A la meva família no teníem gaire, però ens teníem entre nosaltres. El bàsquet a Nova York és molt important, la gent comença a jugar de ben petita, als cinc o sis anys, jo vaig començar tard, als 16. Nova York és una gran ciutat, a cada parc de Queens o del Bronx veus gent jugant a les pistes del carrer i gent que omple els parcs per anar a veure com la gent juga i competeix.

Quan creixes a Nova York penses que la ciutat és l’univers, molta gent no surt mai d’allà perquè ho és tot. Per mi anar a Texas va ser un gran canvi, tothom es va sorprendre, però em van fer una oferta a Baylor, era una bona universitat, i va ser la millor decisió de la meva vida. Va ser un abans i un després perquè ja no vaig tornar a mirar endarrere.

Quan estava a l’institut pensava que el meu germà gran i un company de l’equip de l’institut eren els dos millors jugadors del món. Després, quan vaig anar a la universitat, vaig començar a fixar-me en els jugadors de l’NBA, com Patrick Ewing i els Celtics d’aquella època, intentava observar-los i aplicar les coses que feien al meu joc. Tampoc no tenia un equip preferit, però era molt dels Pistons de Dennis Rodman i Isiah Thomas perquè jugaven dur. M’encanten els equips que saben lluitar. Allò sí que era magnífic de veure. Avui en dia és un xou, però abans era bàsquet de veritat.

Vaig marxar després de la universitat i mai més vaig mirar endarrere després de ser descartat per Atlanta. Els Hawks tenien massa jugadors en la meva posició. No va ser mai el meu somni jugar a l’NBA tampoc, jo volia ser professional i ajudar econòmicament els meus pares, no em va importar mai res més.

No em volia retirar. Crec que podria haver jugat fins als 50. Vaig frenar perquè tenia el restaurant a Alacant, jugava i cuinava. Era massa. I em va trucar el meu entrenador del CSKA (Dimitris Itoudis) i em va oferir aprendre d’un club d’Eurolliga, i era una gran oportunitat. M’encanta competir. És dur deixar de jugar perquè m’encanta guanyar. Però el CSKA era un gran equip, era una bona oportunitat per continuar guanyant i continuar formant part de les dinàmiques de l’elit. De fet, seguia fent alguns entrenaments, dos contra dos…

Sí, tota la vida així bàsicament. A Rússia els primers mesos van ser complicats perquè ningú parla anglès, fa fred i tot és en rus. Però soc el tipus de persona que s’adapta a qualsevol situació. I m’hi vaig adaptar. Fa fred? Sí. Però et mous en cotxe a tot arreu.

Doncs a l’abril es va acabar la temporada a Xina i vaig parlar amb (Fotis) Katsikaris, amb qui vaig coincidir a Rússia. Em va oferir venir a ajudar l’equip per entrenar els pivots joves i vaig dir que sí, volia tornar i he jugat aquí molts anys, és un lloc que aprecio.

Genial. Sempre és agradable tornar a llocs familiars. Hi ha gent que em venia a veure quan jo era jugador que encara continua venint a veure bàsquet. I en Marc (Gasol) ha fet una gran feina després de tornar de l’NBA. Crec que ha fet molt, realment, en pocs anys.

És dur. Com a jugador pots canviar les coses, tens el control. Des de la banda només reses que facin a la pista el que has entrenat amb ells durant la setmana. Però, en definitiva, depèn d’ells. És complicat perquè només pots seure i mirar.

Pot ser per mil raons diferents. Moltes vegades els jugadors es desconcentren en algunes parts del partit i fan errors que no haurien de passar i això fa que es desconnectin i… Però encara queden partits.

Crec que en els equips necessites veterans per ajudar i ser altaveus. A vegades no n’hi ha prou amb els crits de l’entrenador i fa falta algú amb caràcter que parli amb els jugadors. Al final, això és una feina i cal que algú la faci i doni la cara cada vespre.

El bàsquet ha canviat molt en trenta anys. Avui en dia cada dos per tres ens aturem, pel rellotge, per l’arbitratge, per revisar jugades, les antiesportives al contraatac… S’atura el ritme i després hi has de tornar. Sembla que ja no puguis ni fer una falta i jugar dur. Crec que ha empitjorat el joc perquè tot plegat ha canviat els jugadors i la manera de jugar. A mi m’agrada la gent que juga dur, i això avui en dia és difícil de practicar.

Va arribar sense pràcticament haver jugat per les seves lesions. Hi havia moltes expectatives al seu voltant perquè arribava del Barça, i tothom espera més d’ell. Però no ha tingut l’oportunitat de demostrar el jugador que pot ser per les lesions que ha tingut. Mai no és tard, però ha de voler. Tothom espera molt d’ell i sí, té les condicions, però això no funciona com amb una vareta màgica, requereix temps créixer com a jugador.

Ha guanyat confiança. Quan tens confiança el teu joc canvia completament. Té més espais per jugar-se-la i crec que s’ha notat que se sent còmode. Està jugant millor i espero que continuï així perquè el necessitem, a ell i tothom de l’equip.

Cal tenir la mentalitat per saber què cal fer per guanyar aquests partits per garantir la permanència. Espero que, quan el partit comenci, els jugadors estiguin preparats. Cada partit serà una final, sigui qui sigui el rival. Ja no hi ha marge ni d’errors ni d’excuses. Sí, són joves, però crec que en alguns moments han demostrat que tenen la capacitat de fer-ho. Cal que estiguin concentrats 40 minuts, els cal esforç i concentració.

Dos mesos a l’estiu quan tenia quinze anys. Crec que si trobo alguna altra cosa que m’agradi encara més que el bàsquet potser seria capaç de deixar-lo anar, però és dur perquè encara m’agrada.

Sí, no vaig guanyar mai la copa del Rei. És l’únic que em falta. Però he jugat 27 anys, he vist tantes coses…. No em penedeixo de res. L’única cosa que m’he perdut és veure créixer els meus fills, sobretot els d’Estats Units. Cada estiu que els veia havien canviat molt… Veure’ls cada nou mesos era dur, perquè en un moment no te n’adones i ja són adults que fan la seva vida.

Ha estat una llarga carrera i amb molts moments de solitud, però estava centrat sempre en allò que volia fer: jugar a bàsquet. I això em permetia oblidar-me d’altres coses. Sempre amb el mateix objectiu: intentar ser el millor. Tenia un entrenador que sempre em deia que havies d’entrenar-te i jugar per voler ser el millor, sempre respectant el rival, però sempre volent-lo guanyar. I cada vegada que he jugat puc dir que ho he donat tot, tenia respecte per mi i pel joc. I crec que avui en dia hi ha molta gent que juga sense tenir aquest respecte pel joc, crec que només juguen per diners, perquè tenen bones condicions o perquè algú els ha posat allà. Però no perquè respectin el bàsquet. I és així. Moltes vegades ho veus pel llenguatge corporal, és un dia més a l’oficina per a molts… Jo no he estat mai així.

En (Facundo) Campazzo del Madrid! Aquest sí que és un cabró quan juga! És un tipus dur, com els de la meva època (riu).

Vaig gaudir cada minut des que vaig començar a jugar als 16 anys. Era un adolescent que estava fent coses no gaire bones i jugar em va salvar. Segurament si no hagués jugat a bàsquet estaria a presó. Quan vaig començar amb el bàsquet vaig deixar de fer coses dolentes, el bàsquet em va permetre concentrar-me i tenir un entorn més saludable. A Nova York molts jugadors es perden pel camí pel cercle de persones que els envolta… El bàsquet ha estat molt bo amb mi. I quan vaig començar a ser professional a Europa, només volia demostrar a tothom que podia fer-ho, any rere any era un any nou per a mi. Fins i tot quan tenia bones temporades, quan començava una temporada nova m’oblidava del passat i intentava ser el millor que podia ser.