Relat d’un canvi: de l’agonia a la revolució
Bàsquet. ACB. Quan queden set jornades per a l’acabament de la lliga regular, el Girona és més a prop d’Europa que de la zona de descens
És curiós pensar a vegades com canvien les coses. I quines accions motiven aquests canvis. En el cas del Girona, el canvi és tan evident que és com la nit i el dia. L’equip va perdre 11 dels primers 13 partits (15% de victòries) i n’ha guanyat 8 dels últims 14 (57% de victòries). Perdre no converteix un equip en perdedor, però no competir pot assolir la descripció d’aquest adjectiu. I el Girona va vorejar aquest qualificatiu durant la primera fase de la temporada, però —i tal com passa en la vida— a vegades les coses canvien. Sigui la suma de sumands que sigui i potser ni tan sols es podran determinar els factors d’aquesta equació, el conjunt gironí ha passat d’estar en zona de descens a tenir cada cop més a prop el fet de competir a Europa. El motiu? Entre l’onzena posició i la setzena que ocupa el Girona, només hi ha un triomf de diferència.
“La dinàmica de l’equip és molt bona des de fa uns mesos. El treball durant la setmana és excel·lent i es reflecteix en els partits. El més important és que tot l’equip suma, es nota molt en els partits, quan ens estanquem és fàcil rotar i els companys sempre estan molt encertats”, resumia en aquest sentit Pep Busquets després de la victòria contra el Breogán.
La marató
“Per molt mundana que pugui semblar alguna acció, mantingueu-vos-hi el temps suficient i es convertirà en un acte contemplatiu, fins i tot meditatiu”, diu l’autor japonès Haruki Murakami a l’obra De què parlo quan parlo de córrer. Qui sap si Moncho Fernández tenia també aquesta idea al cap quan, just aterrat des de Galícia, entomava la seva primera roda de premsa assegurant que el repte era una marató.
El que és clar és que davant l’estesa sensació de derrotisme que inundava el vestidor, el canvi es va produir. “És difícil. Quan estàs en una situació molt dolenta tot es fa fosc i no veus la llum al final del túnel. És una bola que es fa gran. L’arribada del Moncho ens ha canviat la manera de veure jugar, d’entrenar-nos diferent... Va ser capaç de seguir amb la confiança i donar-nos l’esperança que amb el treball s’aconsegueix. Hem tingut partits més bons que dolents i estem molt contents de la feina que fem entre setmana”, analitzava el capità, Sergi Martínez, també després de l’última victòria aconseguida.
Els passos de la marató que va invocar Moncho Fernández en la seva arribada prenen més rellevància a mesura que s’acosta a la línia de meta. Ara mateix queden set partits, i el coixí de triomfs que separen el Girona del seu perseguidor, el Granada, és de quatre victòries. I amb una corda de seguretat, són diversos els que s’atreveixen a saltar. “Crec que tal com juguem podem guanyar i perdre contra qualsevol. Pensar en el rival ho fem durant la setmana, però no és un aspecte important. Juguem a un ritme molt alt, i el dia que et surten les coses és igual qui tens al davant, serà difícil per ells igualar-ho”, exposava l’ex del Joventut, que tot i no tenir contracte l’any vinent, somriu en visualitzar els colors blanc-i-vermells una temporada més.
Una victòria no converteix un equip en guanyador. L’exdirector de psicologia del CAR de Sant Cugat Pep Marí assegurava en una conferència que són el respecte i l’admiració dues de les claus de l’èxit. La realitat és que les possibilitats de l’èxit, entès com el fet de jugar per primera vegada en la història del club la competició continental, són reals.
“No volem tancar la porta a res. Una de les primeres missions amb en Moncho era que això era una marató, que quedava molt de camí i calia anar passet a passet. Victòria a victòria. Crec que ens ho mereixem, el treball que fem entre setmana està essent increïble, tothom hi posa el seu granet de sorra, els que juguen més i els que juguen menys, tant en atac com en defensa. Estic molt content per l’equip i per la feina que estem fent”, resumia el capità.
S’acosta la línia de meta. Ja es veu a l’horitzó. I només el temps dirà com de gran ha estat aquesta revolució: “Queden set partits i volem aconseguir qualsevol victòria que sigui possible”, sentenciava Martínez
La recta final: un esprint vertical
Les darreres set jornades que afronta el Bàsquet Girona són trepidants. Els rivals que han de passar per Fontajau els propers dos mesos són Madrid (27 d’abril), Tenerife (4 de maig), València (17 de maig) i Lleida (30 de maig). És a dir, els tres primers classificats i un rival directe. D’altra banda, els gironins han de visitar el Nou Congost (aquest dissabte), Andorra (10 de maig) i el Palau Blaugrana (25 de maig), dos equips de play-off i un altre rival directe. Set partits en què l’equip més valorat de la competició, el més anotador i el més mortífer en percentatge d’encert exterior, posaran a prova la capacitat dels gironins de transformar una temporada derrotista en una temporada revolucionària. La marató arriba a la recta final. Uns darrers quilòmetres que plantegen un autèntic esprint vertical. Això sí, el pròxim pas, dissabte a Manresa (18 h).