Més bàsquet

LA CRÒNICA

La final que el Montgat no va poder jugar

Una decisió política va deixar l’equip del Maresme fora de la copa del Generalísimo

Un dels capítols més fos­cos de la història del bàsquet esta­tal és gai­rebé des­co­ne­gut per a tot­hom: un escàndol que va pas­sar l’any 1947 i va tenir el Mont­gat com a prin­ci­pal per­ju­di­cat. Situem-nos: a mit­jan dècada dels qua­ranta, el Barça i el Mont­gat domi­nen el pano­rama. El Real Madrid i el Joven­tut encara no han fet eclosió, men­tre que l’Hos­pi­ta­let, el Laietà i l’Espa­nyol van de baixa. Blau­grana i mont­ga­tins havien jugat la final de la copa del Gene­ralísimo del 1946 amb victòria culer, i el seu domini seguia durant el curs 1946/47; els bar­ce­lo­nis­tes havien gua­nyat la pri­mera edició de la lliga a l’abril, amb el Mont­gat segon. La pri­ma­vera del 1947 els dos equips són favo­rits per dis­pu­tar també la final de copa. En semis, el Barça es desfà del Real Madrid, men­tre que en l’altra eli­mi­natòria el Mont­gat mesura for­ces amb el Canàries madri­leny, un bon equip (havia aca­bat ter­cer en la lliga rere els dos cata­lans i per sobre dels blancs) for­mat per “expa­tri­ats” cana­ris, prin­ci­pal­ment estu­di­ants, resi­dents a la capi­tal d’Espa­nya. En l’anada, a Mont­gat, victòria dels mares­mencs per quinze punts (45-30) amb arbi­tratge de la pare­lla for­mada pel català Joan Marquès i el madri­leny García Pla. L’actu­ació de Marquès no agrada gens als visi­tants, però no hi ha cap pro­testa ofi­cial i tot queda pen­dent de la tor­nada a Madrid el 25 de maig. En una decisió que vista avui va ser equi­vo­cada, la fede­ració espa­nyola (FEB) designa la mateixa pare­lla arbi­tral per diri­gir el segon matx. Ja posats al par­tit, al frontó Fiesta Ale­gre s’arriba al des­cans amb un 22-11 favo­ra­ble al Canàries que fa peri­llar la clas­si­fi­cació del Mont­gat; la diferència de punts es deu en gran part a l’actu­ació de García Pla, caso­lana fins al punt que en una acció del joc Marquès xiula falta a un juga­dor del Canàries, però el col·legiat madri­leny desau­to­ritza el seu com­pany i deci­deix que la falta és d’un juga­dor del Mont­gat. Els dos àrbi­tres s’enca­ren a la pista davant la incre­du­li­tat gene­ral i s’acaba impo­sant el cri­teri de García men­tre el públic es vol men­jar Marquès, que en la mitja part, als ves­ti­dors, es nega a con­ti­nuar. El pre­si­dent de la FEB, Emi­lio Sánchez Corona, aver­go­nyit pel que estava pas­sant, demana al bar­ce­loní que s’ho repensi i surti per diri­gir la segona mei­tat garan­tint-li que el matx serà anul·lat. Marquès no és qual­se­vol, ja que en aquell moment és con­si­de­rat un dels millors àrbi­tres del país. Con­fi­ant en la paraula del man­da­tari fede­ra­tiu, el col·legiat torna a la pista per al segon temps, però s’inhi­beix i deixa que García Pla faci i des­faci per cul­mi­nar el seu xou; com a mos­tra, una dada: en aquest període hom va asse­nya­lar onze fal­tes al con­junt català i cap ni una al Canàries. El Mont­gat, entre­nat per Lluís Cen­te­lles i amb Joan Dal­mau com a juga­dor estre­lla, assis­teix impo­tent a l’actu­ació del col·legiat madri­leny, que, per aca­bar-ho d’ado­bar, al final del matx (46-25) s’abraça amb el pre­si­dent del Canàries, Pelayo López, i deixa una frase per a la història: “He robat el par­tit al Mont­gat.” Marquès, a més, s’ha d’estar una estona tan­cat als ves­ti­dors, ja que alguns exal­tats li volen fer una cara nova. Serà un jove Rai­mundo Saporta, en aquell moment direc­tiu del Liceo Francés, que amb alguns juga­dors d’aquest equip que havien assis­tit al par­tit pro­te­girà la inte­gri­tat de l’àrbi­tre.

Després de l’esper­pent, Sánchez Corona com­pleix la seva paraula i la FEB anul·la l’eli­mi­natòria i obliga a jugar-la a par­tit únic a Sara­gossa el pri­mer de juny per deter­mi­nar el fina­lista. A Mont­gat, però, la satis­facció en com­pro­var que Sánchez Corona ha com­plert la seva paraula dura poc i ensu­men que hi haurà pro­ble­mes quan dies més tard hom anun­cia que el matx deci­siu queda en sus­pens ja que el Canàries ha apel·lat con­tra la decisió de la fede­ració. Al juny, l’afer arriba al comitè direc­tiu de la Dele­gación Naci­o­nal de Depor­tes (DND), el màxim òrgan de l’esport esta­tal, que, pre­si­dit pel gene­ral José Mos­cardó, emet un vere­dicte clar: dona per vàlid el resul­tat i insta la FEB a estu­diar san­ci­ons per als àrbi­tres i per als dos clubs, tant en clau ins­ti­tu­ci­o­nal com per als direc­tius impli­cats, en espe­cial per als que “no van pro­duir cap recla­mació o pro­testa ofi­cial després del pri­mer par­tit i van guar­dar per al segon un espe­rit de represàlia”. Emi­lio Sánchez Corona dimi­teix en sen­tir-se desau­to­rit­zat, avi­nen­tesa que el règim apro­fita per mili­ta­rit­zar la cúpula de la FEB situ­ant-hi el coro­nel Jesús Que­re­jeta com a pre­si­dent i el coman­dant José Luis Gavarrón com a secre­tari gene­ral; l’objec­tiu és clar: res­ta­blir l’ordre. En conèixer la decisió de la DND, Joan Marquès també deci­deix ple­gar. Passa d’àrbi­tre a entre­na­dor i fitxa pel Círcol Catòlic de Bada­lona; poste­ri­or­ment, diri­girà també altres equips, entre els quals el Mont­gat, abans de ser nome­nat pre­si­dent del Col·legi Català d’Àrbi­tres, càrrec que ocu­parà durant vint anys. Dècades més tard, ja reti­rat, Marquès expli­carà que va ser el minis­tre de Gover­nació de l’època, el falan­gista canari Blas Pérez, qui va obli­gar la DND a donar la raó al Canàries. Pérez, per cert, tenia una història per­so­nal amb Cata­lu­nya, ja que l’any 1936, en escla­tar la guerra, es tro­bava a Bar­ce­lona, on va ser detin­gut i con­dem­nat a mort, però la pena no es va com­plir, va fugir i es va ama­gar durant mesos fins que va pas­sar a França. A casa nos­tra, la decisió de la dele­gació és una galleda d’aigua freda; el Mont­gat espera que el pre­si­dent de la Fede­ració Cata­lana de Bàsquet, Rafael Cas­tejón, faci alguna cosa o dimi­teixi com ha fet Sánchez Corona, però Cas­tejón, impas­si­ble, es limita a aca­tar el que arriba de Madrid.

Així doncs, la final de la copa del Gene­ralísimo de bàsquet del 1947 enfronta el Canàries i el Barça, un par­tit que es juga el 13 de juliol a Sara­gossa i que gua­nyarà l’equip blau­grana per 39 a 25. Per al Mont­gat, aquell 1947 és un punt i seguit; es man­tindrà en l’elit, tot i que ja no tor­narà a una final de copa. Per al Canàries, en canvi, el 1947 marca el millor moment de la seva curta tra­jectòria, ja que l’equip des­a­pa­rei­xerà el 1949 després de només sis anys d’existència.

Fran­cesc Fernández és inves­ti­ga­dor de la història del bàsquet i autor del lli­bre ‘Història del Barça de bàsquet (1926-1940)’

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)