“Si no hagués trobat el bàsquet hauria acabat a presó”

A la meva família no teníem gaire, però ens teníem entre nosal­tres. El bàsquet a Nova York és molt impor­tant, la gent comença a jugar de ben petita, als cinc o sis anys, jo vaig començar tard, als 16. Nova York és una gran ciu­tat, a cada parc de Que­ens o del Bronx veus gent jugant a les pis­tes del car­rer i gent que omple els parcs per anar a veure com la gent juga i com­pe­teix.

Quan crei­xes a Nova York pen­ses que la ciu­tat és l’uni­vers, molta gent no surt mai d’allà perquè ho és tot. Per mi anar a Texas va ser un gran canvi, tot­hom es va sor­pren­dre, però em van fer una oferta a Bay­lor, era una bona uni­ver­si­tat, i va ser la millor decisió de la meva vida. Va ser un abans i un després perquè ja no vaig tor­nar a mirar endar­rere.

Quan estava a l’ins­ti­tut pen­sava que el meu germà gran i un com­pany de l’equip de l’ins­ti­tut eren els dos millors juga­dors del món. Després, quan vaig anar a la uni­ver­si­tat, vaig començar a fixar-me en els juga­dors de l’NBA, com Patrick Ewing i els Cel­tics d’aque­lla època, inten­tava obser­var-los i apli­car les coses que feien al meu joc. Tam­poc no tenia un equip pre­fe­rit, però era molt dels Pis­tons de Den­nis Rod­man i Isiah Tho­mas perquè juga­ven dur. M’encan­ten els equips que saben llui­tar. Allò sí que era magnífic de veure. Avui en dia és un xou, però abans era bàsquet de veri­tat.

Vaig mar­xar després de la uni­ver­si­tat i mai més vaig mirar endar­rere després de ser des­car­tat per Atlanta. Els Hawks tenien massa juga­dors en la meva posició. No va ser mai el meu somni jugar a l’NBA tam­poc, jo volia ser pro­fes­si­o­nal i aju­dar econòmica­ment els meus pares, no em va impor­tar mai res més.

No em volia reti­rar. Crec que podria haver jugat fins als 50. Vaig fre­nar perquè tenia el res­tau­rant a Ala­cant, jugava i cui­nava. Era massa. I em va tru­car el meu entre­na­dor del CSKA (Dimi­tris Itou­dis) i em va ofe­rir apren­dre d’un club d’Euro­lliga, i era una gran opor­tu­ni­tat. M’encanta com­pe­tir. És dur dei­xar de jugar perquè m’encanta gua­nyar. Però el CSKA era un gran equip, era una bona opor­tu­ni­tat per con­ti­nuar gua­nyant i con­ti­nuar for­mant part de les dinàmiques de l’elit. De fet, seguia fent alguns entre­na­ments, dos con­tra dos…

Sí, tota la vida així bàsica­ment. A Rússia els pri­mers mesos van ser com­pli­cats perquè ningú parla anglès, fa fred i tot és en rus. Però soc el tipus de per­sona que s’adapta a qual­se­vol situ­ació. I m’hi vaig adap­tar. Fa fred? Sí. Però et mous en cotxe a tot arreu.

Doncs a l’abril es va aca­bar la tem­po­rada a Xina i vaig par­lar amb (Fotis) Kat­sika­ris, amb qui vaig coin­ci­dir a Rússia. Em va ofe­rir venir a aju­dar l’equip per entre­nar els pivots joves i vaig dir que sí, volia tor­nar i he jugat aquí molts anys, és un lloc que apre­cio.

Genial. Sem­pre és agra­da­ble tor­nar a llocs fami­li­ars. Hi ha gent que em venia a veure quan jo era juga­dor que encara con­ti­nua venint a veure bàsquet. I en Marc (Gasol) ha fet una gran feina després de tor­nar de l’NBA. Crec que ha fet molt, real­ment, en pocs anys.

És dur. Com a juga­dor pots can­viar les coses, tens el con­trol. Des de la banda només reses que facin a la pista el que has entre­nat amb ells durant la set­mana. Però, en defi­ni­tiva, depèn d’ells. És com­pli­cat perquè només pots seure i mirar.

Pot ser per mil raons dife­rents. Mol­tes vega­des els juga­dors es des­con­cen­tren en algu­nes parts del par­tit i fan errors que no hau­rien de pas­sar i això fa que es des­con­nec­tin i… Però encara que­den par­tits.

Crec que en els equips neces­si­tes vete­rans per aju­dar i ser alta­veus. A vega­des no n’hi ha prou amb els crits de l’entre­na­dor i fa falta algú amb caràcter que parli amb els juga­dors. Al final, això és una feina i cal que algú la faci i doni la cara cada ves­pre.

El bàsquet ha can­viat molt en trenta anys. Avui en dia cada dos per tres ens atu­rem, pel rellotge, per l’arbi­tratge, per revi­sar juga­des, les anti­es­por­ti­ves al con­tra­a­tac… S’atura el ritme i després hi has de tor­nar. Sem­bla que ja no puguis ni fer una falta i jugar dur. Crec que ha empit­jo­rat el joc perquè tot ple­gat ha can­viat els juga­dors i la manera de jugar. A mi m’agrada la gent que juga dur, i això avui en dia és difícil de prac­ti­car.

Va arri­bar sense pràcti­ca­ment haver jugat per les seves lesi­ons. Hi havia mol­tes expec­ta­ti­ves al seu vol­tant perquè arri­bava del Barça, i tot­hom espera més d’ell. Però no ha tin­gut l’opor­tu­ni­tat de demos­trar el juga­dor que pot ser per les lesi­ons que ha tin­gut. Mai no és tard, però ha de voler. Tot­hom espera molt d’ell i sí, té les con­di­ci­ons, però això no fun­ci­ona com amb una vareta màgica, reque­reix temps créixer com a juga­dor.

Ha gua­nyat con­fiança. Quan tens con­fiança el teu joc can­via com­ple­ta­ment. Té més espais per jugar-se-la i crec que s’ha notat que se sent còmode. Està jugant millor i espero que con­tinuï així perquè el neces­si­tem, a ell i tot­hom de l’equip.

Cal tenir la men­ta­li­tat per saber què cal fer per gua­nyar aquests par­tits per garan­tir la per­manència. Espero que, quan el par­tit comenci, els juga­dors esti­guin pre­pa­rats. Cada par­tit serà una final, sigui qui sigui el rival. Ja no hi ha marge ni d’errors ni d’excu­ses. Sí, són joves, però crec que en alguns moments han demos­trat que tenen la capa­ci­tat de fer-ho. Cal que esti­guin con­cen­trats 40 minuts, els cal esforç i con­cen­tració.

Dos mesos a l’estiu quan tenia quinze anys. Crec que si trobo alguna altra cosa que m’agradi encara més que el bàsquet pot­ser seria capaç de dei­xar-lo anar, però és dur perquè encara m’agrada.

Sí, no vaig gua­nyar mai la copa del Rei. És l’únic que em falta. Però he jugat 27 anys, he vist tan­tes coses…. No em pene­deixo de res. L’única cosa que m’he per­dut és veure créixer els meus fills, sobre­tot els d’Estats Units. Cada estiu que els veia havien can­viat molt… Veure’ls cada nou mesos era dur, perquè en un moment no te n’ado­nes i ja són adults que fan la seva vida.

Ha estat una llarga car­rera i amb molts moments de soli­tud, però estava cen­trat sem­pre en allò que volia fer: jugar a bàsquet. I això em per­me­tia obli­dar-me d’altres coses. Sem­pre amb el mateix objec­tiu: inten­tar ser el millor. Tenia un entre­na­dor que sem­pre em deia que havies d’entre­nar-te i jugar per voler ser el millor, sem­pre res­pec­tant el rival, però sem­pre volent-lo gua­nyar. I cada vegada que he jugat puc dir que ho he donat tot, tenia res­pecte per mi i pel joc. I crec que avui en dia hi ha molta gent que juga sense tenir aquest res­pecte pel joc, crec que només juguen per diners, perquè tenen bones con­di­ci­ons o perquè algú els ha posat allà. Però no perquè res­pec­tin el bàsquet. I és així. Mol­tes vega­des ho veus pel llen­guatge cor­po­ral, és un dia més a l’ofi­cina per a molts… Jo no he estat mai així.

En (Facundo) Cam­pazzo del Madrid! Aquest sí que és un cabró quan juga! És un tipus dur, com els de la meva època (riu).

Vaig gau­dir cada minut des que vaig començar a jugar als 16 anys. Era un ado­les­cent que estava fent coses no gaire bones i jugar em va sal­var. Segu­ra­ment si no hagués jugat a bàsquet esta­ria a presó. Quan vaig començar amb el bàsquet vaig dei­xar de fer coses dolen­tes, el bàsquet em va per­me­tre con­cen­trar-me i tenir un entorn més salu­da­ble. A Nova York molts juga­dors es per­den pel camí pel cer­cle de per­so­nes que els envolta… El bàsquet ha estat molt bo amb mi. I quan vaig començar a ser pro­fes­si­o­nal a Europa, només volia demos­trar a tot­hom que podia fer-ho, any rere any era un any nou per a mi. Fins i tot quan tenia bones tem­po­ra­des, quan començava una tem­po­rada nova m’obli­dava del pas­sat i inten­tava ser el millor que podia ser.