“He crescut en una cultura on s’espera l’excel·lència”

El meu pri­mer esport va ser el fut­bol. Tinc dos ger­mans més (Chuks i Uc) i em porto 18 mesos amb tots dos. A casa sem­pre hem fet molts esports, eren molts entre­na­ments cada set­mana i al final la nos­tra mare ens va fer esco­llir una cosa, i tots tres ger­mans vam esco­llir el bàsquet. Des que era petit sem­pre hi he jugat.

Extre­ma­da­ment com­pe­ti­tiu. A la ciu­tat es res­pira molt bàsquet, a tot Califòrnia, de fet. Tots els meus amics juguen a bàsquet, molts de nosal­tres vam obte­nir beques Divi­sion One (D1) per jugar a la uni­ver­si­tat. Érem molt com­pe­ti­tius entre nosal­tres.

Sí, era petit encara, devia tenir entre cinc i vuit anys. Però recordo per­fec­ta­ment que tots els nens a la meva escola tenien una samar­reta de Mike Bibby o Chris Web­ber! A més, quan anava a l’ins­ti­tut vaig jugar alguns par­tits a mateix pavelló on juga­ven els Kings. Encara me’n recordo! El meu equip sem­pre serà Sacra­mento.

Quan vaig anar a l’ins­ti­tut de Oak Hill Aca­demy, a Virgínia; tenia 16 anys. Oak Hill és a la costa Est, a sis hores d’avió de Califòrnia. És un pro­grama molt bo de bàsquet, i crec que en dos anys només vam per­dre tres o qua­tre par­tits.

Sem­pre he sen­tit que m’hi podria dedi­car. Des que soc petit m’encanta jugar i sem­pre havia somiat ser juga­dor pro­fes­si­o­nal. Tenia clar el camí que havia de seguir, anar a bons pro­gra­mes de bàsquet i acon­se­guir una beca per jugar a la uni­ver­si­tat.

Sí, som molts! He cres­cut en una cul­tura on s’espera l’excel·lència, no pen­sem que siguem millors que ningú, però les nos­tres famílies ens han incul­cat que si vols alguna cosa has de tre­ba­llar per acon­se­guir-la. Els meus pares, per exem­ple, van créixer a Nigèria i ens han incul­cat molts valors. I és dur, perquè ells van créixer d’una manera total­ment dife­rent a com hem cres­cut jo i els meus ger­mans als Estats Units. Ara mateix, soci­al­ment, tinc la sen­sació que és guai ser nigerià, hi ha com un boom cul­tu­ral en aquest sen­tit, però quan nosal­tres érem petits la situ­ació era molt dife­rent. Està bé veure que la pers­pec­tiva ha can­viat.

Va ser sur­re­a­lista. També hi havia el meu germà petit i va ser un moment increïble de poder com­par­tir. Tenim una foto d’aquell dia que els meus pares guar­den a casa. Mai m’ha fal­tat res, els meus pares sem­pre m’ho han donat tot. Sem­pre he tre­ba­llat molt i les coses han anat sor­tint, però quan vaig a Nigèria soc molt cons­ci­ent que hi ha molta gent allà que també tre­ba­lla molt i no té la mateixa sort.

Crec que el pri­mer record que tinc és dels play-offs entre els Clip­pers i els Grizz­lies. Recordo que anava a l’ins­ti­tut (2013) i Zach Ran­dolph era un mal­de­cap per a tots. I de cop va aparèixer el número 33 i vaig pen­sar: no sé qui és, però no el poden defen­sar!

El meu agent em va par­lar de Girona quan era a Itàlia, i recordo que va dir que em volien fit­xar i que ell era el pre­si­dent. I vaig pen­sar: això és interes­sant! Després em va escriure un dia i em va dir que volia que formés part de l’equip. Jo conei­xia l’Eric Vila perquè la seva dona és de Sacra­mento i allà com­par­tim entre­na­dor. Ell em va par­lar molt bé de la ciu­tat i em vaig aca­bar de deci­dir.

Girona és un ambi­ent molt fami­liar. Podria haver anat a altres llocs, però valoro molt el lloc, els com­panys, estic a una hora de Bar­ce­lona i a trenta minuts del mar. Sé que vaig jugar bé l’any pas­sat i vaig deci­dir que el meu repte per­so­nal seria que­dar-me i ser encara millor aquesta tem­po­rada. Tinc un som­riure cada vegada que tre­pitjo Fon­ta­jau, i això no té preu.

Que un par­tit no ens defi­neix. Vam començar molt bé la tem­po­rada i després van ser tot alts i bai­xos. Vaig apren­dre a estar tran­quil. Tant si les coses van bé com si no. Sem­pre has de con­ti­nuar enda­vant i ser tu mateix.

Quan les coses van bé sem­pre és fàcil. Però quan no van tan bé no pots tru­car i dir que estàs malalt, sem­pre has d’aparèixer i ser pro­fes­si­o­nal. O quan estàs en una situ­ació en què no estàs jugant, has de con­ti­nuar com­por­tant-te com un pro­fes­si­o­nal i ren­dir al màxim. I no és fàcil quan tens gent a casa que et pre­gunta per què no jugues i no saben què passa a l’equip i les situ­a­ci­ons que hi ha.

Sí, és estrany! En Minda (Min­dau­gas Susinskas) és el més vell i només té un mes més que jo! L’any pas­sat teníem Khem Birch i Quino Colom. Ara noto que soc l’expe­ri­men­tat i a vega­des els com­panys em miren bus­cant res­pos­tes. M’agrada aquest rol de líder i crec que també hi puc apor­tar.

Em sento com un artista. És com si tingués un llenç blanc al davant i fos l’hora de pin­tar. És on puc ser cre­a­tiu.