“Tot va sortir rodat”

Molt bo, va ser un any molt agra­da­ble per a mi i sem­pre ho dic: la ciu­tat, amb el meu fill, quan vaig aga­far l’equip, que era ines­pe­rat i no tenia pen­sat fer-ho, però era el segon cop que el meu repre­sen­tant hi insis­tia mit­jançant en Pere [Puig], i vaig pren­dre la decisió d’aca­bar l’any aquí. Recordo que era una plan­ti­lla de molt bon entre­nar, sem­pre al vol­tant de la Noe [Jor­dana], que n’era la peça angu­lar. Un grup molt humil que va començar a creure que podia acon­se­guir alguna cosa gran.

Estava molt ben tre­ba­llada i no vaig tenir aquell atac d’entre­na­dor de voler-ho fer tot de nou, sinó que era apro­fi­tar la feina que s’havia fet i afe­gir-hi aquells petits detalls que creia que ens per­me­trien millo­rar. Elles van seguir la feina i la veri­tat és que tot va sor­tir rodat: vam gua­nyar tots els par­tits i quan les coses sur­ten bé veus que has encer­tat la tecla i que fun­ci­ona.

Tinc el record d’anar con­duint les fur­go­ne­tes cap a Würzburg [el pavelló de l’Ave­nida] i jugar-hi un par­tidàs, allà. Va anar tot molt bé. Crec que es van equi­vo­car plan­te­jant-nos la zona, perquè si una cosa no ens podien fer és una zona. Qual­se­vol cosa menys zona [riu], perquè érem un equip molt llest; la Noe es posava al pal alt i teníem una manera d’ata­car-la amb espais. Quan ho van voler can­viar era tard. I després, a casa, recordo el dia de Sant Jordi, que també va anar tot rodat i va ser molt espe­cial.

Al par­tit d’allà, ser nosal­tres. Jo en el pri­mer temps mort els ho vaig dir: “Ens tenen por, estan aco­llo­ni­des. Un equip com Sala­manca, física­ment supe­rior a nosal­tres i amb més rotació, fa zona? Estan caga­des! I les gua­nya­rem.” Aquí, és clar, va ser més com­pli­cat per l’expec­ta­tiva, el pavelló ple, hi va haver gent que es va que­dar fora i si hagues­sin obert la grada del fons s’hau­ria emple­nat... Per a mi el més impor­tant va ser abai­xar el suflé i cen­trar-nos. Elles tenien talent per venir aquí i gua­nyar-nos. Un ter­cer par­tit hau­ria estat més com­pli­cat.

Era el pri­mer títol del club i en vaig que­dar molt con­tent. Jo aca­bava de pas­sar dos anys molt durs amb el Fener­bahçe, amb molta exigència de jugar finals d’Euro­lliga. Em va ser­vir per tor­nar-me a il·lusi­o­nar, seguir el meu procés i la meva car­rera.

Vaig dir a l’equip que estàvem fent les coses molt bé, que havíem de ser nosal­tres i tindríem mol­tes pos­si­bi­li­tats. I va anar així: a Sala­manca amb prou fei­nes van notar la pressió i en canvi a elles se’ls notava molt. I amb aquesta acti­tud, fer el nos­tre bàsquet, no havíem de can­viar-ho.

La juga­dora ha de creure que es pot millo­rar. Vaig arri­bar en un equip que estava ben tre­ba­llat però que tenia una crisi d’iden­ti­tat. Jo veia que la majo­ria de les coses eren apro­fi­ta­bles i que l’equip havia de tor­nar a creure en ell mateix. Sem­pre has de tocar algun detall. I, a més, aca­ba­ven de fit­xar Elina Babkina, que duia un parell de par­tits i que també ens va anar molt bé per a rotació: la Noe en aquell segon par­tit va jugar amb una grip tre­menda, no ens en va dir res però l’hi vaig notar. I Babkina ens va aju­dar a donar-li des­cans.

Al final, has de fer les coses tal com t’agra­da­ria que te les fes­sin a tu. Reps el que dones. Fins al mes de febrer en Ramon va estar tre­ba­llant molt bé amb l’equip i per a mi, i sem­pre ho vaig dir, és igual d’impor­tant que Roberto Íñiguez, en aquell títol. I per a mi era molt impor­tant que la Noe ho tingués en compte. Jo ho pen­sava i al final és el seu pare: ha d’estar orgu­llosa de la feina i hi ha una part que com que està tan ben feta té una con­ti­nu­ació. També, si arriba un entre­na­dor i infra­va­lora tot el que s’ha fet abans, la juga­dora que és molt impor­tant també pot pen­sar que no ho ha fet tan mala­ment. Hi va haver una bona con­nexió, a banda que ella és molt pro­fes­si­o­nal i jo ho sabia, que faria sem­pre el que toqués i fos millor per a l’equip.

No. Per a mi era la Noe la diferència. Aquell equip amb una base dife­rent no seria el mateix i la manera de jugar, sense ella, hau­ria estat molt com­pli­cat.

Va supo­sar un salt qua­li­ta­tiu d’on estava el club i fins on va anar a parar. Va aju­dar, és clar, però després es va seguir fent molt bona feina a l’Euro­lliga, va arri­bar un altre títol de lliga amb l’Èric [Surís], la copa amb l’Alfred [Julbe]... El club ha estat en uns nivells de com­pe­ti­ti­vi­tat, sem­pre, amb els de dalt. València, Ave­nida... És on ha d’estar sem­pre i mira que costa, que cada any és més difícil.

Sí, perquè vaig veure molta expec­ta­tiva perquè venia Roberto... I jo sabia que l’equip tenia molts pro­ble­mes, per com estava con­fi­gu­rat, i que la situ­ació no era gens fàcil. Després vaig tenir la sen­sació que no era la con­fi­gu­ració sinó el dia a dia, que hi havia mol­tes coses que a mi, com a entre­na­dor i per la meva experiència, no m’agra­da­ven. Per això hi ha hagut can­vis que o es feien o era impos­si­ble.

Fer les coses bé. Tenia l’Anna [Jòdar] amb nosal­tres les 24 hores, tenir en Pau [Oso­rio]... És tenir aquest com­promís. Tu no li pots exi­gir res a ningú que no viu el dia a dia amb tu, que ve, fa la seva feina i marxa. I hi ha una fre­dor que no per­met que hi hagi con­ne­xi­ons, al final, ni empa­tia. No puc dir-ne res dolent, de la seva feina. Però no és el que m’agrada. I ara per com­pe­tir neces­si­tes excel·lència i si tu no en tens... els altres sí que en tenen.