Se li dona més visibilitat a mesura que passen els anys. I no deixem de ser una mica un aparador en dates com aquesta, per donar-hi suport. Evidentment van de bracet amb el que fem i és un dia més especial: li donem el valor i la importància que té.

És per la situació a casa: el meu pare jugava a bàsquet; el meu germà, a futbol, i jo també hi jugava fins que el bàsquet em va enganxar i m’hi divertia molt més. Des que arribo al Celta, en les categories inferiors, ja tenien l’equip a la Lliga Femenina i amb una figura molt visible: l’Alba Torrens. Un talent com el seu, veure’l de prop i sent tan jove, i després que anés creixent fins a arribar a ser una de les més grans d’Europa. També Amaya Valdemoro i la mateixa Laia Palau, que ara la tinc aquí, a Girona. Totes tres són una referència en el bàsquet espanyol i europeu per la seva manera de jugar, pel sacrifici, i no només per la qualitat que tenien, sinó pels valors que han anat demostrant al llarg de la seva carrera.

Tenia molta tirada i ho sé pel meu pare, que n’era seguidor quan era un dels millors de la lliga i quan era campió crec que jo ni existia... Vaig mamar d’aquella tradició que hi havia a casa i després sí que quan jo ja en formava part, per desgràcia, quan vaig debutar-hi en la Lliga Femenina el bàsquet a la ciutat ja era una altra cosa. Es jugava al mateix pavelló i no és que estigués gairebé buit, sinó que comparat amb el que havia vist en fotos, sí que havia canviat molt, la pel·lícula. Ara veus que ha evolucionat i que tornem a omplir pavellons amb esport femení.

És una llàstima perquè quan jo hi era tenia l’esperança i la confiança que guanyaríem aquest lloc en la Lliga Femenina. I després que un club com el Barça hi estigués al darrere, donant suport a l’esport femení, tant de bo és fes alguna cosa semblant al que s’ha vist amb el futbol femení del Barça. I si no és així, el que hem vist en altres equips de la lliga com el València Basket o el Casademont Saragossa. La meva il·lusió era posar-hi el meu gra de sorra en tornar-los a la categoria i que es tornés a fer una cosa maca, envejable en el bon sentit, i que tornés a ser un referent. No ha pogut ser i hi vaig fer el que vaig poder; hi ha moltes altres coses al darrere.

És una alegria que es parli de dones, d’esport femení sigui el que sigui. Posar-hi el focus en nosaltres, veure que també podem ser referents i fer una cosa que enganxi i faci gaudir la gent. És un exemple i el camí a seguir, i tant de bo puguem fer-ho més esports i més jugadores, amb aquest seguiment d’ara.

Em fa especial il·lusió perquè, com dius, més enllà de la qualitat o les estadístiques i els títols, que en aquest cas a Girona encara no n’hi ha hagut, notar que reps aquesta estima especial de l’afició per la teva entrega i pel que dones tant pel bàsquet com pel club, és molt agradable i ho valoro molt. Em fa sentir molt feliç i agraïda perquè la noto. Jugar a Fontajau sempre és especial, i li tenia enveja com a rival. Ara que hi soc, que et donin aquest suport és molt especial i tampoc és fàcil de trobar, amb aquesta sintonia tan bona, almenys en el bàsquet.

De tot se n’aprèn, i més que errors, és anar veient què no ha funcionat i d’un any a l’altre intentar evolucionar. L’any passat, que és del que puc parlar, hi va haver mala sort. Ho és, però mires què pots fer per millorar i entre tots que vagi tot millor. Han canviat coses pel que fa a staff i serveis mèdics. A vegades la sort hi influeix, en estar totes més sanes. I altres cops es fa un pas més en segons quines coses, que no vol dir que siguin millors o pitjors, però que sí que a vegades es necessiten canvis.

També hi ha la confecció de l’equip amb el tipus de jugadores, a tots els nivells tant a la pista com a fora. Som un equip molt equilibrat i tenim molt bona sintonia a fora: tranquil, fàcil de portar, competitiu i treballador. I això es tradueix a la pista i s’ha vist en molts partits que semblava que estaven perduts.

No ho és, i teníem la responsabilitat d’un any a l’altre, sent les tres que ens quedàvem i les tres nacionals, saber què passa a dins i com volem que siguin les coses. I donar-li sentit i unió a això que sabíem i cap a on volíem anar amb totes les que arribaven. Sí que, com dius, estem orgulloses d’haver-ho aconseguit i dur-les de bracet cap a on volíem anar, i l’important ha d’arribar encara, però de moment estem fent un joc maco i agradable de veure. Tinc la sensació que la gent de Girona s’ha tornat a enganxar a l’Uni.

Si m’ho demanes a mi personalment i pel sentiment de club que tinc, del que més ganes tinc és de tornar el club a l’Eurolliga. Sense cap dubte, que l’any que ve l’Uni Girona estigui en la màxima competició europea. Però en el dia a dia i a l’hora de recordar la temporada a les jugadores, ens agraden els títols i aixecar la copa i tenir una cosa més tangible. És veritat que poden ser més complicats, perquè la copa no deixen de ser tres partits seguits, però hem demostrat fins ara que en el partit a partit i setmana a setmana hem respost bé. I ara s’ha de veure si ho fem en situacions com la de la copa tan seguida o els play-off, també seguits i més a cara o creu tot.