Lliga femenina

Marta Canella

JUGADORA SPAR GIRONA

“És un dia més especial”

“És una alegria que es parli de dones, d’esport femení sigui el que sigui”

“Notar que reps aquesta estima per la teva entrega i pel que dones tant pel bàsquet com pel club, és molt agradable i ho valoro molt”

Jugar a Fontajau sempre és especial, i li tenia enveja com a rival. No és fàcil de trobar, amb aquesta sintonia tan bona
Estem fent un joc maco i agradable de veure. Tinc la sensació que la gent de Girona s’ha tornat a enganxar a l’Uni
Del que més ganes tinc és de tornar el club a l’Eurolliga però a les jugadores ens agraden els títols i aixecar la copa

La quarta edició del ter­cer par­tit de Totes, la ini­ci­a­tiva de l’Uni per al Dia Inter­na­ci­o­nal de les Dones, enfronta demà a Fon­ta­jau (18 h) l’Spar Girona i el Cadí la Seu, un duel amb el con­junt gironí en pro­gressió i foca­lit­zat en la copa d’aquí a quinze dies i en la clas­si­fi­cació per a la pro­pera Euro­lliga. Marta Cane­lla (1,83 m, 1995) n’és una peça clau, capaç de fer de tot i a un nivell alt.

Data asse­nya­lada. Com la viuen al ves­ti­dor d’un equip refe­rent?
Se li dona més visi­bi­li­tat a mesura que pas­sen els anys. I no dei­xem de ser una mica un apa­ra­dor en dates com aquesta, per donar-hi suport. Evi­dent­ment van de bra­cet amb el que fem i és un dia més espe­cial: li donem el valor i la importància que té.
Es parla de refe­rents en l’esport femení. Quins recorda tenir, vostè, que debuta a la lliga feme­nina amb 16 anys? Què fa que es deci­deixi pel bàsquet?
És per la situ­ació a casa: el meu pare jugava a bàsquet; el meu germà, a fut­bol, i jo també hi jugava fins que el bàsquet em va engan­xar i m’hi diver­tia molt més. Des que arribo al Celta, en les cate­go­ries infe­ri­ors, ja tenien l’equip a la Lliga Feme­nina i amb una figura molt visi­ble: l’Alba Tor­rens. Un talent com el seu, veure’l de prop i sent tan jove, i després que anés crei­xent fins a arri­bar a ser una de les més grans d’Europa. També Amaya Val­de­moro i la mateixa Laia Palau, que ara la tinc aquí, a Girona. Totes tres són una referència en el bàsquet espa­nyol i euro­peu per la seva manera de jugar, pel sacri­fici, i no només per la qua­li­tat que tenien, sinó pels valors que han anat demos­trant al llarg de la seva car­rera.
Com es vivia el bàsquet allà?
Tenia molta tirada i ho sé pel meu pare, que n’era segui­dor quan era un dels millors de la lliga i quan era campió crec que jo ni exis­tia... Vaig mamar d’aque­lla tra­dició que hi havia a casa i després sí que quan jo ja en for­mava part, per desgràcia, quan vaig debu­tar-hi en la Lliga Feme­nina el bàsquet a la ciu­tat ja era una altra cosa. Es jugava al mateix pavelló i no és que estigués gai­rebé buit, sinó que com­pa­rat amb el que havia vist en fotos, sí que havia can­viat molt, la pel·lícula. Ara veus que ha evo­lu­ci­o­nat i que tor­nem a omplir pave­llons amb esport femení.
Fa poc sabíem que l’equip del qual arriba, el Barça CBS, no segueix com a tal després de renun­ciar a la cate­go­ria fa un any.
És una llàstima perquè quan jo hi era tenia l’espe­rança i la con­fiança que gua­nyaríem aquest lloc en la Lliga Feme­nina. I després que un club com el Barça hi estigués al dar­rere, donant suport a l’esport femení, tant de bo és fes alguna cosa sem­blant al que s’ha vist amb el fut­bol femení del Barça. I si no és així, el que hem vist en altres equips de la lliga com el València Basket o el Casa­de­mont Sara­gossa. La meva il·lusió era posar-hi el meu gra de sorra en tor­nar-los a la cate­go­ria i que es tornés a fer una cosa maca, enve­ja­ble en el bon sen­tit, i que tornés a ser un refe­rent. No ha pogut ser i hi vaig fer el que vaig poder; hi ha mol­tes altres coses al dar­rere.
I del fut­bol femení, se’n sen­ten menys­tin­gu­des? Amb el bàsquet por­ten molt més temps.
És una ale­gria que es parli de dones, d’esport femení sigui el que sigui. Posar-hi el focus en nosal­tres, veure que també podem ser refe­rents i fer una cosa que enganxi i faci gau­dir la gent. És un exem­ple i el camí a seguir, i tant de bo puguem fer-ho més esports i més juga­do­res, amb aquest segui­ment d’ara.
Parlàvem de refe­rents, vostè ho és per la seva entrega més enllà de la qua­li­tat. Ho per­cep?
Em fa espe­cial il·lusió perquè, com dius, més enllà de la qua­li­tat o les estadísti­ques i els títols, que en aquest cas a Girona encara no n’hi ha hagut, notar que reps aquesta estima espe­cial de l’afició per la teva entrega i pel que dones tant pel bàsquet com pel club, és molt agra­da­ble i ho valoro molt. Em fa sen­tir molt feliç i agraïda perquè la noto. Jugar a Fon­ta­jau sem­pre és espe­cial, i li tenia enveja com a rival. Ara que hi soc, que et donin aquest suport és molt espe­cial i tam­poc és fàcil de tro­bar, amb aquesta sin­to­nia tan bona, almenys en el bàsquet.
Quan hi juga de visi­tant eli­mi­nen l’Uni en els quarts. Què ha can­viat, de tan­tes lesi­ons a un equip la majo­ria de les juga­do­res no s’han per­dut cap par­tit?
De tot se n’aprèn, i més que errors, és anar veient què no ha fun­ci­o­nat i d’un any a l’altre inten­tar evo­lu­ci­o­nar. L’any pas­sat, que és del que puc par­lar, hi va haver mala sort. Ho és, però mires què pots fer per millo­rar i entre tots que vagi tot millor. Han can­viat coses pel que fa a staff i ser­veis mèdics. A vega­des la sort hi influ­eix, en estar totes més sanes. I altres cops es fa un pas més en segons qui­nes coses, que no vol dir que siguin millors o pit­jors, però que sí que a vega­des es neces­si­ten can­vis.
És la nit i el dia...
També hi ha la con­fecció de l’equip amb el tipus de juga­do­res, a tots els nivells tant a la pista com a fora. Som un equip molt equi­li­brat i tenim molt bona sin­to­nia a fora: tran­quil, fàcil de por­tar, com­pe­ti­tiu i tre­ba­lla­dor. I això es tra­du­eix a la pista i s’ha vist en molts par­tits que sem­blava que esta­ven per­duts.
Se’n sent orgu­llosa? No ha de ser fàcil, seguint tres juga­do­res, la química amb tan­tes cares noves i el gruix d’estran­ge­res.
No ho és, i teníem la res­pon­sa­bi­li­tat d’un any a l’altre, sent les tres que ens quedàvem i les tres naci­o­nals, saber què passa a dins i com volem que siguin les coses. I donar-li sen­tit i unió a això que sabíem i cap a on volíem anar amb totes les que arri­ba­ven. Sí que, com dius, estem orgu­llo­ses d’haver-ho acon­se­guit i dur-les de bra­cet cap a on volíem anar, i l’impor­tant ha d’arri­bar encara, però de moment estem fent un joc maco i agra­da­ble de veure. Tinc la sen­sació que la gent de Girona s’ha tor­nat a engan­xar a l’Uni.
Títols, hi cre­uen? O és més impor­tant tor­nar a l’Euro­lliga?
Si m’ho dema­nes a mi per­so­nal­ment i pel sen­ti­ment de club que tinc, del que més ganes tinc és de tor­nar el club a l’Euro­lliga. Sense cap dubte, que l’any que ve l’Uni Girona esti­gui en la màxima com­pe­tició euro­pea. Però en el dia a dia i a l’hora de recor­dar la tem­po­rada a les juga­do­res, ens agra­den els títols i aixe­car la copa i tenir una cosa més tan­gi­ble. És veri­tat que poden ser més com­pli­cats, perquè la copa no dei­xen de ser tres par­tits seguits, però hem demos­trat fins ara que en el par­tit a par­tit i set­mana a set­mana hem res­post bé. I ara s’ha de veure si ho fem en situ­a­ci­ons com la de la copa tan seguida o els play-off, també seguits i més a cara o creu tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)