El públic de l’auditori era divers, com diverses són les motivacions que duen una cinquantena de persones a presentar-se un dilluns plujós de març en una trobada amb la jugadora de l’Uni Girona Ainhoa López i l’exjugadora i membre del cos tècnic Laia Palau. Una activitat impulsada per l’entitat bancària que patrocina el primer equip de Lliga Femenina, CaixaBank, que generava un espai de trobada entre usuàries de l’Oncolliga Girona, el grup Iris de Figueres, aficionades, i clientes i treballadores de l’entitat. I com moltes vegades passa també a la vida, hi va haver un gir de guió i una conversa emmarcada en l’anual reivindicació de la igualtat en l’esport –que surt a passejar cada vegada que s’apropa el 8 de març amb grans reivindicacions que sovint es dissipen quan es gira la fulla de l’agenda– ahir també va canviar de rumb.

Al cap de trenta minuts de diàleg envers l’evolució de la indústria del bàsquet, la reiterada reclamació de més inversió per garantir el creixement de l’esport perquè les dones també es puguin professionalitzar i la posada de l’accent en els privilegis i la concatenació de circumstàncies que permeten a una de les 138.267 persones que tenen una llicència femenina (dades de la Federació Espanyola de Bàsquet, 2024) entrar en l’exclusiu cercle de convertir-se en una de les 150 jugadores de la màxima categoria del bàsquet femení, hi va haver una pregunta. Una d’aquelles preguntes que generen petits espais de silenci. “Què t’ha ensenyat, el càncer?”, la verbalitzava una assistent, que alhora compartia amb el públic el seu diagnòstic de metàstasi i volia conèixer el parer d’Ainhoa López, que va superar un limfoma de Hodgkin. I López responia: “N’he après moltes coses. Crec que el que més m’ha ensenyat és a valorar el present. No ens parem a pensar ni agrair el que tenim, és inevitable tenir expectatives i plans de futur, però això no et pot fer oblidar el que vius ara. És molt difícil, vaig tenir el càncer amb 24 anys i aquest estiu també va ser complicat, i és clar que penses en la mort... I aprens a valorar el moment present i a ser relatiu amb allò que et passa.”

I el públic, sobirà, va continuar amb la pregunta d’una jove que compartia un neguit: “Jo jugo a bàsquet i enguany m’he canviat d’equip, acabo d’arribar a Girona, feia molts anys que estava a l’equip del poble... I bé, crec que ho vull deixar. Us ha passat?” I ara qui responia era Laia Palau, alçant la mà i fent el gest d’ajuntar les puntes dels dits: “Així de vegades! Tia, no ho deixis. Tia, és que el bàsquet és molt guai. Et dona l’oportunitat de tenir col·legues i anar a fer cerveses, això es fa en equip. Et sents sostinguda i això és molt guai. Per tant, ves, juga i crea vincles.”

La vida li va robar el protagonisme al bàsquet en una jornada que va posar punt final deixant clar que siguis estudiant, esportista d’elit o jubilada, ningú pot escapar dels partits en què cal jugar amb rivals que plantegen reptes que cal afrontar. I potser precisament per això és més rellevant que mai la frase del poeta Joan Margarit: “La vida té el sentit que tu hi vulguis donar.”