i en la qual es pot fer de tot. I el club també, el que és l’afició i el que l’envolta. Estic con­tent de viure-ho aquí i de ser a Girona.

Ho vam par­lar amb el meu repre­sen­tant i hi havia diver­ses opci­ons. En aquell moment vaig estar par­lant amb l’ante­rior gene­ral mana­ger, que era en Jordi Plà, i amb Salva Camps. Ens vam reu­nir i vam par­lar del que jo podia apor­tar a l’equip i quina era la seva idea. Vaig venir a parar aquí perquè ho vaig veure amb molt bons ulls, tant per al meu pos­si­ble crei­xe­ment com pel lloc on pogués evo­lu­ci­o­nar. Tenint en compte tot això, va ser una decisió que, mal­grat ser com­pli­cada, perquè era arris­cat sense saber-ne res, hi estic millor del que m’espe­rava.

I tant! Al prin­cipi de tem­po­rada vaig tenir mol­tes lesi­ons: una de mus­cu­lar, una altra em trenco un dit i una altra que em trenco el nas... M’anava enfon­sant, però mirava de sor­tir-me’n, i quan estava a punt de tor­nar a la pista inten­tava estar el més tran­quil pos­si­ble. El que més m’agrada és jugar a bàsquet i gau­deixo fent-ho. Ho faig cada dia que jugo, en lloc de tren­car-me el cap i cas­ti­gar-me a mi mateix per haver estat lesi­o­nat. M’ho prenc com un apre­nen­tatge.

Aque­lla victòria va ser molt impor­tant per a nosal­tres, i de fet el dia abans vaig tenir la mala sort que em van caure a sobre el tur­mell i em vaig fer un esquinç. Vaig dema­nar jugar infil­trat i al cap de dos o tres dies ja estava recu­pe­rat i cor­rent de nou.

Va ser un par­tit com­pli­cat i encara quan veig l’última jugada d’ells i les nos­tres dues últi­mes, que és un tri­ple de Minda [Susinskas] que vaig dir: si l’encis­te­lla ja està. I de cop i volta falla, i quan Pus­tovyi ens anota un tir curt... Tinc la jugada cla­vada al cap.

L’última ja va ser massa: una jugada bruta, que caic jo, cau Khem [Birch] ens n’anem a terra i de cop em troba Minda al cos­tat de l’ane­lla, que era la pas­sada que li havia fet jo abans. Sol! Vaig haver de fer una finta, sabia que em vin­drien a sobre com bojos: vaig tirar amb l’esquerra com vaig poder, i deu ser dels dobles més impor­tants que he encis­te­llat en la meva car­rera.

Aque­lla mala ratxa, en què dúiem cinc par­tits seguits per­dent i era el sisè, va ser dolenta. És difícil sor­tir-ne quan et veus al pou i de fet amb altres equips m’hi havia tro­bat de fins a 11. Costa, sor­tir-ne. Un cop ho fas et sents alleu­ge­rit, i per això neces­si­tes els com­panys, el suport de l’afició i tot el que es pugui.

Tots els equips són molt forts a casa i és com­pli­cat gua­nyar-hi; en qual­se­vol lliga, et diria, i hem de mirar de tren­car-la, però estem tenint mala sort. Bé, sort no, sinó com­pe­tir fins a un cert punt que després se’ns esca­pen com amb l’Uni­caja i a Tene­rife. Podem con­ti­nuar llui­tant els 40 minuts i ho hau­rem de fer aquests últims par­tits que ens que­den.

Nosal­tres volem gua­nyar el màxim de par­tits. És clar que estem pen­dents dels de baix per treure’ns aquest ensurt, però anem par­tit a par­tit i volem com­pe­tir-los al màxim: sumar el major nom­bre de victòries i que­dar el més amunt pos­si­ble.

Estar con­cen­trats 40 minuts és clau. I un nivell d’inten­si­tat molt alt; són un equip físic i gran. Ens hem de pre­pa­rar per a qual­se­vol adver­si­tat, un equip tant top et pot fer un par­cial de 7 o 8 a 0 i no pots caure ni dei­xar-te anar, sinó estar pre­pa­rat.

La meva vida va ser una mica un embo­lic, vaig néixer a Rosa­rio i hi vaig estar fins als 6 anys. Després em vaig mudar a Taco [Pozo, província del Chaco] perquè el meu pare hi va anar a tre­ba­llar d’entre­na­dor de bàsquet.

Allà m’hi vaig estar fins als 9 amb el meu pare i la meva mare. I de Chaco a Misi­o­nes, que és on vaig tenir els meus millors anys quant a cate­go­ries de for­mació. Amb 15 anys vam que­dar ter­cers a escala naci­o­nal gua­nyant el Boca Juni­ors, i érem un equip de barri, com aquell qui diu. Aquell mateix 2015 signo pel Peñarol de Mar del Plata per com­bi­nar-ho amb la lliga de desen­vo­lu­pa­ment que es diu allà. I amb 17 ja vaig pujar al pri­mer equip i vaig tenir minuts i pro­ta­go­nisme. Dos anys, fins que em va fit­xar el Barça, en el mun­dial sub 19 vam fer un bon tor­neig, amb en Lean­dro Bol­maro.

Era un dels meus som­nis, m’ho havia pro­po­sat des de ben petit i havia de tre­ba­llar per estar-hi, en la meva posició, que és en la que més nivell hi ha. M’havia d’arri­bar l’opor­tu­ni­tat i que estigués pre­pa­rat. I el meu debut va ser just a Mar del Plata, on havia jugat i debu­tat amb el Peñarol. I va ser una doble ale­gria.

És un cop dur. I també, o encara més, no clas­si­fi­car-nos per al mun­dial l’any pas­sat. Són dos cops seguits i ens estem pre­pa­rant per can­viar el xip, pen­sar en el futur i en el mun­dial del 2027: obli­dar tot el que va pas­sar perquè va ser molt dolorós i ens n’hem de sor­tir.