“Continuem sent uns privilegiats”

És 10-1, perquè per a nosal­tres la Lliga Cata­lana era impor­tant; ens va saber greu per­dre-la, fa anys que no la gua­nyem. Sí que arri­bem a la fines­tra molt tran­quils perquè l’equip ha donat més del que ens esperàvem en aquests moments. Venim d’anys que ens ha cos­tat que els equips es cons­truïssin i en aquest, no sé si és per la qua­li­tat de les juga­do­res o perquè l’entre­na­dor hi ha pogut començar des de la pre­tem­po­rada, o una suma de tot ple­gat, el ren­di­ment cada vegada és major i molt satis­fac­tori.

Pri­mer, que hi hagi tan­tes juga­do­res noves és la història de l’Uni: no hem acon­se­guit fide­lit­zar. En el bàsquet femení, con­ti­nuar amb elles és una arma de doble tall: quan­tes vega­des has lamen­tat tenir con­trac­tes llargs amb segons qui­nes juga­do­res? Ja ens agra­da­ria, sobre­tot per l’afició, però estem còmodes havent de reno­var l’equip perquè si no podem rete­nir Regan Maga­rity, per exem­ple, que a l’estiu ho vam inten­tar tot per fer-ho, això vol dir que ha donat un gran ren­di­ment. I Roberto, com qual­se­vol entre­na­dor, però més amb ell, des del prin­cipi, és dife­ren­cial.

En aquell moment el club fa cos­tat a l’Alfred, que defen­sava els nos­tres interes­sos. No entraré a valo­rar què va fer un o l’altre o les seves decla­ra­ci­ons. La bona relació amb en Roberto, des del club, hi ha estat sem­pre: ens va venir a aju­dar el 2015 i ens va donar un títol, es va voler que­dar però no va poder renun­ciar a les ofer­tes que tenia d’Europa. I quan li vam tru­car ho va posar molt fàcil per venir, molt. Jo par­ti­cu­lar­ment sem­pre hi he tin­gut molt bona relació. Fins i tot en els moments més com­pli­cats i ten­sos, en l’eli­mi­natòria euro­pea, on sí que hi havia una certa simi­li­tud amb Mou­rinho i Guar­di­ola, però tot­hom defen­sava els seus interes­sos, més bé o més mala­ment.

Després del par­tit de més tensió a Fon­ta­jau, que hi va haver gent del públic enca­rant-s’hi, l’endemà en Roberto i jo ens vam citar a les 8 del matí abans que marxés a Sala­manca per anar a veure un amic comú que estava malalt.

No es van can­viar els ser­veis mèdics perquè no estiguéssim con­tents de com havien tre­ba­llat. El que vam voler, i elles no tenien aquesta dis­po­ni­bi­li­tat, és fer un pas més en la pro­fes­si­o­na­lit­zació, amb asses­so­ra­ment extern... Atri­buir-ho tot a la sort? Segu­ra­ment no era així, però hi pot haver molts fac­tors.

A Burke es volia reno­var-la i vam ser lents; les coses al club es fan de manera con­sen­su­ada i quan vam voler-ho fer ja tenia una supero­ferta de França a què no arribàvem. Ella es volia que­dar i assu­meixo que, mal­grat que ens generés certs dub­tes amb lla­cu­nes defen­si­ves, no hi vam arri­bar a temps, perquè en capa­ci­tat de lide­ratge sí que ens encai­xava. Sobre Cor­ne­lius, a l’staff no li va agra­dar la idea, però la va res­pec­tar. En Ber­nat i la resta eren gent de club i es posa­ven al nos­tre lloc i mal­grat que no poses­sin pals a les rodes sí que mos­tra­ven la seva opinió.

El moment econòmic que passàvem, amb una juga­dora que ente­nem que no estava ren­dint, era evi­dent que ens aju­dava a la seva sor­tida i no supo­sava un tras­bals espor­tiu.

Pri­mer, Kel­sey Mitc­hell és la millor juga­dora que ha pas­sat per aquí. La millor, entre­nant al 100%, pro­fes­si­o­nal i una autèntica estre­lla WNBA, una all star. Arriba, tard, i se la tracta com una més. I ens sorprèn, la Laia [Palau] que ha con­vis­cut amb mol­tes juga­do­res d’aquest tipus ho intenta, que no pot sor­tir de la ban­queta... Mira, la diferència entre Gard­ner i Mitc­hell és que Rebekah a Sara­gossa quan neces­si­tem un tri­ple fa un bàsquet de dos i el cele­bra, i Kel­sey a Gor­zow et fa un 3+1 en una jugada que no era falta sinó que busca el tir, el fa i et pro­voca la falta. És la diferència entre tenir una estre­lla i una molt bona juga­dora. Molt bona, eh? D’acord que no li entra­ven els tirs, però no en teníem cap dubte, i mires aquest estiu què ha fet... Els sis­te­mes no esta­ven fets per a ella, era una més i quan por­tes una juga­dora com aquesta, és com quan venia Chel­sea Gray: “Té l’equip, té.” No ho va enten­dre i va ser la seva tomba, això, i no perquè si no juga vas al car­rer, sinó pels resul­tats, les sen­sa­ci­ons i el joc, i la deso­ri­en­tació que hi havia a dins el ves­ti­dor.

Molt. És veri­tat i no és cap càrrega cap a ella, però que hagués aju­dat afer­rar-se a Mitc­hell... I, tor­nant a Sykes, la sor­tida de Cor­ne­lius no fa mal perquè ens cos­tava pas­sar mig camp. El que fa mal és la no arri­bada de Sykes, i en Ber­nat ho va donar tot: una per­sona de club de qui no en podem dir res dolent.

El club té dife­rents ànimes i jo et parlo des de la meva, no de la que han d’anar a bus­car suports: el con­text és dife­rent. Hi ha hagut la irrupció de clubs ACB en el bàsquet femení que ha fet la lliga pot­ser més atrac­tiva. Per a mi no és així. Jo ho veig amb natu­ra­li­tat i amb la con­vicció que el bàsquet, i l’esport femení dei­xant a banda el Barça femení per l’espec­ta­cle mediàtic que se’n fa per ser la marca que és, con­ti­nuem sent uns pri­vi­le­gi­ats. Mires al vol­tant i aquí seguim sent 2.000 per­so­nes, 1.500, les que siguin. Sem­pre m’ho miro des del deure i el con­ven­ci­ment que som el ban­de­rer de l’esport femení i que la nos­tra obli­gació, i sem­pre ho hem vol­gut veure així, a banda d’acon­se­guir les millors fites espor­ti­ves, és demos­trar que l’esport femení és espec­ta­cle. I amb això qüesti­ono la salut del bàsquet femení.

Pel paper de la fede­ració espa­nyola. Mires les audiències a la tele­visió o les assistències als pave­llons, que a part dels clubs ACB són les de fa una dècada i no vull dir números. Però vas a Araski, Lugo, IDK o Canàries..., i quant deuen tenir: 1.500 per­so­nes? No ha millo­rat i, a més, hem per­dut les juga­do­res NBA. Això va en detri­ment de l’espec­ta­cle. Abans par­la­ves de Burke, però tres anys enrere en la final de la copa que vam gua­nyar juga­ven Chel­sea Gray con­tra Jewell Loyd. Dues cam­pi­o­nes del món, all star, estre­lles de pri­mer nivell. Això és el que havies de poten­ciar. I hi hem renun­ciat a costa d’una lliga de 16, de les selec­ci­ons i de la família... El pro­ducte no millora, menys Girona, que con­serva el seu feu i els ACB. Poca cosa més, pura super­vivència.

Veient que amb les juga­do­res de la WNBA cada vegada és més com­pli­cat, has d’apos­tar per qui les pugui subs­ti­tuir. I fer-ho, aquesta vegada jun­ta­ment amb en Roberto, amb juga­do­res de per­fil més físic i sobre­tot capa­ces de gene­rar espec­ta­cle. És el deure que tenim, a banda dels resul­tats espor­tius, fer un pro­ducte atrac­tiu. I penso que no estem dece­bent, en aquest inici, amb Hris­tova, Lund­quist o Bibby.

I no només elles, que tenies Laia Palau, Frida Elde­brink... Però és que a Sala­manca hi havia Kaleah Coo­per, les Samu­el­son...

Els millors equips, noms i espec­ta­cle que ha pogut donar l’Uni, l’afi­ci­o­nat el deixa de gau­dir aquell any pri­mer pel Glòria i després per la pandèmia. I l’any següent, que tor­nem a jugar l’Euro­lliga amb l’Alfred i amb un molt bon equip, ho fem a porta tan­cada. Gua­nyem la copa a porta tan­cada. I sobre­tot el tras­bals és aquest: la sen­sació d’haver per­dut uns anys en què hauríem pogut fide­lit­zar més gent.

De clubs. La base amb el Girona i l’Uni Laia Palau fa que cre­iem, que apos­tem i vul­guem fer-ho, perquè juga­do­res arri­bin al pri­mer equip. No sé si l’Aina Car­gol arri­barà o no, el que sí sé és que està tre­ba­llant amb uns mit­jans que nosal­tres abans no teníem i que la seva constància, el seu talent i sobre­tot la feina dels tècnics, tant de la base com del pri­mer equip, em donen espe­ran­ces que ho facin tant la Berta com ella. I con­so­li­dar-se, no només ser-hi.

A la Marta, aquell estiu que pugem de Lliga Feme­nina 2, Girona no li podia ofe­rir que­dar-se: té una oferta de tres anys de Sala­manca per créixer allà i el temps demos­tra que va esco­llir la millor opció per fer-ho. I bé.

Hem vis­cut el cas de Laura Peña i el pri­mer és que ens va sor­pren­dre: estava patint per dins i l’únic que volem és res­pec­tar-ho. És dolorós i els donem el màxim suport, desit­jant-los que tin­guin una vida el més feliç pos­si­ble.

Hi hem tre­ba­llat dos o tres anys ple­gats i va ser una ale­nada d’aire fresc per al club, en un moment que com deies sortíem de la pandèmia, del Glòria, que tant va afec­tar econòmica­ment. La Laia es va reti­rar amb unes con­di­ci­ons amb què hau­ria pogut seguir jugant, es va que­dar aquí a fer de tot, de tot i més, ha aju­dat el club a créixer. I a més he de dir que totes les deci­si­ons espor­ti­ves que s’han pres han estat d’ella amb el meu suport, o con­sen­su­ant-ho tot. Són dos anys que per les lesi­ons o per altres cau­ses no han estat posi­tius, quant a resul­tats o sen­sa­ci­ons, i ho assu­meixo en el mateix grau en què ho hagi de fer ella. I que esti­gui al cos tècnic no és con­seqüència d’aquests dos anys: quan reno­vem Roberto, ell la demana per al pri­mer equip i vam con­si­de­rar que sí, que havia d’estar amb ell, i és quan jo torno a sor­tir a encapçalar l’àrea espor­tiva. Fins i tot en l’equip d’aquest any la Laia ha tin­gut la mateixa par­ti­ci­pació que jo: ho hem fet com sem­pre els últims tres anys, con­jun­ta­ment.

T’ho torno a dir que pot­ser ara hem entès més la situ­ació i ens hem dei­xat de pres­si­o­nar tant, però vist com estava i després d’unes tem­po­ra­des que no van ser tan fructíferes com ens esperàvem, volíem amb la com­petència que teníem a la ciu­tat engres­car l’afi­ci­o­nat. I això és un error, la com­pe­tició ens posarà on ens toqui. I no estic d’acord que el València mengi a part. Les tem­po­ra­des són molt llar­gues i pot pas­sar de tot. Que tenen més capa­ci­tat econòmica de refer-se dels entre­bancs? Segur, però s’ha demos­trat que les tem­po­ra­des són molt llar­gues, poden pas­sar mol­tes coses i algu­nes d’ini­ma­gi­na­bles, com el Glòria mateix o el que estan patint ara allà. Mil coses que afec­ten els pro­jec­tes espor­tius: qui ens havia de dir fa dos anys, quan l’equip d’en Ber­nat anava com un avió, ens vin­drien totes les lesi­ons? I ell va tre­ba­llar per aixe­car l’equip i no vam poder perquè ho feies i tor­na­ves a caure amb una altra fins que el pro­jecte va sucum­bir en aquells quarts de final. Les dinàmiques, com a la vida... No pots saber-ho mai i, sí, que està per sobre és evi­dent.