Que aixe­qui el dit qui con­fi­ava que la Penya tren­ca­ria la tira­llonga de 14 der­ro­tes segui­des con­tra el Madrid a Bada­lona. Pocs. Però els verd-i-negres es van créixer a les adver­si­tats, can­vi­ant abso­lu­ta­ment el xip de Tur­quia i tute­jant els blancs. Els de Miret se situen en zona de copa, a 8 jor­na­des per aca­bar la pri­mera volta, però sobre­tot asso­lei­xen una injecció de con­fiança total. Tot això el dia que Feliz va rebre una ovació d’un minut amb l’Olímpic dem­peus (10.675 afi­ci­o­nats) per a qui ha estat l’ídol els últims anys. Els de Miret van tro­bar la soli­desa necessària igua­lant en físic el Madrid amb tall a la cella de Vives, el nas sag­nant de Kraag i Hanga lesi­o­nant-se al tur­mell. Però va ser­vir per mar­car ter­ri­tori i, sobre­tot, no des­fer-se com un equip amb sen­ti­ment d’infe­ri­o­ri­tat com anys ante­ri­ors, en què en el pri­mer quart ja es per­dia de 20. Cam­pazzo i Tava­res van com­pli­car les coses amb un 0-10 (33-42), però la Penya va arri­bar viva al des­cans (40-45). En el ter­cer quart, els blancs van fer una esti­rada amb un Madrid a qui van avi­sar i rea­vi­sar però sense xiu­lar-li tècni­ques (44-53). La Penya es va créixer amb un Olímpic de gala que va empènyer l’equip. Dekker va donar equi­li­bri a l’equip, Dot­son va assu­mir i hi va haver la millor versió de Robert­son. Amb ells, com sem­pre Tomic i Pus­tovyii i dos tirs lliu­res claus de Vives a 15,2 segons per al final amb 77-73, quan el Madrid s’havia posat a un punt després d’un 0-7 (del 73-65 al 73-72).